minerals

Dos moments del riu Ridaura amb molt cabal. Font: Ajuntament de Santa Cristina d’Aro. portava aigua més habitualment que ara, i quan creixia s’estenia per la plana entre Santa Cristina i Solius, no hi ocasionava grans danys i millorava la qualitat de la terra per al conreu. Però ara, amb els habitatges i els altres usos de la urbanització que hi ha prop de la llera, les crescudes són molt més catastròfiques.

Fora de la conca del Ridaura, també hi ha altres cursos fluvials —alguns desemboquen directament al mar i altres descarreguen a la riera de Calonge—, però tot i ser molt menys significatius tenen un caràcter torrencial que els forts pendents de l’orografia de Santa Cris· tina agreugen. En tot cas, la importància del Ridaura pel que fa a la gestió de l’aigua es basa sobretot en el seu aqüífer, que va servir com a font de subministrament a tota la vall d’Aro fins als anys noranta.

L’aprovisionament d’aigua per als diversos usos humans a Santa Cristina d’Aro al llarg de la seva història és el típic dels nuclis de la Costa Brava que vivien més de la muntanya que no pas del mar. Les masies se situaven en punts propers a cursos d’aigua i a les nombroses fonts que brollaven de les Gavarres, els pous servien per a les necessitats diàries i l’aigua de pluja s’aprofitava bà· sicament per abeurar el bestiar. El terme municipal, enmig de les Gavarres i l’Ardenya, inclou desenes de basses i fonts naturals, moltes de les quals han per· durat fins avui i estan catalogades. Presenten unes característiques químiques molt diferents entre si i tenen una gran rellevància les d’aigua carbònica. A finals del segle xviii, la població era de 1.000 habitants, el doble que a principis d’aquell mateix segle, i l’acti· vitat agrícola i surera n’eren els grans motors econò· mics. La crisi agrícola i la migració de la població cap als centres industrials van fer que del màxim històric

La importància de les aigües minerals

La ferruginosa font Picant, un dels molts exemples d’aigües minerals de Santa Cristina d’Aro. Font: Arxiu Consorci de les Gavarres. O. Granyer.

de 1.300 habitants a què havia arribat l’any 1860, tornés a baixar cap al miler de residents, una xifra que s’hi va mantenir estable fins ben entrada la segona meitat del segle xx. Ales· hores, el Ridaura proporcionava aigua a la població de Santa Cristina i també per regar els horts, feia anar molins fariners i hi havia diverses rescloses, la majoria de les quals avui s’han perdut.

Un altre tret característic que cal destacar de Santa Cristina és la presència d’aigua mineral, que la va convertir en un dels municipis de la Costa Brava on se’n podien tro· bar més empreses embotelladores durant la primera meitat del segle xx. De fet, la gran quantitat de fonts que hi havia va convertir l’embotellament d’aigua mineral en una de les activitats econòmiques locals. Una de les més importants va ser l’Aigua de Salenys, una

aigua mineromedicinal natural que es va començar a explotar el 1823 per repartir·la en barrils per la zona, fins que el 1902 se’n va iniciar la comercialització en ampolles de vidre. Sota el control de l’empresa Palahí de Sant Feliu de Guíxols, se n’embotellaven uns 3.000 litres diaris, que sobretot es distribuïen entre Llagostera i Calonge, amb una infraestruc· tura important per a l’època. La Guerra Civil va obligar a aturar aquesta activitat, fins que el 1946 es va reprendre amb uns altres propietaris, coincidint amb la declaració oficial d’utilitat pública de l’aigua mineromedicinal. El 1986 l’empresa va haver de tancar per una crescuda de la riera que en va malmetre les instal·lacions, però el 2008 una altra societat la va reprendre, amb un pou nou més fondo i amb la seu a Llagostera. L’empresa s’ha consolidat amb l’eslògan «L’aigua de la Costa Brava» i la qualitat de l’aigua l’ha convertit en un producte gastronòmic.

També cal destacar l’aigua ferruginosa de la font Picant, que es va comercialitzar a partir del 1906 i fins a finals dels anys seixanta, en què l’empresa no va poder competir amb les noves tècniques que s’utilitzaven en el mercat. L’espai de la font Picant, però, ha sigut molt popular des de sempre a Santa Cristina com a punt de trobada i reunió. Antigament, també s’embotellava l’aigua de la font de Penedes en un edifici on es tapaven les ampolles i després es repartien en carro. Aquestes fonts han sigut molt populars al poble, però no se n’ha mantingut l’aprofitament comercial.

A l’esquerra, paratge de la font Picant. Font: Arxiu Consorci de les Gavarres. O. Granyer.

Edifici que va acollir l’embotelladora de Salenys entre 1923 i 1986. Font: Arxiu Consorci de les Gavarres. O. Granyer.