Les primeres canalitzacions d’aigua

des de terra. La riera del Monestir és la més impor· tant del nucli, ja que és la que resulta de la unió de la riera de les Comes i la de Sant Amanç, i el seu tram final es va cobrir entre els anys 1932 i 1934 per la seva situació cèntrica i la insalubritat que provocava. L’obra es va aprofitar per construir·hi a sobre l’actual avin· guda de Juli Garreta, una de les artèries principals de la ciutat. La puixança econòmica de la vila va fer que a Sant Feliu es poguessin cobrir rieres molt abans que a la resta de municipis del litoral gironí.

Pel que fa a la riera de Tueda, que neix al nord de la vila, antigament desembocava a cala Sants, però ara desguassa just al darrere de l’escu· llera. El seu tram urbà també està completament canalitzat, malgrat que en aquest cas les obres són més recents, de poc abans d’acabar el segle xx. Tradicionalment, aquesta riera hi ha ocasionat molts desperfectes durant episodis de pluja torrencial, perquè té un pendent més pronunciat i això fa que l’aigua hi baixi amb més força.

Aquests cursos fluvials són els que tradicionalment havien alimentat les necessitats hídriques de Sant Feliu, ja que a part de l’aigua superficial que poguessin portar, omplien a sota seu un aqüífer gens menyspreable. A més, per les condicions geològiques del terrenys dels voltants de Sant Feliu, hi ha moltes fonts naturals que fins i tot en alguns casos origi· naven cursos fluvials propis que desembocaven al mar. Les fonts, com a tots els municipis, eren els principals punts de subministrament d’aigua potable de la població, però com a tret diferencial respecte de la resta de la Costa Brava, les de Sant Feliu també van tenir usos balnearis. Poc després de l’expansió dels banys i els centres termals com a punts de trobada sobretot burgesos, i enmig de la difusió dels corrents higienistes que vetllaven per millorar les condicions de salut individuals, el barceloní Pere Rius i Calvet va engegar el projecte dels banys de Sant Elm. Va aprofitar els antics banys d’en Baldomero per reformar·los i l’any 1922 els va inaugurar. D’una banda, oferien serveis de balneari, i de l’altra, uns serveis de mar molt enfocats en la pràctica esportiva: natació, waterpolo, patins… Va ser el primer gran projecte lúdic marítim de la Costa Brava —bàsicament adreçat a les classes altes urbanes— i va ser un èxit fins que va esclatar la Guerra Civil.

Com a molts municipis de la Costa Brava, la combinació de pous i conduccions des de mines d’aigua per abastir fonts i els usos particulars en van ser les primeres mostres de gestió hidràulica moderna. Com que era la principal població de la Costa Brava i disposava d’una indústria i d’un port potents, Sant Feliu de Guíxols va ser un dels primers indrets que van tenir canalitzacions d’aigua i abastament domiciliari. El 1845 l’Ajuntament va obrir una subs· cripció popular per conduir l’aigua sobrant de la mina de Monticalvari fins a la població, però aquesta font no va bastar per satisfer·ne totes les necessitats. En tot cas, la iniciativa va tenir rèpliques molt immediates. El 1854 es va constituir la primera empresa de venda i explotació

Façana marítima dels banys de Sant Elm. Font: Diputació de Girona. INSPAI, Centre de la Imatge. Fons Emili Massanas i Burcet (Josep Manetes).

d’aigua, Lloveras y Cía., coneguda popularment com «la mina de les Comes», que va co· mençar a subministrar als primers habitatges. El 1858 diversos particulars van fundar una societat per aprofitar l’aigua d’una mina situada a Vilartagues —a prop de la riera de Tueda, a l’indret que després va ser el carrer de l’Arbre del Rei— i canalitzar·la fins a un repartidor al carrer de Sant Llorenç. La titular de l’explotació era la Sociedad Pla y Bernat y Compañía, que va funcionar així fins al 1927, en què va legalitzar la seva situació, va ampliar la seva infraestructura i es va passar a anomenar Asociación de Propietarios del Agua de la Mina del «Arbre del Rei». Víctima dels creixements urbanístics provocats per les onades migratòries, la societat es va dissoldre l’any 1977, ja que no va poder afrontar les despeses de trasllat d’algunes de les instal·lacions. Malgrat que aquesta va ser la data oficial del seu tancament, des del 1969 la mina ja no s’utilitzava per a l’abastament, perquè amb les noves edificacions de Vilartagues la qualitat de l’aigua n’havia disminuït i, tot i no estar contaminada, la forta pudor va obligar a tancar·la de manera provisional.

