La garantia del Ter

Platja de Sant Pol a Sant Feliu de Guíxols. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Antonio Garrido.

van obligar la família Coll a vendre la companyia a la Société Générale des Eaux. Més en· davant, el procés es va repetir a favor de Fomento de Construcciones y Contratas. La seva filial dedicada als recursos hídrics, Aqualia, és la que gestiona avui dia el subministrament domiciliari a Sant Feliu, després que en guanyés el concurs l’any 1998 per un període de cinquanta anys.

Pel que fa al sanejament, durant la dècada dels vuitanta es van produir alguns episodis de mal funcionament dels emissaris submarins, que no van ser gaire importants després de posar en marxa la depuradora. També hi va haver conflictes amb edificis que abocaven els residus directament al mar, perquè les bombes no impulsaven les aigües de la fossa sèptica a la conducció que les portava a la depuradora. A la Costa Brava, s’havien aixecat molts edificis a l’empara de l’esclat turístic i immobiliari sense cap mena de planificació i els problemes d’aquesta mena per defectes de construcció eren habituals a tot el litoral. Es van haver d’anar resolent a poc a poc, a mesura que s’anaven incorporant a les xarxes municipals de clavegueram.

L’altre gran avenç en la gestió de l’aigua van ser els primers passos per cobrir la riera de Tueda, que encara estava descoberta i originava problemes d’inundacions i de brutícia quan hi havia episodis torrencials. La primera fase es va concentrar a la part alta de la riera, on feia anys que els veïns reclamaven l’obra. I respecte a la segona fase, la que anava de la plaça de l’Empordà a la desembocadura del port, no es va començar a perfilar fins al 1995, però no es va desencallar definitivament fins al 2001.

La posada en marxa de la canonada provinent del Ter hi va garantir l’abastament. Sant Feliu era un dels municipis més beneficiats per l’obra, ja que cada any continuava pendent que les pluges carreguessin suficientment l’aqüífer del Ridaura per a la temporada turísti· ca. Tenint en compte que l’aigua del Ter era més cara que no pas la que s’extreia dels pous, inicialment la companyia d’aigües es va decantar per comprar aigua al Consorci de la Costa Brava només a l’estiu, quan n’hi havia més demanda, i la resta de l’any la subministrava amb els recursos propis.

A finals de la dècada dels noranta, una altra sequera va obligar a capgirar aquest sis· tema de funcionament. La manca de pluges va començar el 1998, i l’any següent va conti· nuar rebaixant dràsticament les reserves dels embassaments. A la primavera, la companyia d’aigües es va trobar amb uns pous buits i salinitzats, i la canonada del Ter no bastava per garantir tot el consum diari que es preveia per a l’estiu. El fantasma de les restriccions va tornar a aparèixer, es va injectar aigua del Ter a l’aqüífer per augmentar·ne les reserves, i al final unes pluges providencials durant el mes d’agost hi van evitar els talls.

Des d’aleshores, l’estratègia d’abastament municipal s’ha basat sempre en l’aigua del Ter, i s’ha preservat l’aqüífer per a les puntes de demanda de l’estiu i, de retruc, se n’han mi· llorat les condicions ambientals. Això es pot comprovar també amb la xifra d’aigua comprada del Ter, que el 1998 va ser de 540.000 m3, mentre que el 1999 va ser de gairebé 1.000.000 m3; el 2000, d’1.500.000 m3, i el 2001, de 2.400.000 m3. A partir de llavors, l’aigua subministrada del Ter s’ha estabilitzat al voltant dels 2.500.000 m3/anuals, que es complementen amb prop del 20 % d’aigua provinent dels pous del Ridaura, i que s’utilitzen sobretot durant els mesos de més afluència turística. Aquesta aigua té com a problema històric un contingut elevat de ferro i manganès, però ara, en barrejar·se amb l’aigua potabilitzada del Ter, s’hi dissol.

L’any 2000, i arran de la sequera anterior, es va plantejar transvasar el sobrant d’aigua de la ciutat de Girona cap a l’aqüífer del Ridaura, i disposar així de més recursos. El projecte va rebre diverses crítiques d’entitats ecologistes, que hi veien interessos econòmics de les companyies d’abastament d’aigua, i es va acabar descartant. Des d’aleshores s’han anat fent millores en el servei d’aigua, entre les quals destaca la modernització del subministra· ment a Vilartagues, un barri que històricament havia patit problemes per la poca pressió de l’aigua. El 2007 també es va acordar fer més dipòsits per garantir el subministrament i es van quintuplicar els 2.000 m3 de capacitat que hi havia fins aleshores. A més, es va construir un col·lector nou al carrer Major per evitar les inundacions que es produïen al centre quan plovia més del compte, com havia passat el 2005. Així mateix, es va augmentar la capacitat de desguàs de l’antiga riera de Monestir netejant el fang acumulat durant anys al tram final, a la part coberta, i gràcies a aquesta acció també es van guanyar uns metres d’altura en el pas subterrani de la riera.

Un cop garantida la qualitat i la quantitat de l’abastament, les grans prioritats en la gestió de l’aigua a Sant Feliu van ser evitar les inundacions i també millorar la distribució de l’aigua en l’àmbit urbà, per exemple, amb la substitució de les canonades antigues per unes de noves, de manera que s’hi eliminessin alguns materials com el fibrociment, se’n reduïssin les fuites i es millorés la qualitat de l’aigua. L’objectiu que s’ha marcat el municipi ha sigut treure per complet les canonades de fibrociment, i amb aquesta finalitat s’han fet inversions importants a barris com Vilartagues o Sant Pol. La modernització dels sistemes de control i de gestió de tots els elements de la xarxa de distribució i les obres de reparació d’antics dipòsits com els de Cap Ducal i Sant Elm han rebut les darreres grans inversions econòmiques. Mentrestant, s’ha fixat un altre objectiu: cobrir els trams urbans de la riera de Sant Amanç i de la riera del Monestir, que més enllà dels aspectes de salubritat i de control d’inundacions, ha de permetre guanyar més espai per als vianants. Quedaran pendents al·

Construcció de dos dipòsits de 4.000 m3 d’aigua cadascun per incrementar per cinc la regulació i reserva d’aigua de Sant Feliu de Guíxols. Font: Consorci d’Aigües Costa Brava Girona (Albert Vilar Massó). guns trams urbans de les rieres de Sant Pol, de les Comes o de Tueda, en els quals també hi ha la intenció de canalitzar el curs de l’aigua i urbanitzar·hi a sobre.

En l’àmbit patrimonial, cal destacar la recuperació dels safaretjos del Puig, que s’ha· vien deixat d’utilitzar el 1980, i que es van rehabilitar arran d’un pla de barris. Van ser els mateixos veïns els que, a través d’un procés de participació ciutadana, van decidir que les obres de millora de l’espai havien de servir per recuperar l’aspecte original dels safaretjos, i alhora explicar als visitants els usos i les funcionalitats que havia tingut l’espai al llarg de la història.

Mentrestant, Sant Feliu de Guíxols ha mantingut la política d’abastir·se d’aigua del Ter i d’utilitzar només els pous propis del Ridaura durant l’època de més demanda, a l’estiu. Això ha permès una millora ambiental molt important de l’aqüífer, un objectiu cada vegada més important, tant per les noves directives europees que ho exigeixen, com també per a una ciutadania cada vegada més conscienciada.

3.10