al subministrament

Torre de l’aigua de la fàbrica de suro de Can Mario. Autor: Joan Regí Boix. Font: Arxiu Municipal de Palafrugell. En tot cas, l’empenta econòmica i social de la vila també s’havia de reflectir en la gestió de l’aigua, que no va trigar gaire a fer els primers passos endavant. El 1890 el ripollenc Sebastià Serrat va ser el primer a projectar una xarxa d’aigua potable que hi portaria l’aigua de la riera de Saltseseugues, entre Esclanyà i Regencós, i a la qual dos anys més tard es va afegir l’afluent del torrent d’en Rostei. D’aquesta manera es va formar la Companyia d’Aigües Saltseseugues, propietat de Maria Àngels Carbó, i entre una petita resclosa per recollir l’aigua, uns pous i una canonada de ceràmica per fer·la baixar fins a Palafrugell es va constituir el primer sistema d’abastament d’aigua po· table de la vila. També van sorgir petites empreses de venda d’aigua mineral d’algunes fonts del municipi, com les d’en Xecu o d’en Cruanyes.

Aquests avenços eren un altre símptoma de la prosperitat que es vivia a Palafrugell, però no van ser útils gaires anys. La mala qualitat de l’aigua i, sobre· tot, la manca de quantitat i de pressió, que no per· metien garantir·ne el subministrament, van obligar l’Ajuntament a municipalitzar el servei el 1924 i a po· sar més fonts als carrers —servides de pous parti· culars— per garantir que la població, cada cop més extensa, disposés d’aigua. De fet, aquells anys es va arribar al màxim d’habitants i es van superar els 9.000, fins que els conflictes bèl·lics poste· riors van afectar de ple la indústria surera i la població, que va recular altra vegada fins als 7.000 habitants.

D’aquesta època destaca també la construcció de xarxes de clavegueram i el que és un dels símbols principals de Palafrugell, la torre de Can Mario, que està catalogada com a bé cultural d’interès nacional. Es tracta d’una estructura singular de ferro i de 30 metres d’altura dissenyada per l’arquitecte General Guitart, que es va construir entre el 1904 i el 1905, enmig de l’antiga fàbrica de suro de Can Mario. S’utilitzava com a dipòsit per regular la pressió de l’aigua, i la seva posició central a Palafrugell l’ha convertit en una referència visual de la vila. El setembre del 2010 es va adequar amb un centre d’interpretació vinculat al Museu del Suro.

El mal rendiment de l’abastament municipal a càrrec de la Companyia d’Aigües Saltseseu· gues va fer que l’Ajuntament hi comencés a estudiar alternatives. Ja abans de municipalitzar la societat el 1924, en plena sequera, es van estudiar les possibilitats d’explotar els aqüífers

Les alternatives per al subministrament

locals o de treure més partit de les mines de Mont·ras, algunes de les quals ja s’havien començat a utilitzar per canalitzar aigua cap a Palafru· gell —si bé amb cabals insuficients i com a negoci complementari per part dels propietaris i explotadors de les mines. Finalment, el 1925 es va optar per l’opció del pou de la Granota, i es va destinar una gran inversió a construir pous, galeries i dipòsits sobretot a l’origen de la riera d’Aubi. D’aquesta època també és la construcció d’un gran dipòsit de 600 m3 al Molí de Vent, després que els treballadors d’Antoni Pla —pare de Josep Pla— haguessin enderrocat el molí que havia donat nom al puig i l’estació de bombament de les Arenes, des d’on es captava i s’elevava l’aigua. El 1928 se’n van acabar les obres i, mentrestant, es va anar ampliant la xar· xa d’aigua potable a molts carrers del poble. El novembre del 1929 es va posar tot plegat en marxa, però un any més tard el pou ja no servia l’aigua prevista, i tota la inversió va ser debades.

De nou, es van haver d’estudiar alternatives, perquè tots els sistemes d’abastament que hi havia en marxa eren precaris i no garantien el cabal necessari per satisfer les de· mandes d’una població que continuava dependent principalment dels pous particulars. El 1936 es va prendre la decisió de signar un contracte per disposar de l’aigua de l’antiga mina Carmen de Mont·ras. El projecte es va tirar endavant per part de l’ajuntament que es va

formar després de la Guerra Civil, i hi va garantir prou aigua durant els anys següents. A més, va coincidir amb una rebaixa de la demanda causada pel descens demogràfic i també de l’activitat industrial, amb un sector surer en declivi.

A partir dels anys cinquanta hi va començar a arribar el turisme i la situació va can· viar. Els nuclis de Tamariu, Calella i Llafranc, que s’havien abastit amb pous i eren barris de pescadors, van ser els receptors dels primers visitants, i a partir dels anys seixanta ja s’hi van començar a fer les xarxes de clavegueram —a Calella i Llafranc— i les d’aigua potable. Les xifres de visitants, que cada any s’incrementaven, hi van obligar a promoure ràpidament les obres de serveis i d’infraestructures que fins aleshores no havien estat necessàries. Per exemple, en aquests anys es va construir l’autovia de Calella o el port esportiu de Llafranc

Treballs de perforació del pou de la Granota, 1925-1928. Font: Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Ajuntament de Palafrugell (C. Pinedo).

Platja de Tamariu. Font: Arxiu Municipal de Palafrugell. Arcadi Gili i Garcia.

Patinet davant del Portbò. Font: Arxiu Municipal de Palafrugell. Arcadi Gili i Garcia.