L’aigua potable, amb la riera

fins a més de 200 persones, i la bonança econòmica, juntament amb l’arribada del tren, el va fer multiplicar fins a 1.200 habitants a finals del segle xix, el màxim històric de la vila. La fil·loxera primer, i la Guerra Civil després —que va afectar molt el municipi perquè era fronterer— van fer disminuir-ne la població entorn de 400 veïns. Colera va formar part del terme municipal de Portbou durant algunes dècades abans que tornés a ser un municipi independent l’any 1934, durant la Segona República.

Les cisternes per recollir l’aigua de pluja i els pous que aprofitaven l’aqüífer de la riera de Molinàs n’havien estat els principals elements de gestió hídrica fins aleshores, juntament amb els molins fariners. La manca d’un terreny apte per conrear no hi va afavorir la creació

de recs ni la conversió a cultius de regadiu, i això va contribuir a concentrar la població a la costa, tot i que al municipi mai no s’ha abandonat la vinya com a sector econòmic. En canvi, en aquest mateix terreny sí que hi havia fonts naturals per anar a buscar aigua per beure, com ara la font Rovellada, que, com el nom indica, és ferruginosa.

Avui en dia, el motor econòmic local és el turisme, si bé no hi ha impactat amb la mateixa força que en altres pobles propers. A partir de finals dels anys cinquanta s’hi van incrementar el nombre de serveis i de places hoteleres, i l’Ajuntament va començar a execu-

Colera, platja de Garbet. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Joan Sabater Brunet).

Planta d’osmosi inversa de Colera. Font: Agència Catalana de l’Aigua. tar la xarxa d’aigua potable a inicis dels seixanta. Les obres van costar un milió de pessetes, es van finançar amb la col·laboració dels veïns i es van acabar el 1963. S’hi subministrava l’aigua amb un pou a la riera de Molinàs. La població va créixer fins als 500 habitants durant aquesta dècada, una quantitat poc significativa i que no va ocasionar cap problema en l’abastament, ni tampoc gaires pel que fa a les aigües residuals. La màxima preocupació d’aleshores eren les inundacions de la riera i es van aixecar defenses amb la intenció de reduir-ne els desbordaments. Per exemple, es va construir un mur en el marge esquerre per protegir el pou de captació municipal i l’escorxador.

Tot i no tenir problemes d’envergadura, Colera va entrar dins els primers projectes que el Consorci de la Costa Brava va tirar endavant per construir depuradores. El 1974 es va estrenar la planta pròpia del municipi, situada entre el nucli i la zona del port, i amb capacitat per tractar les aigües brutes de 7.400 persones, molta més de la necessària en aquell moment. Les instal·lacions es van renovar el 1997 amb una modernització que ja va incloure els processos per reutilitzar una quantitat petita d’aigua per a les necessitats mateixes de la planta i també per regar una vinya. Contràriament al que ha passat en alguns municipis amb unes característiques geogràfiques semblants, no s’hi ha explotat amb força l’opció de l’aigua regenerada, perquè tampoc ha sigut necessari disposar de molt més cabal fins aquests últims anys.

A partir del canvi de mil·lenni la població va tornar a recuperar un ritme de creixement que la va portar a superar els 600 habitants, i el 2007 l’Ajuntament va treure a concurs la gestió de la distribució d’aigua corrent, que va guanyar l’empresa Sorea. Uns mesos després va arribar la sequera del 2008 que tant va afectar l’Alt Empordà. Aleshores es va salinitzar

Finalització de les obres del passeig marítim de Colera. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Lluís Serra Masferrer). l’aqüífer com mai havia passat abans, i el municipi es va trobar amb un altre problema: garantir la quantitat i la qualitat de l’aigua. Fins aleshores, Colera havia pogut evitar els problemes en la gestió del subministrament d’aigua que havia patit la resta de la Costa Brava mantenint la mateixa estructura i només invertint en la modernització de la xarxa, aprofitant obres en la trama urbana així com en la xarxa de sanejament.

El municipi es trobava davant una situació completament nova, i la solució inicial va ser construir tres pous nous en el mateix aqüífer de la riera. Finalment, però, es va canviar d’opinió i l’Ajuntament i l’Agència Catalana de l’Aigua van decidir instal·lar-hi una planta d’osmosi inversa. Aquest procés consisteix a dessalinitzar l’aigua dels pous quan estan sobreexplotats, de manera que l’aigua que s’extreu de l’aqüífer passa per un procés semblant al de les dessalinitzadores marines, es potabilitza i es fa apta per als usos domèstics i el consum humà. Tota l’obra, entre la planta i les conduccions associades, va costar 1,1 milions d’euros i es va posar en marxa el 2009, si bé a uns nivells mínims perquè havia pujat el nivell freàtic i els aqüífers ja tornaven a estar en més bon estat. La inauguració oficial de la planta —i de la que s’havia fet alhora a Portbou— es va fer l’any 2010 amb l’esperança que permetés mantenir l’autosuficiència en el subministrament de Colera en els moments d’escassetat d’aigua, però amb el problema de l’alta despesa energètica —i, per tant, econòmica— que representava fer-la funcionar.

Per això, i a partir del 2015, es va començar a plantejar incloure Colera dins el Consorci de la Costa Brava no només en l’àmbit del sanejament, sinó també en el de l’abastament en alta, de manera que el municipi es pogués connectar a la xarxa provinent de la Muga que arribava fins a Llançà. Però un altre episodi de sequera al cap de Creus l’any 2016 va fer urgent plantejar altres solucions, atès que el pou d’abastament va tornar a patir una salinització important —més elevada que en anys anteriors— i es va haver de recórrer a camions cisterna per garantir-hi el subministrament d’aigua durant el mes d’agost.

Calia, doncs, accelerar la resposta, i el 2017 es va arribar a l’acord de connectar Colera amb la xarxa en alta del Consorci. El 2018 es va fer el projecte i l’ACA ja va incloure subvencions per desenvolupar-lo, amb un pressupost previst de gairebé un milió d’euros. A continuació, l’any 2019 es va signar el conveni per dur a terme el projecte i d’aquesta manera posar fi a les incerteses produïdes en la darrera dècada, en què Colera es va haver d’assimilar a la resta de municipis de la Costa Brava quant a la gestió de l’aigua.

2.3