302
Obres de renovació del clavegueram de Blanes (1964). Font: Arxiu Municipal de Blanes. Fons Domènec Valls i Coll.
Els problemes de sequera, sobretot a l’estiu, van fer decidir el Ple de l’Ajuntament a municipalitzar el servei i planificar i executar totes les obres necessàries per tenir una xarxa d’abastament d’aigua. Era el novembre de 1925, i es va obtenir una concessió de 3.183 l/s d’aigua de la Tordera, amb un pou i unes bombes d’impulsió per portar l’aigua a través d’una xarxa nova fins a un dipòsit de 1.000 m3 d’aigua que encara ara està en servei. Des d’aquí ja se’n feia la distribució cap als habitatges. Les obres van costar 260.000 pessetes, es van enllestir el 1927 i van donar servei a 500 abonats. Així va començar el servei públic d’abastament, que no es va haver de retocar excessivament fins als anys seixanta a causa de l’explosió del turisme,
que es va situar a partir d’aleshores com el gran motor econòmic de la ciutat. A més, com que també era una ciutat industrial, Blanes va rebre molta immigració i aquesta es va anar assentant en barris perifèrics, alhora que les segones residències s’estenien per les urbanitzacions. Si el 1950 la població tan sols hi havia augmentat fins als 7.000 habitants, el 1970 ja n’hi havia 16.000, i la ciutat ocupava la posició capdavantera en aquest aspecte a la Costa Brava. En tots aquests casos, els serveis eren mínims, i les xarxes d’abastament d’aigua, inexistents. Va ser aleshores que l’Ajuntament va apostar per ampliar el servei. Amb aquest objectiu, va comprar terrenys a prop de la Tordera per fer noves captacions i poder estendre la xarxa de distribució als barris amb què s’anava ampliant la ciutat.
La segona depuradora urbana de Catalunya La xarxa solucionava el problema de l’abastament, però n’havia sorgit un altre: el sanejament. Les aigües residuals s’abocaven directament al mar, i l’increment urbanístic, turístic i industrial tan accelerat de Blanes dificultava la convivència entre aquesta realitat i els usos recreatius de la platja a l’estiu. Entorn de sa Palomera s’ajuntaven les aigües residuals urbanes i també les procedents de la Safa, amb els consegüents problemes sanitaris que provocaven. A finals del 1963, l’Ajuntament va iniciar els tràmits per demanar ajuda econòmica a l’Estat per disposar d’una xarxa de clavegueram nova i d’una depuradora, amb el suport d’algunes entitats socials i ambientals locals que denunciaven les conseqüències que representava per al medi marí l’abocament indiscriminat de les aigües fecals i la mala imatge que donava al turisme.
