Portar aigua amb vaixell

qui en va ser el gran amfitrió durant les seves estades a Portlligat. El nombre d’artistes que van passar per la vila és inacabable: Picasso, Breton, García Lorca, Buñuel, Duchamp i fins i tot Walt Disney.

Dels anys vint del segle passat data el primer abastament en xarxa, que va néixer quan una vintena de cases van ajuntar-se per aprofitar el brollador del Mas de la Senyora i canalitzar-ne l’aigua a través de canonades i dipòsits fins a les cases. Tot i que urbanísticament Cadaqués va créixer d’una manera més continguda que la resta de la Costa Brava i va mantenir la seva fesomia tradicional, l’Ajuntament ja es va començar a interessar per disposar d’una xarxa d’aigua potable en la dècada dels trenta. Va arribar a encarregar un projecte per saber si era viable, però va topar amb el problema que no hi havia cap aqüífer prou potent per donar servei al municipi. En tot cas, fins aleshores n’hi havia hagut prou amb el subministrament d’aigua particular a través de fonts —les dones hi anaven a buscar l’aigua amb dolls—, pous i cisternes particulars. Però a partir dels anys cinquanta i amb l’increment del turisme i la recuperació del creixement demogràfic, ja va començar a ser indispensable la construcció d’una xarxa que inclogués la major part del municipi i també un sistema de sanejament per recollir-ne les aigües negres. El 1955 ja funcionava la primera xarxa d’abastament als carrers principals, que es va ampliar dos anys més tard i a la qual només faltava connectar Portlligat. L’aigua es bombava del pou de la font Vella, un dels punts on s’anava a buscar aigua potable més concorreguts fins aleshores, i ja des del principi es va témer una salinització ràpida del pou, però inicialment el pou va suportar bé la demanda dels veïns i els turistes i l’obra va ser un èxit. La xarxa es va completar l’any 1958 i va arribar fins a la urbanització des Quers. Mentrestant, les obres del clavegueram avançaven també a molt bon ritme, i així s’anaven dotant les cases dels serveis bàsics. De fet, durant aquesta dècada les xarxes d’aigua potable i de clavegueram van ser dues de les preocupacions principals del consistori, i les partides que s’hi van dedicar eren equiparables a les destinades a la millora de la via pública.

La realitat va ser que al cap de pocs anys el pou de la font Vella va quedar salinitzat, l’aigua no era potable i això afectava també els pous d’alguns horts propers. L’aigua sortia salada per les aixetes de les cases, i el 1963 la solució que plantejaven l’Ajuntament i l’Estat era construir una petita presa a la capçalera de la riera de Sant Vicenç, al paratge dels Dolors. L’obra era molt cara, però els tècnics esperaven que els permetés abastir una població de 20.000 persones. Finalment aquesta possibilitat es va descartar i, mentrestant, a l’estiu els veïns s’abastien de les fonts i de les cisternes que portaven aigua de pous del Port de la Selva, amb el corresponent impacte que això tenia sobre un turisme creixent i que s’anava convertint en gairebé l’única activitat econòmica del Cadaqués —la construcció de la ciutat de vacances del Club Mediterranée al pla de Tudela, per exemple, data d’aquesta època (1962).

Però com era d’esperar, en el cas de Cadaqués la solució va arribar per mar. Els estius dels anys 1967, 1968 i 1969 l’Ajuntament va contractar un vaixell, rebatejat amb el nom de Cadaqués, que transportava aigua d’uns pous perforats a Sant Pere Pescador fins al

La riera de Portlligat. Font: Ajuntament de Cadaqués. municipi, on s’injectava als pous a través d’unes canonades construïdes amb aquesta finalitat, i d’aquests es bombava cap als dipòsits i la xarxa d’abastament. El «barco de l’aigua», com era conegut popularment, feia un viatge diari en què en transportava 2.000 m3 i va causar molt de rebombori al poble, on va acaparar tota mena de converses i va atreure curiosos. Fins i tot s’hi van arribar a celebrar actes lúdics, com ara activitats infantils, durant una festa major. Però el cost d’aquesta solució era massa elevat —uns 4 milions de pessetes per portar l’aigua entre els mesos de juny i setembre— i va encarir enormement la factura domèstica; per tant, molts veïns van optar per tornar a buscar l’aigua a la font. El consum de la xarxa va caure en picat i no arribava a cobrir ni la meitat del preu del servei, de manera que es va abandonar aquesta iniciativa i es van recuperar les cisternes amb aigua del Port de la Selva.

Mentrestant, l’Ajuntament negociava la manera definitiva de disposar d’aigua i estudiava fer una dessalinitzadora i posar en marxa un projecte per portar-ne a través d’una canonada de 27 quilòmetres que unís el municipi amb uns pous nous de Castelló d’Empúries, seguint l’exemple del que havia fet Roses per resoldre els seus problemes d’abastament. Aquesta va ser l’opció que es va imposar, amb una previsió d’abastament de fins a 30.000 persones. Les obres de captació van començar l’estiu del 1970, però va quedar pendent la connexió entre Castelló d’Empúries i el Pení, on s’havien de fer els dipòsits per distribuir l’aigua per gravetat fins a Cadaqués. Fins al setembre 1972 la vila no va poder aprofitar la infraestructura, que s’havia inaugurat amb l’obertura simbòlica de l’aixeta de la font de Portdoguer i que es concebia com la solució definitiva al problema de l’aigua. Així mateix, es confiava que permetria un creixement turístic i residencial que hi havia quedat estancat, principalment, a causa de la manca d’aigua. L’obra va costar uns 50 milions de pessetes, i des d’aleshores l’Ajuntament va cedir l’explotació del servei a una empresa privada, la Societat Mediterrània d’Aigua. Més endavant, l’empresa va passar a formar part del grup Aqualia, que és el que la gestiona des d’aleshores.

A començament dels anys setanta també s’hi va construir la depuradora gràcies a la constitució del Consorci de la Costa Brava, fet que hi va resoldre la qüestió del tractament de les aigües residuals. Aquest tema havia quedat en un segon pla a causa

Pintura amb el famós «barco de l’aigua». Font: Ajuntament de Cadaqués.