La concessió de l’aigua

de la dessalinitzadora, enmig de crítiques entre les administracions. Fins al 2007 no se’n va poder començar a utilitzar la xarxa específica, després que el Departament de Medi Ambient hi instal·lés les bombes en el marc d’un projecte d’ampliació i millora dels serveis de la depuradora. La intenció és anar ampliant cada vegada més aquesta xarxa i destinar aigua depurada a altres usos com els horts urbans. Els altres dos grans projectes que es van executar a Lloret a finals dels anys noranta van ser la construcció de la potabilitzadora de la Tordera i, posteriorment, de la dessalinitzadora. El Consorci de la Costa Brava va assumir la gestió dels pous que abastien Lloret i Tossa, i tot i que no estaven salinitzats perquè l’aigua s’agafava de l’aqüífer a la zona del pla de Gelpí de Tordera, l’aigua presentava problemes de qualitat a causa del ferro i el manganès que contenia. Aquests elements, barrejats amb el clor, feien que l’aigua sortís d’un color marronós, tot i no ser dolenta per al consum humà. Això passava sobretot a l’estiu, i la solució va ser fer una altra planta potabilitzadora per tractar l’aigua i eliminar-ne aquests elements. El projecte, de vora 800 milions de pessetes, es va pagar entre la Generalitat i els dos ajuntaments a través del rebut de l’aigua, tot i que la gestió va correspondre al Consorci de la Costa Brava.

Lloret es quedaria 32.000 m3 dels 54.000 m3 diaris que produiria, i la intenció era que pogués funcionar com a mínim parcialment durant l’estiu del 1996. Però com va passar amb la depuradora, els terminis es van incomplir i el projecte es va endarrerir. En aquest cas va ser per les limitacions pressupostàries de la Generalitat, i mentrestant continuaven les queixes dels veïns, que en els moments més crítics no podien fer servir l’aigua de l’aixeta per cuinar, dutxar-se o rentar. Finalment, el 1998 es va desencallar el projecte i es va començar a construir el 1999. Va costar 700 milions, i va entrar en servei el juliol de l’any 2000.

Pocs mesos després es va començar a bastir la dessalinitzadora de Blanes amb l’objectiu de solucionar els problemes amb l’aqüífer de la zona baixa de la Tordera. Lloret i Tossa la van haver d’utilitzar per preservar l’aqüífer i amortitzar-la, i es van quedar el 25 % de l’aigua que s’hi produeix, o sigui, 2.500.000 m3/any. Aquesta aigua s’envia cap a la potabilitzadora de Tordera, on es barreja amb l’aigua ja tractada que s’extreu dels pous i després se subministra cap als dos municipis. Aquest abastament en alta el fa el Consorci de la Costa Brava, mentre que a partir dels dipòsits municipals és l’empresa local la que s’encarrega de distribuir-la.

Tradicionalment les tasques de distribució d’aigua les havien fet els serveis tècnics del mateix Ajuntament, fins que el maig del 2005 el consistori va decidir treure a concurs el servei d’aigües per 25 anys a canvi de 21 milions d’euros, que s’havien de destinar a diverses obres i a millorar les infraestructures de subministrament, sobretot a renovar les canonades velles. Una plataforma ciutadana s’hi va oposar i va aconseguir lliurar 1.700 firmes en contra de la decisió, amb la qual cosa el concurs es va ajornar uns mesos fins que es va aprovar definitivament, el desembre d’aquell any. La guanyadora va ser l’empresa Aqualia Gestió Integral de l’Aigua SA, que va vèncer Sorea, i que hi gestiona el servei des d’aleshores. Lloret

consumeix una quantitat d’aigua que pot arribar a un màxim de 5 milions de metres cúbics anuals, i gairebé tota arriba dels pous de la Tordera i la dessalinitzadora.

