L’aigua de Boadella, la solució definitiva

va solucionar així el problema del sanejament de la riera, a la qual abocava fins aleshores la xarxa de clavegueram. De retruc, també es va millorar la qualitat de l’aigua del mar vora la platja del Port, on desembocava la riera. El projecte es va executar en el marge esquerre de la riera, aigües amunt del seu curs i en un espai ocupat per horts, i va costar 34 milions de pessetes. Atès el creixement turístic, es va preparar per depurar l’aigua de més de 47.000 habitants. Precisament, durant els estius d’aquella època Llançà va començar a patir els primers problemes d’abastament per la sobreexplotació del pou que alimentava la xarxa. Durant els mesos de màxima afluència es gastaven 2,4 milions de l/dia d’aigua, una xifra que contrastava amb els 300.000 l/dia de l’hivern. Per això el 1973 es van obrir dues noves captacions que es van connectar a la xarxa general i amb l’ajuda de la Confederació Hidrogràfica encara es va fer un altre pou amb més capacitat d’extracció.

Els problemes s’hi van accentuar a principis dels anys vuitanta, amb una població que ja superava els 3.000 habitants i un aqüífer cada vegada més salinitzat. El 1984 va ser l’any en què la manca d’aigua va ocupar el centre del debat polític local, i va esdevenir una de les mà-

ximes preocupacions del consistori. La solució que va proposar i que considerava definitiva era fer una presa a la riera de Valleta, amb una capacitat d’1 hm3 i un cost estimat de 350 milions de pessetes. L’Ajuntament volia que l’Estat construís l’obra, alhora que es descartava anar a buscar aigua a les conques del Fluvià o de la Muga perquè ja eren molt utilitzades per altres municipis. Mentre es negociava aquesta nova infraestructura, a finals del 1984 es van perforar dos pous nous que es varen sumar als quatre que ja hi havia per garantir la disponibilitat del recurs per a l’estiu següent. Juntament amb aquestes noves captacions es van fer diverses obres d’ampliació i millora de la xarxa d’aigües, interconnectant i automatitzant tots els pous a fi de poder aprofitar millor l’aqüífer i abastir Llançà d’una aigua de més qualitat. Totes aquestes instal·lacions ja estaven en marxa l’estiu del 1986 i, en canvi, l’embassament continuava en el tràmit de la redacció del projecte i hi havia seriosos dubtes sobre la seva viabilitat econòmica.

Platja de Grifeu. Font: Arxiu Municipal de Llançà.

Vista de les urbanitzacions de Sant Carles i Grifeu. Font: Arxiu Municipal de Llançà.

Depuradora de Llançà. Font: Consorci de la Costa Brava. L’any 1988 es va tornar a proposar el projecte, que ja pujava a més de 450 milions de pessetes i que preveia una presa en gravetat que pogués reservar fins a 1,4 hm3, situada quatre quilòmetres amunt del nucli de Llançà. Tot i el risc de restriccions de l’estiu del 1989 per la sequera, la Generalitat va descartar tirar endavant l’obra pel gran cost econòmic, i llavors va sorgir com a alternativa canalitzar aigua des del rec del Molí i la potabilitzadora d’Empuriabrava, que aprofitava el recurs del pantà de Boadella. Aquesta havia sigut la solució per resoldre els problemes de Roses, Castelló d’Empúries i Cadaqués, i també ho va acabar sent per a Llançà, malgrat que el camí no va ser fàcil. Alguns sectors municipals creien que la presa era la millor opció, i el 1991 els regants de la Muga i els ajuntaments dels pobles connectats a la potabilitzadora d’Empuriabrava consideraven que no es podien afegir més consums al pantà i alertaven que la canonada podia servir per abastir altres municipis propers a Llançà. Aquesta oposició no va ser suficient per frenar el projecte, i el març del 1993 van començar els treballs de construcció de la canonada, pressupostats en 290 milions de pessetes, i que haurien de pagar a mitges la Generalitat i l’Ajuntament, aquest darrer

