Els últims a connectar-se a la depuradora i els últims amb xarxa d’aigua

Vaixell amarrat a la riba del riu Fluvià. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú. de manera que oficialment l’espai ja era considerat parc natural. L’any 2003 la Generalitat va declarar la zona sòl no urbanitzable després d’anys de campanyes de les entitats ecologistes, i a finals del 2004 la Generalitat en va comprar els terrenys. Al cap de pocs mesos es va enderrocar mitjançant una voladura controlada.

En tot cas, aquest escàs creixement va evitar haver-hi de fer grans obres de subministrament i abastament d’aigua. L’aqüífer del Fluvià ha pogut cobrir les necessitats locals de Sant Pere Pescador i l’Armentera durant tot el segle xx, i fins i tot se n’han servit altres municipis en moments de manca de disponibilitat del recurs. A finals dels anys seixanta, Cadaqués hi va haver de recórrer, i a finals dels setanta es va estudiar crear una mancomunitat amb Roses, Castelló d’Empúries i Cadaqués amb aquesta mateixa finalitat. L’obertura d’uns pous per aquesta causa va representar una sobreexplotació de l’aqüífer, que per les característiques del sòl, té un gran risc de salinització. Un cop abandonats els pous i també aquest risc, el principal problema de l’aqüífer ha sigut la presència de nitrats a causa de les diverses explotacions ramaderes a la zona del Baix Fluvià, en municipis com Vilamacolum, Torroella de Fluvià, Ventalló i Sant Pere i l’Armentera mateixos, on es va demostrar en la dècada dels noranta que superaven els límits màxims permesos. La contaminació de l’aigua per culpa dels nitrats no ha sigut gens habitual en els municipis de la Costa Brava perquè s’hi va abandonar l’activitat primària a favor de la turística i això va evitar que s’hi concentressin explotacions ramaderes. El 2015 la Generalitat va eliminar Sant Pere Pescador de la zona vulnerable a la contaminació per nitrats d’origen agrari, juntament amb l’Escala i Castelló d’Empúries, però hi va mantenir l’Armentera.

L’evolució econòmica i urbanística menys expansiva de Sant Pere Pescador i l’Armentera ha tingut repercussions en la gestió hídrica, que s’hi ha desenvolupat d’una manera molt tardana. La quantitat d’aigua disponible a l’aqüífer del Baix Ter sempre els va permetre funcionar amb pous particulars, i com que no tenien grans extensions urbanes, van poder ampliar algunes infraestructures més antigues —per exemple, les de clavegueram.

Tots dos municipis van ser els últims del litoral gironí a con-

Vista general del riu Fluvià. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú.

Vista general del riu Fluvià. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú. nectar-se a una estació depuradora, la de l’Escala, ja que només disposaven de petites depuradores privades com la de la urbanització Bon Relax de Sant Pere —que mai havia funcionat correctament— o les que determinats càmpings estaven obligats a tenir per no

llençar les aigües brutes prop de la platja i en espais protegits del parc natural. Abocaven l’aigua directament al Fluvià, i la connexió amb la depuradora de l’Escala situada a Albons s’havia convertit en una obra molt reclamada pels dos consistoris, sobretot el de Sant Pere, que alertava dels efectes ecològics, sanitaris i d’imatge que tenien aquests abocaments en el tram final del riu, precisament el més concorregut pels turistes. Tot i que es va arribar a plantejar que Sant Pere tingués una depuradora pròpia, finalment es va decidir derivar les aigües residuals cap a les instal·lacions ubicades a Albons, que encara disposaven d’un marge elevat per poder augmentar els cabals per tractar. Les obres, que va encarregar el Consorci de la Costa Brava, van començar a finals de l’estiu del 2009 i van acabar un any més tard, van costar 5,3 milions d’euros i van incloure set estacions de bombament i uns 20 quilòmetres de canonades. A més, es va aconseguir un acord entre l’Ajuntament, el Consorci i els propietaris dels càmpings per connectar-los tots a la xarxa de clavegueram de la població, i d’aquesta manera es va resoldre un dels principals problemes pendents en el sanejament municipal. Es va materialitzar l’any 2011, coincidint amb la posada en servei de la connexió de l’Armentera i Sant Pere amb la depuradora, i va permetre un avenç important en la gestió ambiental del tram final del Fluvià. Només va quedar com a repte pendent la modernització de la xarxa de clavegueram.