La gestió del cicle de l’aigua a Lloret de Mar és especialment complexa per dos factors: d’una banda, la gran estacionalitat demogràfica del turisme, i de l’altra, l’elevada presència d’urbanitzacions completament disperses per una orografia difícil. Actualment hi ha 22 dipòsits repartits pel municipi que estan connectats per una xarxa de transport de 36 quilòmetres i acompanyats d’una xarxa d’estacions de bombament per fer arribar l’aigua a totes les urbanitzacions situades a les muntanyes que envolten el nucli principal. No obstant això, encara no totes estan connectades a la xarxa municipal d’aigua, i això hi ha ocasionat problemes d’abastament en alguns casos. Va ser el cas, per exemple, de les urbanitzacions Lloret Residencial i Mont Lloret: depenien d’una altra companyia subministradora, l’empresa Riera de Cabanyes, i durant més de deu anys van patir problemes, sobretot a l’estiu, i podien arribar a estar dies sense aigua. Finalment, l’any 2017 es van connectar a la xarxa municipal malgrat les discrepàncies entre els veïns, la companyia privada i el consistori sobre com s’havien d’afrontar els costos de l’operació.

Després de les grans inversions en la depuradora i la potabilitzadora en la dècada dels noranta, i de l’entrada en servei de la dessalinitzadora el 2009, les principals novetats s’han concentrat en la modernització d’aquesta xarxa de distribució. Amb la concessió a Aqualia, el 2007 es va aprovar també un pla director ambiciós adaptat als creixements urbanístics previstos pel POUM, i que en molts casos preveu l’ampliació d’infraestructures ja existents per garantir l’aigua a urbanitzacions i també als barris principals de Lloret, així com millores en la qualitat i el control del sistema. Unes inversions que s’han complementat amb la planificació de millora en l’abastament que ha anat executant i aprovant el Consorci de la Costa Brava per posar al dia i ampliar els serveis de la potabilitzadora de la Tordera i els pous des d’on s’extreu l’aigua per a Lloret i Tossa. En aquest sentit, el 2013 el Consorci i Aigües Ter Llobregat van signar un acord per subministrar aigua dessalada cap a la potabilitzadora a fi d’impulsar la garantia de subministrament i alhora reduir la pressió sobre els pous propis.

Finalment, el 2019 la depuradora va ser la segona de la Costa Brava que va tenir installada una planta de cogeneració amb plaques solars fotovoltaiques incorporades, en una altra aposta per les energies renovables. D’aquesta manera, la planta pot produir al voltant d’un 20 % de l’energia que consumeix i recarregar la seva flota de vehicles elèctrics. A més, s’ha mantingut l’ús d’aigua regenerada —d’uns 40.000 m3/any— per regar camps de pitchand-putt i els jardins públics, i per netejar la via pública.

L’experiència en aquest camp també ha servit perquè el sector privat vinculat al turisme innovi i busqui maneres de treure rendiment econòmic i ambiental de les fonts alternatives d’aigua. Una mostra d’això és el projecte conjunt entre l’Hotel Samba i l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, que el 2013 va començar a investigar alguns sistemes d’estalvi de consum d’aigua en establiments turístics per reduir la pressió sobre el medi en llocs on hi ha escassetat d’aigua. Després d’uns anys d’haver convertit l’hotel en un laboratori i d’haver-hi implementat mesures com ara l’aprofitament de l’aigua de les dutxes per als vàters,

Vista aèria de la potabilitzadora de Lloret de Mar i Tossa de Mar a Tordera. Font: Consorci de la Costa Brava. l’Hotel Samba ha esdevingut un dels hotels amb una despesa d’aigua per client més reduïda. El projecte continuava viu en ple 2020: s’hi feien altres proves de millora del tractament de l’aigua alhora que formava part d’experiències conjuntes d’àmbit europeu.

Lloret ha tingut sempre com a objectiu la modernització del sector turístic per adaptar-lo a les noves necessitats i per no perdre la centralitat que ha aconseguit durant les últimes dècades. Els segells de qualitat ambiental i de gestió sostenible dels recursos són precisament cada vegada més valorats a les destinacions turístiques, i l’estabilitat en l’abastament que ha aconseguit el municipi es complementa amb l’aposta per la recerca i els nous sistemes d’obtenció d’aigua. Des de les diferents administracions sempre s’ha apostat per Lloret com a ciutat de referència en aquest sentit, una tendència que es manté en el nou entorn econòmic, social i ambiental.

4.3