de la depuradora

Fàbrica de suro Bertran i Delibes (ca. 1911). Font: Arxiu Municipal de Palamós. Col·lecció Imatges Ajuntament (autor desconegut). aquesta captació va ser tot un encert, perquè des d’aleshores va garantir sempre un cabal molt abundant a Palamós que li va permetre no dependre tant com fins aleshores de la riera d’Aubi, insuficient per als més de 12.000 habitants que tenia aleshores.

El turisme s’havia convertit definitivament en el principal sector econòmic del municipi, però Palamós no vivia només a l’estiu: la pesca, l’empresa d’automoció Vincke o la cons· trucció hi mantenien l’activitat tot l’any, i la demanda que la companyia havia de satisfer a l’hivern també era considerable. Amb el pou de Llofriu tot va quedar cobert, fins al punt que mentre que a molts municipis els urgia accelerar la connexió amb el Ter per garantir·se l’aigua a causa de les contínues sequeres i de la salinització dels pous, a Palamós aquesta no era una necessitat tan imperiosa, sinó un complement per assegurar·se el subminis· trament. De fet, Palamós consumeix molta menys aigua del Ter que alguns municipis veïns amb menys habitants, com ara Calonge o Castell·Platja d’Aro, malgrat que ha continuat creixent i s’ha estabilitzat al voltant dels 18.000 habitants.

A part de la posada en marxa de la captació de Llofriu, a principis de la dècada dels vui· tanta també es va definir el projecte de la depuradora conjunta amb Calonge, Palafrugell, Vall·llobrega i Mont·ras. L’abastament va quedar més o menys resolt, una vegada allunyat ja el risc de restriccions. Faltava, doncs, resoldre el sanejament, ja que Palamós abocava les aigües brutes directament al mar des de la zona del Pedró. La creació del Consorci de la Costa Brava el 1971 havia significat un salt endavant en aquesta matèria al litoral gironí, però les instal·lacions supramunicipals que s’havien de fer a Palamós van tardar més del previst. Segons la planificació, la depuradora només havia de donar servei a Palamós i Ca· longe, mentre que Palafrugell havia de tenir unes instal·lacions pròpies. Però el 1980 va ser quan es va decidir fer una depuradora conjunta, i la primera actuació va ser la construcció d’un emissari submarí a la platja de Castell que portava els residus un quilòmetre i mig mar endins. En aquella zona, amb la desembocadura de l’Aubi eren habituals els problemes d’aigües fecals perquè la riera rebia les aigües brutes de Palafrugell i Mont·ras, fins al punt que va caldre tancar la platja en diverses ocasions pels riscos sanitaris. L’emissari va entrar

El repte pendent de l’ampliació de la depuradora

Desembocadura de la riera Aubi a la platja de Castell. Font: Arxiu Municipal de Palamós. Fons Salvem Castell (autor desconegut). en servei el 1981 i va servir com a mínim per recuperar la platja de Castell, mentre s’espe· rava una depuradora que no es va començar a construir fins al 1982. Les obres van acabar tres anys després, i van costar 650 milions de pessetes que va pagar íntegrament l’Estat, ja que els ajuntaments s’havien fet càrrec de les despeses de l’emissari submarí. Un dels pro· blemes que hi va haver a Palamós va ser decidir la ubicació de les bombes impulsores per portar l’aigua des de la xarxa del nucli urbà cap a la depuradora, que després de diverses discussions municipals es va posar al Pedró. Des d’allà s’enviaven també les aigües brutes de Calonge, ja que fins als 2003 els dos sistemes estaven connectats en una mateixa cana· lització. Altres conflictes lligats al sanejament de Palamós van ser l’ampliació de la xarxa de clavegueres a nuclis que encara no en tenien, com Cala Margarida, i la construcció del col·lector general del centre comercial, que es va fer el 1987 per posar fi als problemes de clavegueram i també d’inundacions.

La depuradora és la més important en superfície i volum tractat de la Costa Brava, amb una capacitat per donar servei a 165.000 habitants (de Palamós, Calonge, Vall·llobrega, Mont·ras i Palafrugell) i una aigua depurada que va arribar a unes xifres de prop de 7.500.000 m3/any a mitjan dècada dels noranta. Des de llavors, el tractament s’hi va estabilitzar en poc més de 6.000.000 m3/any, i a final de la primera dècada d’aquest segle va continuar baixant fins als 5.500.000 m3/any. Malgrat tot, la renovació d’aquesta instal·lació va ser un dels grans assumptes pendents, sobretot a partir de finals dels noranta, i quan ja s’hi havien incorporat altres nuclis com Vall·llobrega o Tamariu. La gran quantitat d’aigua que rebia feia que moltes vegades, sobretot a l’estiu, els veïns més propers es queixessin de la pudor, i també hi va haver problemes amb els emissaris. Tot plegat, obligava a dissenyar·ne una ampliació que havia de desenvolupar l’ACA, que n’havia assumit el finançament a mitjan dècada dels noranta a tra· vés d’un conveni amb el Consorci de la Costa Brava. El projecte no avançava, i el Consorci va ser el que en va redactar el primer l’any 2001, tot i que el va haver de retirar perquè l’ACA es va comprometre a tenir·ne un de seu aquell mateix any, i les obres enllestides el 2003. Però els terminis no es van complir i, a més, la proposta que va presen· tar el 2003 l’Administració catalana no satisfeia les necessitats que te· nia la depuradora. Tot l’embolic va

