Del Ridaura al Ter

Vista de l’actual Golf d’Aro. Font: Arxiu Consorci de les Gavarres. O. Granyer. Els pous van bastar per cobrir les necessitats hídriques de Santa Cristina fins als anys sei· xanta, en què l’embat del turisme se sentia cada vegada més a la Costa Brava. Malgrat que el municipi no tenia platges i l’única sortida al mar era en un tram poc apte per a la urbanit· zació, l’impacte turístic s’hi va notar amb ofertes com la del club de golf que s’hi va inaugurar el 1962, i a rebuf sobretot del que passava a Sant Feliu i a Platja d’Aro. La població s’hi va mantenir estable al voltant dels 1.000 habitants fins als anys setanta, però en els seixanta s’hi van començar a dissenyar les primeres grans urbanitzacions, i es va fer un pas endavant en els serveis bàsics de la població —per exemple, en la xarxa d’aigua potable i la de clave· gueram, que es van començar a desenvolupar a principis de la dècada. L’abastament va ser a càrrec de l’empresa Aguas Potables de San Feliu de Guíxols SA, que era la que explotava els pous de l’aqüífer del Ridaura i que va ser la font de subministrament de tota la vall d’Aro fins als anys noranta. Es tractava d’una concessió municipal, que després es va fer a l’em· presa Gerundense de Servicios SA (Gesesa), vinculada a tota la vall d’Aro. Amb el projecte de la construcció de la xarxa d’aigua potable, Santa Cristina s’assegurava recursos per consoli· dar el nucli urbà, mentre que les urbanitzacions disperses que es construïen a la falda de les Gavarres es proveïen majoritàriament de pous propis i a través de companyies privades que els prestaven el subministrament mitjançant un contracte amb la Gerundense de Servicios, com és el cas de la zona de la font Picant, Romanyà o Vall Repòs.

A partir dels anys setanta, la població hi va co· mençar a augmentar lleugerament, amb una activi· tat econòmica cada vegada menys lligada a la terra i més enfocada cap al turisme. Tot i això, no hi va ha· ver problemes de subministrament perquè el Ridaura era suficient per als diversos usos. A principis dels vuitanta la situació ja va canviar, i va ser quan la vila va patir els primers problemes per l’esgotament de l’aqüífer i les sequeres, amb uns pous propis que no donaven l’abast. Quan plovia, l’aqüífer es recarregava molt ràpidament, però la major de· manda d’aigua que hi havia també el feia molt més vulnerable durant els llargs períodes sense precipitacions abundants.

Això va obligar a buscar altres pous que tinguessin un cabal suficient, i que l’any 1985, després de dos anys de cerca, es van localitzar a la zona de Solius, al mateix aqüífer del Ridaura. Inicialment la intenció era trobar uns pous allunyats del riu, molt castigat tam· bé per l’abastament a Sant Feliu i Platja d’Aro, però al final no hi va haver més remei que tornar al Ridaura. Ja aleshores, la solució que semblava definitiva era la de portar aigua del Ter. Però mentre el projecte s’anava retardant, i per evitar qualsevol problema amb els recursos hidràulics propis, l’Ajuntament va intentar comprar pous privats de la companyia d’aigües Bell·lloc·Romanyà SA, una de les que tenien contracte amb Gesesa per subminis·

Vista aèria de la depuradora de Castell-Platja d’Aro. Font: Consorci de la Costa Brava.

trar aquestes zones. La voluntat d’adquirir la companyia la generaven les limitacions en els pous d’aleshores, mentre Santa Cristina ja arribava als 1.800 habitants censats i tenia més població flotant a l’estiu. A més, s’hi sumava la recent protecció de l’aqüífer del Ridaura per part de la Generalitat (1988), amb l’objectiu d’evitar·ne la sobreexplotació.