Pel que fa al subministrament d’aigua potable, els dos municipis beuen exclusivament d’alguns pous de l’aqüífer del Fluvià. Per ara no ha fet falta connectar-los a cap font de subministrament exterior, ja que l’aigua subterrània és suficient tant per a les necessitats dels residents de tot l’any com per al sector dels càmpings i també per a la pagesia. L’Armentera, no obstant, és un cas especial, perquè era un dels pocs municipis de les comarques giro-

nines sense xarxa d’aigua potable, ja que només en disposaven un grup de cases al voltant de les escoles i alguna urbanització recent. De fet, fins i tot es deia que era l’últim poble gironí sense xarxa d’aigua. Per això mateix, l’Ajuntament va pactar amb Viladamat i Ventalló per afegir-se a la Xarxa d’Abastament d’Aigua del Fluvià, un organisme d’abastament en alta gestionat pel Consell Comarcal de l’Alt Empordà que es va constituir per solucionar els problemes de nitrats i per fer arribar aigua potable de qualitat als municipis, amb un pou d’extracció a la zona de Saldet, a Ventalló. El projecte de l’Armentera incloïa 7 quilòmetres de canonades noves i 530 connexions per arribar als domicilis i magatzems, que s’abastien exclusivament a través dels pous propis gràcies a la quantitat d’aigua que hi havia al subsòl

Estació de bombeig de la connexió de Sant Pere Pescador amb l’EDAR depuradora de l’Escala. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Mar Vicente).

de l’aqüífer del Fluvià. El motiu de la construcció de la xarxa va ser sobretot sanitari, i s’esperava que a poc a poc els veïns s’anessin passant al sistema nou.

A Sant Pere Pescador la xarxa municipal d’aigua potable s’alimenta de pous propis i la gestiona Aqualia. Forneix una part del municipi i el centre urbà, on es va tancar el circuit el 2012, i queda pendent fer-la arribar fins a urbanitzacions com Bon Relax i Mas Sopes i els càmpings, actuacions per a les quals ja s’havien iniciat els tràmits burocràtics. En tot cas, els dos municipis estan lluny de necessitar grans canonades de transport, si bé els projectes per unir les infraestructures del Baix i l’Alt Empordà podrien acabar sent-ne la solució definitiva.

La preocupació més gran és la qualitat de l’aqüífer del Baix Fluvià a causa de l’elevada salinitat dels aqüífers més propers a la desembocadura. Un problema que, si bé hi existia —com en tots els aqüífers de la Costa Brava—, en aquest cas mai havia sigut alarmant, fins que, a causa de la sequera, l’any 2016 es va alertar del risc que suposava per regar els camps i del que podria suposar fins i tot per a l’aigua potable. Aquest problema va desembocar en la creació de la Comunitat d’Usuaris d’Aigua del Baix Fluvià, que es va engegar arran d’aquell episodi i va culminar el 2019 amb l’objectiu d’agrupar tots els beneficiaris de l’aqüífer dels sis municipis implicats: Sant Pere Pescador, l’Armentera, Ventalló, Torroella de Fluvià, Vilamacolum i Viladamat. L’estalvi en el reg agrícola o la millora d’infraestructures i connexions amb altres conques són possibilitats que també s’han posat damunt la taula, arran d’un estudi en el qual es detallava l’impacte de l’augment de la salinització i de la presència de nitrats a l’aqüífer.

2.10