De l’agricultura a la pesca

El renovat Fòrum Romà a Empúries. Font: Ajuntament de l’Escala.

Sant Martí d’Empúries. Font: Ajuntament de l’Escala. Més amunt, i ja en ple golf de Roses i a la platja d’Empúries, hi havia hagut la desembocadura del Fluvià, que ara està situada més al nord, dins el terme municipal de Sant Pere Pescador. El traçat era el que ara es coneix com a Fluvià o Riu Vell, i que s’ha mantingut amb el rec del Molí de l’Armentera, un canal que marca els límits municipals entre l’Escala, Sant Pere Pescador i l’Armentera, i que desemboca a la zona del Riuet, formant-hi un meandre.

Les dues desembocadures quedaven a tocar i restava entremig del Fluvià i el Ter el turó de Sant Martí d’Empúries, el bressol de la civilització grega i romana a Catalunya. Envoltat també d’aiguamolls, formava una península que afavoria el recer de les embarcacions i protegia els habitants de les avingudes dels rius. Hi ha constància que ja el van poblar els ibers, però l’arribada i l’establiment dels grecs a Sant Martí d’Empúries per aprofitar-ne les condicions com a port natural i estendre a partir d’allà el comerç per la Mediterrània va representar l’inici d’una nova civilització. De seguida van baixar a la plana, on van fundar Empúries. S’hi han trobat algunes restes que demostren que la gestió de l’aigua ja era un element fonamental en la planificació urbana d’aquella època, mitjançant conduccions per portar l’aigua de pluja cap a les cisternes particulars i públiques. L’exèrcit romà, en plena expansió de l’Imperi, va desembarcar-hi el 218 aC, i des d’allà va començar la colonització de la península Ibèrica.

Els romans van ampliar el poblat creant una altra urbs al costat de la ciutat grega, que es va mantenir com un dels principals nuclis de l’època a la Costa Brava, fins que a partir del segle iii va quedar despoblat per les invasions bàrbares. Sant Martí d’Empúries sí que es va mantenir sempre amb una població resident, i la seva situació enlairada i fàcil de defensar van convertir el nucli en la capital del comtat d’Empúries fins que es va traslladar a Castelló, a finals del segle xi. La bona situació geogràfica per comerciar i defensar-se, i les facilitats per conrear-hi gràcies a l’abundància d’aigua han fet que l’Escala, i Empúries en concret, hagi esdevingut un indret clau per conèixer l’evolució històrica de la Costa Brava des de fa més de 2.500 anys.

Com que el Fluvià representava una barrera natural de gran importància estratègica i militar, durant l’edat mitjana l’Escala va viure ben de prop diversos conflictes bèl·lics i no es va

poder desenvolupar tant com altres municipis. L’agricultura i l’aprofitament de l’aigua per fer anar molins i drenar camps eren els mitjans de subsistència d’una població dispersa entre la plana i Sant Martí d’Empúries. Fins al segle xvi no es té constància que es formés el que ara és el nucli principal de l’Escala, gràcies a l’impuls que va anar agafant el comerç marítim i a les bones condicions portuàries de la zona. S’hi van establir barraques de pescadors i a finals del segle xvii ja hi habitaven unes 80 persones. De mica en mica, la capitalitat de Sant Martí —que no havia crescut fora de les muralles medievals— es va traslladar cap al barri mariner i durant la segona meitat del segle xviii l’Escala ja va esdevenir-ne el nucli principal, amb més de 1.300 habitants.

La pesca i l’activitat marítima en general (exportació, salaó d’anxoves, drassanes...) n’eren la principal activitat econòmica, tot i que no es va abandonar la vinya o l’agricultura tradicional, com ara el conreu de l’arròs, aprofitant les característiques del terreny i la inundabilitat dels camps, a pesar de la contínua dessecació que se’n feia per guanyar altres cultius. Fins i tot a prop dels antics estanys com el de Bellcaire es van crear altres edificacions i veïnats; per exemple, el dels Recs. Es va anar perfeccionant el sistema de reg agrícola aprofitant la proximitat amb el Ter i el Fluvià, i l’aqüífer subterrani abastia els serveis necessaris per a les masies de la plana, que tenien els seus propis pous. Aquest aqüífer, sobretot a la plana entre Albons i l’Escala, és el que ha subministrat de manera més abundant l’aigua que ha necessitat el municipi al llarg dels segles.

Al nucli de l’Escala, en canvi, l’escassetat d’aigua era un problema. Tot i estar entre dos rius, la seva situació geogràfica i les característiques del terreny feien que els pous se salinitzessin de seguida, i fins i tot ja el 1796 la casa de la vila va haver de fer una primera actuació per resoldre el problema de manca d’aigua potable, encara que fos parcialment. Es va construir un gran safareig de 30.000 litres i una font, coneguts com la font i el safareig del Pedró. L’aigua provenia de la deu de la Fornaca gràcies a una canalització subterrània d’1,5 quilòmetres de llargada que funcionava per decantació, amb deu pilars de dos metres d’altura que servien per oxigenar el corrent d’aigua. Per això aquest sector del municipi porta el nom de camp dels Pilans. Com a curiositat, a la font encara es manté la inscripció «Si obras, tanca», original del 1796. Aquest espai es va convertir en un punt de trobada i socialització de la vila, fins al punt que el 1887 es va ampliar el safareig. Aquesta va ser la primera infraestructura hidràulica rellevant per als usos personals, si bé l’escassetat feia que les excursions a fonts properes fossin habituals per anar a buscar aigua i que la venda d’aquesta entre els veïns també fos recurrent.

El creixement urbanístic i demogràfic hi va continuar durant el segle xix i els inicis del xx, amb una població que es va estabilitzar entorn dels 2.500 habitants i que cada vegada tenia més vida cultural i industrial. Aquesta empenta va obligar a modernitzar els serveis i a instal·lar-n’hi més, i en vista dels precedents, el de l’aigua potable va ser un dels primers. El 2 de juliol del 1916 es va estrenar l’obra que va servir per portar l’aigua potable al poble gràcies al bombament d’aigua d’uns pous fins a un dipòsit al Pedró, des d’on s’enviava cap a la xarxa. D’aquesta arribava fins als domicilis particulars i les fonts del poble. Van assistir a l’acte d’inauguració l’alcalde, Joan Baptista Gou i de Palol, i el bisbe de Girona, Francesc de