L’abastament era el sistema que concen· trava els problemes, perquè la solució per al sanejament de la població es va resoldre ràpi· dament gràcies a la connexió dels col·lectors a la depuradora de Castell d’Aro, que es va estre· nar el 1983. La depuradora reforçava la gestió conjunta de les aigües que s’havia donat també en els sistemes d’abastament entre els munici· pis de Santa Cristina, Sant Feliu i Castell·Platja d’Aro, tots tres vinculats al Ridaura. Més enda· vant, i a causa de la construcció de la planta de tractament terciari a finals de la dècada dels noranta, l’aigua sortint de la depuradora es va utilitzar per mantenir un cabal mínim circulant aigües avall de l’estació, però especialment per regar camps de golf com el Costa Brava de San· ta Cristina i servir les comunitats de regants de Solius i Castell d’Aro, així com, més recentment, regar els camps de pitch·and·putt de Mas Tor· rellas i Mas Tapioles.

Finalment, el 1993 es va produir l’arriba· da d’aigua del Ter, que va permetre que els tres municipis que s’aprofitaven de l’aqüífer en fessin un ús més sostenible. Però la canonada provi· nent del Pasteral no va estar exempta de polè· mica. Santa Cristina va ser un dels municipis més bel·ligerants contra l’empresa constructora de l’obra, ja que es queixaven que havia causat nombrosos desperfectes en terrenys públics i privats, que havia convertit camins en recs i que havia produït un impacte molt superior al previst. Fins i tot l’Ajuntament va arribar a demanar al Consorci de la Costa Brava que no es paguessin els treballs fins que no estiguessin acabats i s’haguessin restaurat tots els danys que s’havien ocasionat. D’altra banda, i durant el mateix any, una altra obra va obligar a fer canvis en les infraestructures d’abastament locals, ja que amb la construcció de la variant es van haver de canviar de lloc moltes de les instal·lacions de la planta potabilitzadora, que havien quedat afectades per la carretera nova.

En tot cas, la conducció d’aigua del Ter és l’obra que ha garantit des d’aleshores l’aigua a Santa Cristina, que combina la de l’extracció de pous amb la que subministra el Consorci

Desbrossament i neteja del riu Ridaura, amb supervisió de l’Agència Catalana de l’Aigua, a Santa Cristina d’Aro. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Emili Agulló).

de la Costa Brava. Amb els anys, i sobretot arran d’un episodi de sequera del 1999, la que hi arriba del Pasteral és la que ha anat guanyant més protagonisme, i s’ha deixat l’aigua de l’aqüífer per a les demandes de l’estiu. Per exemple, fins al 1999 el subministrament anual d’aigua del Ter se situava al voltant de 190.000 m3, però a partir d’aquell any ha oscil·lat entre 250.000 i 500.000 m3, en funció de la demanda local, del context econòmic i de l’estat de l’aqüífer.

Mentrestant, la nova empresa que gestiona l’abastament, Aqualia, ha assumit diverses obres de millora de la xarxa, tant al nucli com a les urbanitzacions, per instal·lar canonades més modernes i amb més capacitat, ja que el 2006 la població va superar els 4.000 habi· tants. Amb el pas dels anys, s’ha fet arribar la xarxa municipal fins a urbanitzacions que te· nien pous i sistemes de distribució domèstica de l’aigua propis, i s’han millorat els sistemes de control i seguiment de la qualitat de la xarxa. L’última gran obra hidràulica al municipi va ser el condicionament del Ridaura a causa dels aiguats de l’octubre del 2005, que encara que van afectar sobretot Calonge i Platja d’Aro, també van tenir incidència a Santa Cristina. Tot i que les obres van ser més senzilles, també van esdevenir importants per evitar·hi in· undacions futures. D’altra banda, també es va destinar una quantitat important de diners, més de 400.000 euros, a la canalització de la part final de la riera de Pedralta. La connexió de l’abastament i el sanejament amb Solius, que el 2018 encara depenia de pous propis, i la recuperació d’antics pous propers al nucli han sigut les darreres millores projectades en relació amb la gestió del cicle de l’aigua a Santa Cristina.

4