L’aïllament hídric

Històricament, l’aigua d’aquestes rieres i torrents s’havia aprofitat per fer anar molins o construir basses, sobretot a les valls i les muntanyes del terme, abans que la vinya es convertís en el seu motor econòmic. També hi ha moltes fonts —algunes de riques en ferro— que van servir per disposar d’aigua potable, que s’hi anava a buscar amb càntirs i dolls. Com a la resta del cap de Creus, aquestes surgències naturals han sigut unes grans proveïdores d’aigua, i les característiques del relleu de la zona n’han facilitat la presència tant a prop del mar com muntanya endins. A la Selva de Mar destaquen la font dels Lledoners, que també havia servit com a abeurador per al bestiar i que té una aigua mineral molt valorada —que es canalitzava cap a la font de la Pitja del centre del poble—, i la font Mollor, a prop de la qual hi havia el conjunt de bassa i molí més conegut del poble, el molí d’en Cervera.

L’abastament d’aigua al Port de la Selva era suficient amb aquestes fonts tradicionals, fins i tot durant els primers anys del turisme, de manera que la construcció d’una xarxa d’aigua corrent hi va ser més tardana que en altres municipis. L’augment de les segones residències i l’impuls del sector de serveis hi van substituir progressivament l’activitat tradicional agrícola i pesquera, malgrat que això no hi va comportar un augment del nombre d’habitants, que oscil·lava entre 700 i 1.000. No obstant això, les puntes de consum de l’estiu i la millora de la qualitat de vida i de benestar social hi van impulsar la construcció de la xarxa d’aigua potable. La del Port de la Selva ja estava acabada a finals de la dècada dels anys seixanta, amb captacions a través d’un pou situat al costat de la riera de Rubiés. Les obres les va adjudicar l’Estat el març del 1966 a Marcial Adroher per 8,2 milions de pessetes, el mateix contractista que havia fet les obres a Llançà. A la Selva de Mar, en canvi, l’arribada de l’aigua potable i del clavegueram va trigar alguns anys més i no es van enllestir fins a principis dels anys setanta.

En aquesta època, el Port de la Selva va avançar sobretot en sanejament, gràcies als plans d’inversió de l’Estat per a infraestructures sanitàries de la Costa Brava i la creació del Consorci de la Costa Brava, el 1971. Com la resta de municipis del nord de l’Alt Empordà, el Port de la Selva va entrar dins les primeres adjudicacions per construir les depuradores d’aigües residuals, una demanda general a la Costa Brava per millorar l’estat de les platges. La planta es va estrenar el 1974 i tenia prou capacitat per assumir els futurs creixements de la vila, i d’aquesta manera es va recuperar la bona qualitat de l’aigua a les zones de bany. Resolt el problema del tractament de les aigües residuals, van desaparèixer els maldecaps en la gestió de l’aigua.

El pou de la riera de Rubiés cobria la demanda d’aigua que hi havia, i fins i tot el 1985 l’Ajuntament va decidir obrir un altre pou a la mateixa riera per estar tranquils davant qualsevol eventualitat, en vista del que passava aleshores en alguns municipis veïns com Cadaqués. La nova captació es va construir a Mont-roses, una part més

La depuradora del Port de la Selva, estrenada el 1974 i modernitzada el 1996. Autor: Lluís Sala.

alta de la conca de la riera, ja que el pou que hi havia era a la part baixa i es temia que es pogués salinitzar si hi augmentava el ritme d’extracció o hi havia sequera. Al cap de dos anys, les obres ja estaven fetes, i el pou nou donava fins i tot un cabal més gran que el del primer. S’assegurava així per una doble via l’abastament d’aigua de qualitat.

La xarxa es va anar ampliant de mica en mica a les urbanitzacions que es van construir al llarg de la costa. Zones més allunyades, com la Vall de Santa Creu, van haver d’esperar més, i en aquest veïnat els problemes de subministrament es van resoldre l’any 1995 amb un pou públic a molta fondària. Amb aquesta solució es van deixar d’usar els pous particulars i la font pública. També preocupaven, aleshores, les contínues inundacions que hi havia al nucli urbà. La riera de Rubiés era la que hi causava els estralls més grans, però no l’única. Per exemple, l’aiguat del 1994 havia deixat molt deteriorat el pont sobre la riera de la Selva, i el 1997 se’n va inaugurar un de nou per substituir-lo i reduir els riscos. Encara ara, el Port de la Selva és el municipi que sol patir més desperfectes i inundacions quan hi ha pluges torrencials al cap de Creus, i els desbordaments s’hi repeteixen quan hi ha llevantades fortes, sobretot al voltant de la riera de Rubiés. Aquest és un problema que encara no s’ha resolt, tot i els diferents estudis d’inundabilitat que s’han fet.

D’altra banda, el 1996 es va estrenar una altra obra important: la millora de la planta depuradora per posar-la al dia quant a capacitat i sistemes de tractament. L’obra va costar 229 milions de pessetes i va permetre tractar les aigües de fins a 16.000 persones, a més de resoldre els problemes de pudors que patien els residents més propers a la infra-

Aigua tractada a la depuradora del Port de la Selva. Autor: Lluís Sala.

Dipòsit de la xarxa d’aigua regenerada construïda recentment. Font: Ajuntament del Port de la Selva. estructura. Juntament amb aquesta millora, des del municipi es va reclamar la construcció d’un emissari submarí per no abocar les aigües depurades a la riera de Rubiés, tal com es feia fins llavors, i poder-les llençar mar endins. Malgrat la petició, deixar anar l’aigua riera avall permetia que una bona part de l’any aquest fos l’únic tram del curs fluvial amb aigua i l’aqüífer del qual s’abastia la població es recarregava, en un primer exemple de reutilització d’aigua depurada. Més endavant, aquest mètode d’obtenció d’aigua esdevindria una de les principals línies d’actuació en la gestió hídrica al municipi.

Al cap de pocs anys, el Port de la Selva va començar a notar els efectes del seu aïllament hídric, amb un aqüífer que patia riscos evidents de sobreexplotació i salinització. La població es va estabilitzar al voltant dels 900 habitants, però a l’estiu s’hi superaven les 20.000 persones, i des del consistori i l’empresa encarregada de la gestió del servei (Sorea, una filial d’Agbar) es va veure la necessitat d’aprofitar al màxim el recurs per assegurar-ne el proveïment domiciliari. L’any 2001 ja es va anunciar que els hidrants nous contra incendis s’abastarien amb aigua reutilitzada de la depuradora i es parlava de fer el mateix amb el reg agrícola per tal d’estalviar aigua de l’aqüífer i guardar-la només per beure. A principis del 2002, l’Ajuntament va editar un ban per demanar als veïns que estalviessin tota l’aigua que poguessin a causa de la sequera, si bé al final no va caldre imposar restriccions. En canvi, la sequera dels anys 2007 i 2008 va ser més forta, i el cap de Creus i la conca de la Muga van ser les zones on es va allargar més la manca de precipitacions. De seguida es va començar a servir aigua regenerada per als usos industrials del municipi i es van prohibir els usos no domèstics per a l’aigua de la xarxa d’abastament. La salinització cada vegada més evident que patia l’aqüífer principal passat l’estiu del 2008 va obligar a connectar dos pous de la zona de Mont-roses a la xarxa d’abastament general, i amb l’ajuda d’altres pous de petites dimensions que es van recuperar es van evitar mals majors en el subministrament.