Darnius. Vista general del pantà de Boadella. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Manel Lladó Aliu). mitjançant una pujada del preu de l’aigua. Les obres es van acabar a finals del mateix any, i des d’aleshores Llançà ha tingut l’abastament garantit. Malgrat la canonada, s’han seguit aprofitant els pous locals, amb una aigua més barata que la d’Empuriabrava, i si bé el percentatge d’una i de l’altra en el conjunt del servei depèn de les sequeres i de la qualitat dels aqüífers. Majoritàriament, en circumstàncies normals el municipi es continua abastint a través dels pous propis distribuïts en diversos indrets, i només el veïnat de Valleta depèn exclusivament de l’aigua provinent de Boadella. A l’estiu és quan es fa més ús d’aquest recurs, que complementa els pous locals en els diferents sectors de la població.

Després d’haver resolt aquest problema, l’altre conflicte que es va abordar va ser el del servei privat d’abastament de l’empresa Aigües Fané. El preu del servei era molt més elevat que el que pagaven els veïns connectats a la xarxa municipal i, a més, la qualitat de l’aigua no era tan bona, cosa que es va accentuar a partir de l’entrada en servei de la canonada des d’Empuriabrava. Després de les queixes dels veïns i de litigis entre l’empresa i l’Ajuntament durant els anys noranta, el 1999 el servei d’aquestes zones va passar a ser municipal i a dependre de Sorea, l’empresa que des del 1984 en tenia la concessió pública. Això va permetre unificar les xarxes de distribució, els preus i la qualitat de l’aigua, i els 1.200 abonats d’Aigües Fané en van ser els principals beneficiats.

Finalment, l’altre gran canvi va ser el de la depuradora. Els veïns s’havien queixat moltes vegades de la pudor que originava la planta inaugurada el 1974 i demanaven que quan s’aboquessin les aigües depurades s’enviessin més lluny de la costa. Quant a aquest darrer punt, arran de la construcció del port nou, l’any 1992 es va estrenar un emissari submarí que va allargar 400 metres endins l’abocament de les aigües. I pel que fa a la pudor, el problema no es va resoldre fins al 2003, en què van començar a funcionar unes instal·lacions noves al paratge de Boquer en substitució de les que hi havia al costat de la platja del Port. Al contrari del que s’havia fet en moltes depuradores del cap de Creus, que s’havien millorat durant els anys noranta, a Llançà es va optar per fer-ne una de completament nova per allunyar-la del nucli urbà. Les obres, amb un cost de 790 mi-

Laboratori EDAR de Llançà (2010). Fons: Consorci de la Costa Brava. Lluís Sala.

lions de pessetes, van començar el 2001. A més, com que eren unes instal·lacions modernes, es van preparar per a la reutilització, que s’hi va posar en marxa el 2008. L’aigua es fa servir per a usos urbans com ara la jardineria, i també per recarregar l’aqüífer de la riera de Valleta i evitar-hi la intrusió salina. Des d’aleshores, les inversions principals s’han fet en la millora de les canonades d’aigües residuals, entre les quals destaquen les que es van fer l’any 2020, amb un import de més de 400.000 euros.

Malgrat viure una situació relativament segura, el 2009 l’Ajuntament va aprovar el Pla Director del Servei de Subministrament d’Aigua Potable, que planificava les inversions que calia fer tant per millorar la xarxa com per aprofitar millor les aigües pluvials, i que posava èmfasi en les instal·lacions més envellides, per exemple, a les urbanitzacions. A part, es va fer també un estudi d’inundabilitat per intentar trobar remeis als problemes de desbordament de la riera. I l’any 2019 es va tirar endavant un conveni per regular les relacions amb el Consorci i les inversions que calia fer per facilitar l’arribada d’aigua en alta a Colera a través de la canonada d’abastament de Llançà provinent d’Empuriabrava. Amb el reforç d’aquesta connexió, el municipi també es garanteix el subministrament en uns moments en què voreja els 5.000 habitants i en un context de precipitacions cada vegada més irregulars.

2.4