La potabilitzadora i la dessalinitzadora

Estació depuradora d’aigües residuals de Lloret de Mar. Autor: Lluís Sala. ralitat va decretar l’ocupació urgent dels terrenys. El retard va obligar a redefinir el projecte i la depuradora no es va començar a construir fins al 1990.

Una altra font de conflicte va ser la qualitat de l’aigua de la xarxa. Els pous de la Tordera s’havien hagut d’ampliar per subministrar tota l’aigua necessària, però la presència de manganès a l’aigua n’havia cegat algunes de les canonades a finals dels setanta, i ja entrats els vuitanta, va fer minvar la qualitat de l’aigua. La construcció de nous dipòsits reguladors i els pous a la Tordera que ja s’havien convertit en l’única font de subministrament garantien la quantitat d’aigua a tots els barris de la ciutat —fora de les urbanitzacions, que continuaven proliferant i que s’abastien amb els seus pous propis. Fins al 1988, en què es van haver d’aplicar restriccions. No va ser per cap sequera, sinó per unes canonades que calia canviar i que no donaven l’abast per al volum d’aigua que es gastava a l’estiu. Els 25 milions de pessetes que l’Ajuntament havia de destinar a millorar la xarxa no es van poder fer servir a temps, i en ple mes d’agost les parts més elevades de la localitat es van quedar sense aigua des de la tarda fins a la matinada, sobretot Rocagrossa i Fenals, perquè no hi havia prou capacitat per a tota la demanda. A més, es van tallar les dutxes de la platja. La situació va durar més d’una setmana, fins que el descens de turistes va permetre tornar a la normalitat.

D’altra banda, aquests anys també es van fer passos en el cobriment de les rieres per canalitzar-les i poder lligar urbanísticament els barris que quedaven separats. Primer va ser un tram del torrent de Montbarbat, però el gran projecte va ser cobrir el tram final de 500 metres de la riera de Lloret i habilitar-ne la part superior per al trànsit i els vianants. El projecte es va començar el 1990 i va costar 600 milions.

Els anys noranta van començar amb la bona notícia de la posada en marxa de la depuradora. Era una de les més importants, però va ser de les últimes a posar-se en marxa. El maig del 1991 es va engegar de manera provisional, i el març del 1992 ja de manera definitiva. Amb una capacitat per tractar 47.000 m3 diaris d’aigua —equivalents a la demanda de gairebé 200.000 habitants (el 1991 Lloret tenia 22.500 habitants censats i ja era la segona ciutat de

Els jardins de Santa Clotilde, regats amb aigua regenerada. Autor: Lluís Sala. la Costa Brava)—, és encara la de més envergadura de tot el litoral gironí. Es va projectar amb visió de futur, tant pel que fa a la quantitat d’aigua que podia depurar com també als sistemes de tractament, i va ser la primera que va ser de regeneració i reutilització d’aigües residuals. Com que estava adaptada a les puntes de demanda estivals, els primers anys va tractar cap a 3.800.000 m3/l’any, una xifra que va anar augmentant fins que va arribar a 5.000.000 m3 el 2006, moment en què la població ja arribava a 30.000 persones. Més endavant el volum es va reduir lleugerament, i durant l’última dècada s’ha situat en una mitjana de 4.000.000 m3/any.

Pel que fa a la reutilització, de l’aprofitament de l’aigua regenerada en depenien projectes importants per al desenvolupament turístic, centrat a cercar també un perfil de visitant de més qualitat i capacitat econòmica. El camp de golf de l’Àngel, estrenat el 1995,

ja es va plantejar amb la condició que es regués amb aigua depurada i habilitada amb els tractaments químics pertinents. L’experiència va ser positiva, i aquests darrers anys també s’hi han regat el pitch-and-putt de Papalús, els jardins de Fenals i el jardí botànic de Santa Clotilde, però no sense polèmica. A principis de la primera dècada d’aquest segle, l’Ajuntament va construir una xarxa específica d’uns 10 quilòmetres que arribava fins a Fenals i el Rieral per destinar aigua regenerada a aquests usos, ja que fins aleshores es regaven amb uns pous situats en una zona que s’havia d’edificar i, per tant, es perdrien. Però la Generalitat no va fer la seva part de la inversió, que eren les bombes per impulsar l’aigua, i l’any 2004 aquests espais es van haver de començar a regar amb aigua potable provinent