Un abastament controlat

El «barco de l’aigua» transportava diàriament 2.000 m3 d’aigua potable a Cadaqués. Font: Ajuntament de Cadaqués.

del problema amb l’aigua potable, però es va resoldre ràpidament, ja que la vila va entrar en el primer paquet de projectes que va executar el Consorci dins el Pla d’Infraestructura Sanitària de la Costa Brava aprovat el 1971. Va entrar en servei el 1974 i es va dimensionar en funció de la temporada turística, amb una capacitat per tractar les aigües residuals d’un màxim de 20.000 habitants. A inicis dels anys vuitanta, la població tot just hi fregava les 1.500 persones. En tot cas, la depuradora es va instal·lar al costat de la riera de Sant Vicenç, just en el punt on deixa d’estar naturalitzada i es converteix en carrer i entra en la trama urbana. Aquesta ubicació, a 700 metres de la desembocadura de la riera, juntament amb la complexa orografia de Cadaqués, fa que el municipi tingui un complex sistema d’estacions de bombament i de línies de sanejament per fer arribar les aigües brutes fins a la depuradora.

L’abastament d’aigua es va resoldre amb la connexió amb els pous de Castelló d’inicis de la dècada dels setanta i es pot dir que des d’aleshores Cadaqués no ha tornat a patir més les angúnies de finals dels anys seixanta. Amb l’aigua assegurada, i només algun problema puntual a l’estiu, els projectes es van centrar a millorar i ampliar la xarxa amb captacions i dipòsits reguladors nous. El 1982 es va recuperar la font Vella per fer-la servir només en cas que hagués plogut prou per omplir l’aqüífer i així millorar la qualitat de l’aigua, i l’estiu del

1984 es va fer el mateix amb un pou que es va trobar a la zona de sa Guarda. Al novembre encara es va fer una altra captació important a la zona del càmping, amb un cabal suficient per servir Portlligat i connectar el sobrant a la xarxa general.

L’aigua que mancava uns anys enrere va aparèixer aleshores repartida per diferents punts del terme i va permetre que Cadaqués no patís tant com Roses i Empuriabrava en la «guerra dels pous» que es va produir entre el 1984 i el 1985 amb Castelló d’Empúries i entre els sectors agraris i turístics. La negativa de Castelló a deixar obrir pous nous a causa de la sobreexplotació de l’aqüífer va posar en risc la temporada turística de Roses, i un acord d’última hora abans de l’estiu del 1985 va permetre altres captacions en el terme de Castelló a canvi de portar-hi aigua des de Boadella i construir una potabilitzadora a Empuriabrava. L’Ajuntament de Cadaqués, en vista dels problemes històrics de qualitat i quantitat d’aigua, i com que s’abastia sobretot des de Castelló, també es va afegir a l’acord. Es va construir una canonada per abastir la vila des de la potabilitzadora, que va entrar en servei el 1987. Tot i l’augment que això va representar en la tarifa domèstica, Cadaqués es va assegurar la disponibilitat d’aigua de bona qualitat i de manera definitiva, i avui en dia encara n’és la font principal de subministrament.

L’altre gran projecte d’aquesta dècada va ser el cobriment de la riera de Sant Vicenç, que es va fer realitat a partir del 1982, després d’anys de reclamacions pels desperfectes que s’hi produïen a l’entorn quan hi havia aiguats. Pel que fa a la depuradora, l’any 1997 el Consorci de la Costa Brava va destinar 80 milions a millorar-ne les instal·lacions. Aquests diners van permetre substituir-ne el sistema d’eres a l’aire lliure, molest per als veïns per la pudor que originava, i començar a aplicar el sistema de regeneració d’aigua depurada. Tot i no ser significatiu el percentatge d’aigua que s’aprofita, no es descarta que més endavant es pugui augmentar i es pugui destinar a usos no potables per a la zona des Caials, de manera que es reduiria la despesa en aigua potable. De fet, en el canvi de mil·lenni la població de Cadaqués ja superava els 2.000 habitants, i els últims anys havia arribat a fregar les 3.000 persones censades, tot un rècord històric. Es va haver de desdoblar la canonada de transport d’aigua en el tram entre el dipòsit dels Margarits i el municipi per augmentar la capacitat del servei i afrontar tota la demanda, que havia arribat gairebé als 500.000 m3/any el 2007 com a volum màxim i que s’ha estabilitzat en una mitjana d’uns 450.000 m3/any, concentrats sobretot als mesos d’estiu.

La sequera del 2008 hi va revifar els fantasmes de les restriccions dels anys seixanta i setanta, però finalment no es va arribar a l’extrem d’haver-n’hi d’aplicar. No obstant això, Cadaqués s’ha incorporat en el conveni per ampliar l’abastament en alta del Consorci de la Costa Brava a bona part dels municipis del cap de Creus, que en el seu cas inclou la possibilitat de millorar les infraestructures de transport fins al dipòsit dels Margarits, en la línia començada uns anys enrere.

La disponibilitat d’aigua ha sigut un dels factors decisius a l’hora de limitar creixements urbanístics com el que s’havia previst a sa Guarda, que va ser declarat nul, bàsicament, perquè no garantia l’abastament d’aigua. Mentrestant, es van reproduir els episodis

Cadaqués es va connectar el 1987 a la potabilitzadora d’Empuriabrava. Font: Ajuntament de Cadaqués. de crescuda de la riera en el nucli urbà. L’últim va ser per partida doble el 2017, primer amb la llevantada del gener i després amb una tromba al mes de juny en què l’aigua va sorprendre diversos cotxes aparcats, encara que no es van haver de lamentar danys personals. Difícilment es trobarà una solució per a la torrencialitat de la riera, malgrat que les previsions de canvi climàtic indiquen un augment de les situacions com aquesta.

2.6