Amb prou aigua per a les necessitats locals

L’antic molí de la farinera, que ara és un ecomuseu. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. ment, es considera que a mitjan segle xix aquest procés va arribar al punt culminant i que només en van quedar algunes petites zones inundades i disperses, que són les que es van mantenir com a romanent del que havia sigut la plana de l’Alt Empordà, com ara els estanys de Vilaüt, Mornau o Palau. També s’ha mantingut el traçat de la Mugueta, que ara segueix fins que desemboca al grau de Santa Margarida.

Durant l’edat mitjana, l’abundància d’aigua gràcies a l’estany també va servir per anar construint tota una xarxa de regadiu per als camps de conreu i per fer funcionar molins amb nombrosos canals que derivaven les aigües. A Castelló d’Empúries el més important era el rec del Molí local, que està inclòs dins l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’any 1336 es va finalitzar una reestructuració de la infraestructura hidràulica que va consistir a desmantellar els molins que hi havia al costat del curs de la Muga per construir el nou rec del Molí, que havia de servir per dotar d’aigua la vila comtal i a la vegada fer anar els casals moliners de blat, i també el rec dels molins drapers per subministrar aigua a l’altre costat de la vila, on hi havia les adoberies i tintoreries. Hi ha constància que ja en el segle xiv hi havia una gran quantitat de molins, fet que demostra la potència econòmica de Castelló en aquella època. El molí més important era el de la Farinera, que es va construir juntament amb dos molins més arran d’aquesta nova planificació en la gestió de l’aigua, i que va mantenir la seva funció al llarg dels segles, mentre anava passant de titularitat i se n’anaven renovant les instal·lacions. Per exemple, en el segle xx es va passar a anomenar La Confianza i s’hi va instal·lar la central elèctrica del poble, fins que el 1995 l’Ajuntament va adquirir l’edifici i avui és un ecomuseu que serveix per explicar el procés de producció de farina i que forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

L’aigua, doncs, ha sigut sempre un bé natural a Castelló. La població va passar de 2.000 a 3.000 habitants durant el segle xviii —un dels principals períodes d’expansió urbana i demogràfica malgrat la pèrdua de pes polític i econòmic que va patir— i el cens del municipi es va mantenir dins aquest interval fins ben entrats els anys vuitanta del segle xx. En tot cas, el servei municipal d’aigua potable sempre va estar ben garantit a través de pous i també d’algunes conduccions d’aigua com la que es va fer al paratge de la Mare de la Font, conegut també com a cortal Carmany, prop del terme municipal de Fortià. En aquest punt hi havia un brollador per on sortia aigua de forma contínua, que es va fer portar cap a la població a través de canonades subterrànies, com a primera mostra de gestió hídrica fora dels recs per

La marina d’Empuriabrava, la construcció de la qual va marcar el canvi en la demografia de Castelló. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. a l’agricultura i els molins. De fet, s’han trobat restes que demostren que el poder municipal ja utilitzava la font l’any 1723 com a punt de subministrament d’aigua potable.

Combinant això amb l’aigua del rec del Molí per a usos complementaris i també altres punts d’abastament generals i particulars, com pous i més fonts, el servei bàsic sempre va estar garantit. Amb la població estabilitzada, la primera estructuració de la xarxa d’aigua potable al nucli data de finals dels anys vint del segle passat. L’Ajuntament va encarregar un projecte que captava l’aigua de la Muga i la traslladava a través d’una galeria fins a un dipòsit, des d’on es bombava i es distribuïa. Les obres del projecte es van fer en dues fases entre el 1927 i el 1929, i tot i ser poc rellevants van servir per obtenir un primer subministrament domiciliari, que es va mantenir durant tres dècades, fins que l’Ajuntament en va plantejar la modificació, l’ampliació i la modernització, a finals dels cinquanta. Entre els segles xix i xx, la principal preocupació era dotar d’un sistema de regadiu eficient els voltants de la Muga, un repte que el municipi compartia amb la resta dels de la conca, que mantenien una xarxa de regs de l’edat mitjana malgrat les renovacions i les ampliacions que es destinaven, sobretot, a drenar millor les terres que havien sigut aiguamolls. Hi va haver molts projectes públics i privats amb aquest objectiu, si bé la solució definitiva no va arribar fins a la dècada dels setanta del segle xx, com a compensació del transvasament del Ter cap a Barcelona i la construcció del pantà de Boadella.

Els grans canvis van arribar a partir d’aleshores, ja que el turisme va començar a reivindicar un territori que confiava la seva economia a l’agricultura i que encara estava principal-