L’aigua, per referèndum Les solucions definitives: la depuradora

Riuada de la riera de Roses (1986). Font: Ajuntament de Roses. el nucli urbà, si bé també hi ha cursos fluvials com els del rec Fondo, el rec del Moltó o la riera de la Cuana que només porten aigua bàsicament quan hi ha pluges abundants. La majoria d’aquestes rieres i dels seus afluents neixen de les muntanyes del cap de Creus i la serra de Rodes i, per tant, baixen amb força pel pendent pronunciat del terreny, per la qual cosa han provocat innumerables inundacions al llarg de la història. També hi ha rieres de recorregut encara més curt que no es dirigeixen cap a la plana, sinó que desemboquen a cales i platges del cap de Creus que en porten el nom: cala Montjoi o cala Jóncols, per exemple. A més, hi ha recs que travessen les urbanitzacions que s’han anat construint per tot el terme municipal i que representen un risc d’inundabilitat en cas d’avingudes, com ara els recs de Mas Fumats, Canyelles o Santa Margarida. Tots aquests cursos fluvials estan secs durant la major part de l’any i només porten aigua quan plou molt, en episodis en què els desnivells i la baixa permeabilitat del terreny —sobretot a les zones entrant ja al cap de Creus, on el terreny és molt més rocós— fan que l’aigua hi baixi amb força. Els desperfectes i les inundacions a causa dels aiguats han sigut habituals des de sempre a Roses.

La història de Roses va fer un tomb a partir de les acaballes del segle xviii, gràcies a l’inici d’un període de pau que hi va permetre altres activitats econòmiques i també que s’anés expandint fora dels murs de la Ciutadella. La població va passar de prop de 400 habitants a principis de segle fins a 2.000 al final, i aquesta progressió a l’alça es va mantenir fins a finals del segle xix, en què se n’hi comptaven uns 3.000. L’activitat comercial del port en va ser un motor econòmic, igual que la pesca. Fora de la façana marítima, l’aprofitament per al cultiu de la plana agrícola que s’estén per Roses, i la vinya als pendents del cap de Creus i la serra de Rodes, van ser algunes altres activitats que van afavorir el creixement rosinc. La fil·loxera hi va frenar tot aquest desenvolupament a finals del segle xix, però la millora de les arts pesqueres i també de la indústria i el comerç hi van anar suplint l’activitat agrícola tradicional.

La multitud de rieres i recs que neixen de les muntanyes més properes a la vila van permetre instal·lar-hi alguns molins fariners dels quals encara queda constància i van representar una bona font de proveïment d’aigua per als masos i els nuclis situats fora de la vila, on la proximitat amb els aiguamolls també garantia la disponibilitat hídrica per a les necessitats bàsiques. De fet, el límit entre Roses i Castelló d’Empúries el marcava el grau de Roses, una de les sortides per on desguassava l’estany de Castelló. Les característiques geològiques del terme municipal hi han propiciat l’aparició de diverses fonts, tant a prop del

L’aigua, per referèndum

mar com terra endins, on la població podia anar a buscar aigua. Es creu que alguna font podia servir també per proveir d’aigua els vaixells que fondejaven davant la Ciutadella, com en el cas de la font de la Vituà, que està situada arran de la riera de la Trencada i que malgrat que continua mig enterrada, se’n va recuperar una part gràcies als treballs d’arranjament de la riera que es van dur a terme el 2019.

No va ser, però, fins a la dècada dels anys vint del segle xx que es va tirar endavant la xarxa d’aigua potable, una iniciativa de l’Ajuntament d’aleshores i que fins i tot es va aprovar per referèndum popular. La millora dels serveis públics era una de les obsessions dels governs d’aquella època, i per això l’Ajuntament va proposar comprar els drets que

tenien Norbert Seseras i la seva dona Francesca Batlle sobre les deus del Mas Ponac, on hi havia els brolladors que servien per portar aigua cap a Roses. L’adquisició de totes les instal·lacions, concessions i drets que la família tenia sobre l’aigua costava més de 200.000 pessetes, i atesa la importància de la despesa, el consistori va decidir sotmetre a votació popular la signatura del crèdit i la compra i la gestió directa del servei per part de l’Ajuntament. El referèndum, l’únic oficial que s’ha fet a la ciutat des del segle xix, es va fer el 9 de novembre del 1924, i els resultats van ser taxatius: 482 vots a favor i cap en contra. L’enginyer barceloní Cèsar Molinas va ser l’encarregat de dissenyar el projecte per conduir l’aigua del brollador que hi havia al prat de Can Ponac —on s’ajuntava amb el cabal de la font de la Teula— cap al nucli de Roses. Un document del 1926 assegurava que Roses seria «un dels pobles del món sencer que tindrà millor aigua potable, abundant i sobrada per a tots els serveis públics i particulars». Tot i els problemes de subministrament a l’estiu perquè de vegades no en sortia prou aigua, i que es van anar fent cada vegada més palesos a mesura que Roses creixia, aquesta mina i la conducció cap a la vila van esdevenir-ne la gran font d’abastament.

Dragatge de la riera l’any 1987. Font: Ajuntament de Roses.

Com a tota la Costa Brava, la conversió de Roses en vila turística va ser ràpida. Els primers visitants, que ja hi van arribar a partir dels anys vint, van ser el preludi dels que hi arribarien, sobretot, dels anys cinquanta cap endavant. La pesca es va anar substituint pel turisme com a motor econòmic i Roses, juntament amb Cadaqués, va acaparar el percentatge més important d’estiuejants, cosa que es va traduir en l’inici d’una etapa de prosperitat que va posar fi a l’estancament que vivia la ciutat des de finals del segle xix. L’any 1950 hi havia 2.700 habitants, i deu anys més tard ja eren 3.500, que durant la dècada dels seixanta van augmentar fins que van superar els 6.000. Aquests van ser els anys en què Roses es va convertir en la capital turística de l’Alt Empordà, amb un desenvolupament urbanístic i turístic equiparable al de centres com Lloret i Platja d’Aro. Els hotels, apartaments, càmpings,

urbanitzacions, xalets, restaurants i altres serveis van proliferar per tota la costa del terme municipal i en totes les direccions, i van ocupar la primera línia de costa però també les muntanyes que envoltaven el nucli antic. Això va requerir una ràpida modernització dels serveis públics, que incloïen el de l’aigua. El 1960 l’Ajuntament ja va posar en marxa més captacions per abastir una xarxa que creixia sense topall en longitud i es va redactar el projecte del clavegueram. Aquests dos projectes es van convertir en prioritaris i igual de necessaris que les millores urbanístiques i d’accés a les platges. L’aigua de Can Ponac es va mantenir com la principal font de subministrament del municipi, amb l’ajuda d’altres pous de menys cabal dispersos pel terme, com per exemple els que s’aprofitaven per a la base militar del Pení, situats en un aqüífer profund vinculat a la riera de la Trencada, i que van estar en funcionament fins que el 2007 la base es va connectar a la canonada de Cadaqués. En tot cas, per resoldre l’augment de la demanda a l’estiu es va decidir fer uns dipòsits reguladors nous, amb prou capacitat de reserva d’aigua. Així es va poder posar fi, momentàniament, a les cues que es formaven cada estiu davant les fonts públiques per aconseguir aigua.

Roses a inicis del segle xx. Font: Ajuntament de Roses.