Durant la segona meitat del segle xix van aparèixer altres companyies de subminis· trament d’aigua potable. El 1868 era la societat Cubías y Compañía l’encarregada de portar aigua procedent de la mina La Paz, a la llera del Ridaura, a Santa Cristina d’Aro. Quatre anys més tard, els germans Salvador i Josep Oliveras, amb Jaume Cudoñet, van negociar la concessió de les aigües sobrants d’aquesta mina que els associats titulars de l’explotació no aprofitaven. Així va néixer l’empresa Oliveras Her· manos, que ja no només tenia la finalitat de proveir uns associats, sinó d’abastir d’aigua tot Sant Feliu. Per això va instal·lar una xarxa de conducció al centre de la ciutat i es va convertir així en l’embrió de la futu· ra gestora local del subministrament d’aigua potable. Oliveras Hermanos va funcionar sense contratemps fins a principis del segle xx, si bé amb un servei defi· cient per a les necessitats cada cop més grans de la ciutat. Així, el 1905 l’Ajuntament va donar la concessió del servei d’aigua a una altra iniciativa encapçalada per l’enginyer barceloní Emilio Gimeno, qui va comen· çar a desenvolupar·lo amb un sistema més modern que agafava l’aigua del llit del Ridaura.

El 1907, Pere Coll i Rigau —l’indià de Torroella de Montgrí que va ser el recuperador del conreu de l’arròs a Pals— va comprar la companyia, amb el gui· xolenc Joan Sanjaume com a encarregat. Sant Feliu de Guíxols venia de la seva època més pròspera, tenia un port nou i un tren que el connectava amb Girona, i la riquesa que hi deixava la indústria del suro es feia palesa en alguns dels edificis senyorials de la prime· ra línia de la costa. S’hi feien passejos i fonts, però amb el canvi de segle la bonança va començar a davallar, i les malalties i altres condicionants li van fer perdre habitants. En tot cas, aquest escenari encara va ajudar a intensificar més les lluites entre les dues com· panyies d’aigua que volien aconseguir el monopoli local: la de Pere Coll i la dels germans

Vaixells ancorats a Sant Feliu de Guíxols. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Antonio Garrido.

Oliveras, els hereus de les quals es van embarcar en un seguit de litigis i disputes legals al mateix temps que intentaven millorar els serveis i garantir al màxim possible l’aigua, en una competició en què fins i tot van arribar a malmetre algunes conduccions de l’empresa rival.

El 1918 va morir Pere Coll, i el 23 de juliol del 1922 es van ajuntar les dues societats en una única empresa amb el consell d’un advocat amic d’ambdues parts. Així nasqué Aguas Potables de San Feliu de Guíxols SA, el 60 % de la qual pertanyia a la família Coll i la resta, a la família Oliveras, i que controlava la major part de l’abastament urbà de la ciutat. Tot i les canalitzacions i les millores en la xarxa de subministrament que es van fer al llarg d’aquests anys per portar l’aigua potable a les cases, moltes famílies havien de continuar anant a omplir·ne galledes a les fonts públiques.

Van ser anys de novetats en la gestió de l’aigua a la ciutat, també per garantir les condicions sani· tàries de la població. Un exemple d’això va ser la decisió de construir uns rentadors públics per intentar aturar el contagi de malalties in· feccioses a través de l’aigua. L’any 1904, una epidèmia de xarampió va fer imprescindible el projecte, que no es va materialitzar fins que el 1910 es van inaugurar les instal· lacions municipals dels safaretjos del Puig. La seva posada en servei va representar la prohibició auto· màtica de rentar la roba a la riera del Monestir, com es feia majoritàriament fins aleshores. S’utilitzava aigua provinent d’un pou d’aigua de mar, que es filtrava i es bombava fins a una torre de la zona del Monestir, des d’on es repartia entre diversos serveis municipals.

Durant la Guerra Civil, i com a molts altres municipis, es va col·lectivitzar la companyia i es van municipalitzar les mines privades, fins que el final del conflicte bèl·lic hi va restituir la situació anterior. El 1942 Pere Coll fill va adquirir el 100 % de la companyia, i el negoci familiar es va mantenir fins ben entrada la democràcia. El servei, però, continuava sent de poca qualitat. El problema era sobretot el subministrament elèctric, ja que fallava molt so· vint i això impedia fer funcionar els motors per extreure aigua dels pous de prop del Ridaura, cosa que alhora provocava restriccions a la ciutat i afectava el funcionament de serveis com els safaretjos públics del Puig. La manca d’aigua era tan habitual que fins i tot l’Ajuntament es va arribar a plantejar una municipalització del servei.

La costa de Sant Feliu de Guíxols, en la qual destaquen alguns edificis d’estil modernista. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Santi Bosch.