Un turisme distingit

múltiples rieres i torrents. Molts d’aquests cursos fluvials són independents, amb afluents de petites dimensions, de manera que no hi ha cap riu que aglutini totes aquestes aigües. Al contrari, com que en bona part desemboquen directament al mar, han format una gran quantitat de cales i de petites platges escarpades a la costa, moltes de les quals reben el mateix nom que el rec o la riera.

La riera més important és la de Sant Vicenç, que neix com a continuació del rec de la Perafita i travessa el nucli de Cadaqués abans de barrejar-se amb les aigües de sa Rierassa i desembocar al bell mig de la badia. Aquestes dues rieres han sigut les principals causants de les inundacions que ha patit la vila, perquè un cop que entren al nucli passen a estar completament canalitzades i agafen forma de carrer, ja que serveixen alhora com a rieres i com a espais per a vehicles. Tot i això, hi ha moltes altres rieres que quan s’han desbordat hi han provocat desperfectes, com la des Jonquet i la de Portlligat, que com que no està canalitzada presenta riscos d’inundabilitat en el tram final més proper a la platja. Altres cursos de la zona són, per exemple, la riera de Jóncols, que limita el terme municipal amb Roses, el rec de sa Figuera, el del Sitjar, el torrent Bo, la riera de Palau, el rec de la Mare des Sac o el de Cala Torta. Al curs baix d’aquestes rieres és on hi ha els pocs aqüífers superficials de mínima entitat de què s’ha servit la vila, que tenen una pressió extractiva que els ha fet especialment vulnerables al risc de salinització. De les fissures en terrenys rocosos n’han sortit més d’una vintena de fonts naturals que han sigut unes importants subministradores d’aigua potable abans que s’hi construís la xarxa d’abastament i durant èpoques de sequera i de salinització dels pous.

Les relacions de Cadaqués amb l’exterior no es van potenciar fins ben entrat el segle xx amb la construcció de carreteres noves. De fet, durant tota l’edat mitjana el poble vivia bàsicament del mar, si bé de mica en mica va anar desforestant les muntanyes més properes per guanyar terres de conreu per a la vinya i també per disposar de fusta per a les necessitats locals. El segle xviii va ser quan, gràcies a l’elaboració de vi i al permís per comerciar amb Amèrica, la vila va viure una primera etapa d’or en què va passar de 700 a 1.600 habitants, i a 2.500 a mitjan segle xix. Les vinyes arribaven fins al capdamunt de les muntanyes, la pesca mantenia la vitalitat, els emigrants que havien fet fortuna a les Amèriques tornaven a casa i la navegació marítima els permetia exportar arreu. A final del segle xix, l’arribada de la fil·loxera va matar tots els ceps i va sumir la vila en una decadència que ni l’oli ni les oliveres van poder evitar: el 1950 el cens municipal es va situar un altre cop per sota dels 1.000 habitants. Llavors hi va emergir un turisme que ja hi havia començat a arribar a principis de segle, i que estava format per estiuejants distingits, atrets pel caràcter mariner i romàntic de Cadaqués i convidats primer pels germans Pitxot i Gironès i després per Salvador Dalí,

Noia a la platja de Portlligat. Autor: Lluís Sala.