El turisme i les primeres restriccions

Els pous a l’aqüífer del Ridaura eren els que abastien d’aigua la població mentre la compa· nyia d’aigües estenia cada vegada més el servei, millorava les infraestructures i els proble· mes elèctrics en el bombament d’aigua i aconseguia també uns bons resultats econòmics. A partir dels anys cinquanta la ciutat va recuperar un ritme de creixement important gràcies sobretot a la immigració que hi va arribar per treballar a les indústries locals i en el turisme, que progressivament prenia el relleu com a motor principal de l’economia. A principis dels seixanta la ciutat va tornar a assolir els 10.000 habitants, i una dècada després ja superava els 12.500. La transformació arran del turisme, però, no va ser proporcionalment tan espec· tacular a Sant Feliu com en altres ciutats com ara Lloret, Tossa o Roses.

Per tot plegat, i també pel bon estat dels aqüífers, els problemes d’aigua van ser inexis· tents fins a partir de la segona meitat dels anys setanta, bastant més tard que a la majoria de nuclis on el turisme havia arribat amb força. Aguas Potables de San Feliu n’hi garantia el subministrament, i tenia prou capacitat econòmica per assumir el creixement de zones noves com Vilartagues, i fins i tot per expandir·se cap a les veïnes Platja d’Aro i Santa Cristina i in· tentar·ho a Calonge. Amb la voluntat d’anticipar·se als problemes que patien altres municipis de la Costa Brava, a finals de la dècada dels seixanta es va arribar a fer una proposta per as· segurar el subministrament d’aigua que consistia a construir una presa al Ridaura i crear una mancomunitat entre els municipis de Sant Feliu, Platja d’Aro i Santa Cristina. La idea no va prosperar, però a mitjan dècada dels setanta la companyia d’aigües va tornar a fer dues pro· postes: la primera, portar aigua del Ter, i l’altra, fer un embassament a l’Onyar que permetés desviar aigua cap al Ridaura i així recarregar·ne l’aqüífer. Tampoc es van arribar a estudiar seriosament, però la necessitat de disposar de més aigua es va fer evident uns anys més tard.

Tot i que l’aigua arribava sense problemes a les cases i a les indústries, el principal maldecap de Sant Feliu era el sanejament de les aigües brutes, que anaven a parar al mar i que afectaven la bona imatge de les platges durant l’estiu. Com que aquest era un problema general de la Costa Brava, el dissabte 22 de maig de 1971 es va constituir a Sant Feliu el Consorci de la Costa Brava, l’organisme que gestionaria les obres de sanejament i millora

D’esquerra a dreta, acte de constitució, el maig de 1971 a Sant Feliu de Guíxols, del Consorci de la Costa Brava. Discurs del ministre Tomás Garicano durant l’acte i vista dels assistents. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons Narcis Sans Prats (Narcís Sans Prats).

Vaixell entrant al port de Sant Feliu de Guíxols. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Antonio Garrido. de l’abastament de tot el litoral gironí. En el pla de depuradores, Sant Feliu es va incloure en una instal·lació que donaria servei als tres municipis que s’abastien del Ridaura (Sant Feliu, Castell·Platja d’Aro i Santa Cristina) i que es va construir a Castell d’Aro l’any 1983.

Mentrestant, la xarxa es millorava i s’ampliaven els pous, però l’augment d’habitants (més de 15.000 el 1980) i la contínua expansió turística van acabar desembocant en proble· mes en el subministrament. Tot i que ja es veia a venir i fins i tot s’havia intentat actuar amb previsió, el 1979 es van produir els primers talls d’aigua a Sant Feliu. A mitjan agost d’aquell any, en plena temporada d’estiu, es van haver d’aplicar restriccions nocturnes perquè el con· sum diari de Sant Feliu i Platja d’Aro superava amb escreix el ritme d’extraccions dels pous conjunts, i els dipòsits de reserva havien quedat petits i s’esgotaven ràpidament. L’Ajunta· ment va fer un ban en què es prohibia regar i omplir piscines, i l’empresa va posar en servei més pous i canonades per omplir els dipòsits, juntament amb camions cisterna. A Sant Feliu el principal problema va ser a Vilartagues, ja que la poca aigua que hi havia no tenia prou pressió per abastir el barri, si· tuat en una zona més elevada de la ciutat. El problema va es· clatar amb més força el 1981, en què Vilartagues va quedar sense subministrament du· rant una setmana i els veïns es van haver de desplaçar a fonts i cases d’amics a buscar aigua. Un cop passada la cri· si, l’Ajuntament va acusar la companyia de falta de previsió, mentre que l’empresa lamen· tava els impediments d’altres municipis per fer pous nous i advertia que la situació es po· dria repetir l’any següent i que no tenia prou capacitat econòmica per engegar obres de més abast que garantissin l’aigua.

La sobreexplotació de l’aqüífer del Ridaura ja era un fet, i no es va resoldre fins a l’ar· ribada de l’aigua del Ter, el 1993. Mentrestant, es van trampejar solucions com es va poder, pendents cada any que les pluges primaverals permetessin una recàrrega suficient del sub· sòl per poder passar l’estiu. Però el 1989 es van tornar a produir restriccions per la sequera d’aquell any, i a finals de juliol la companyia d’aigües va prohibir usar aigua potable per a qualsevol ús que no fos el consum humà, com ara regar jardins, netejar carrers o omplir piscines. Amb aquesta mesura es volien evitar conseqüències pitjors durant el mes d’agost, objectiu que es va aconseguir, tot i que la situació va trigar a normalitzar·se.

Pocs anys després, l‘elevada inversió que requerien les noves necessitats i la complexa gestió que suposava la concessió de les aigües, poc assumible per a una empresa familiar,