Treballs de neteja i desbrossament de la riera de Bell-lloc, a Palamós (2015). Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Emili Agulló). acabar amb la desprogramació de l’obra, que va ser substituïda per petites feines de millora, com ara refer la part terres· tre de l’emissari per evitar·hi pèrdues o bé diverses accions per reduir la pudor. L’any 2009 es van iniciar els tràmits per tornar a engegar el procés i resoldre’n alguns problemes urgents com ara la de· gradació del formigó o l’envelliment dels equips mecànics, i aprofitar millor l’aigua regenerada.

Malgrat la urgència de les obres, una dècada més tard encara s’havien d’iniciar. L’aturada inversora de la Gene· ralitat arran de la crisi econòmica va de· rivar en una interrupció del projecte, que no es va desencallar fins que l’any 2017 l’ACA i el Consorci de la Costa Brava van signar un conveni de col·laboració per impulsar millores amb un valor de gaire· bé 19 milions d’euros en diverses infra· estructures de sanejament de les aigües en diferents municipis. La renovació de la depuradora de Palamós es va emportar 15 milions d’euros dels 19, en dos projectes: el més important, modernitzar l’estació, gairebé quaranta anys després que s’hagués posat en servei, i adaptar·la als paràmetres actuals de gestió ambiental i de qualitat de l’aigua. El segon era el desdoblament de l’emissari que envia l’aigua depurada al mar, atès que de vegades la canonada actual no té la capacitat suficient per desguassar tot el cabal depurat. Aquest és el gran horitzó que té Palamós en la gestió de l’aigua, i que molt probablement es podrà vincular amb la gestió ecològica del paratge de Castell i la desembocadura d’aquest braç de la riera d’Aubi, un espai amb un alt valor ambiental i paisatgístic que s’ha anat po· tenciant amb actuacions integrals de millora, després que se’n garantís la protecció amb un referèndum l’any 1994.

Més enllà de la depuradora, l’any 1986 es van construir nous dipòsits d’abastament d’aigua potable per garantir·ne el subministrament, malgrat que, a diferència d’altres muni· cipis propers, Palamós no havia tingut problemes en aquest sentit i fins i tot havia cedit aigua a Calonge. Per assegurar encara més la disponibilitat d’aigua, Palamós també va entrar a formar part dels municipis que van passar a abastir·se de l’aigua del Ter gràcies a la cano· nada del Pasteral, que precisament acabava al municipi. El bon funcionament dels pous de Llofriu, complementats pels de la riera d’Aubi i altres captacions comprades a l’Ajuntament de Palamós, han permès que el municipi depengui poc de l’aigua del Ter, que per regla ge· neral i tret dels anys de sequera, no hi ha superat el 25 % del total. En tot cas, els recursos

Perspectiva àeria de la depuradora de Palamós, pendent d’una remodelació a fons per modernitzar-la, amb una inversió prevista de 15 milions d’euros. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

provinents del Pasteral han servit sobretot per protegir millor els aqüífers de l’Aubi i de Llo· friu, i això s’ha traduït en un manteniment dels nivells d’aquestes fonts: dels menys de 2 hm3 que se’n subministren cada any, el 50 % ve de Llofriu, i l’altre 50 % se’l reparteixen —més o menys a parts iguals— entre l’Aubi, el Ter i els pous municipals.

Amb aquesta particularitat de no haver patit mai grans sequeres tot i la seva situació geogràfica, aquests últims anys l’atenció s’ha desviat cap a la gestió del servei. La finalitza· ció de la concessió del servei d’aigües el 2006 va obligar a cercar noves fórmules de relació entre l’empresa CAPPSA (participada per societats del grup Agbar a través de Sorea) i l’Ajun· tament. El conveni que s’havia negociat el 2002 preveia un seguit d’inversions per millorar la xarxa d’abastament, així com cànons i altres contraprestacions per a l’Ajuntament, que entrava a formar part de CAPPSA. El tema va provocar moltes polèmiques polítiques entre el Govern i l’oposició, i es va arribar a crear una plataforma ciutadana contrària a alguns

dels acords, com ara l’augment de tarifes. Al final, un Govern municipal nou va renegociar el contracte, que s’hi ha de mantenir durant cinquanta anys. Gràcies a aquest s’han anat desenvolupant diverses millores en la xarxa local, com ara la instal·lació de materials més moderns i la disminució de les pèrdues, i també inclou la gestió del clavegueram. Palamós és un dels pocs municipis on la gestió del cicle de l’aigua es fa a través d’una societat mixta amb participació pública i privada, atès que en la gran majoria de municipis del litoral gironí es fa a través de concessions a empreses.

3.7