i la potabilitzadora

Però el ritme de creixement municipal va superar de seguida aquestes solucions, i ja el 1963 l’Ajuntament va prohibir l’ús d’aigua potable en el sector de la construcció. L’arribada de cisternes per subministrar aigua potable a xalets i hotels era cada vegada més important, i per resoldre definitivament el problema es van buscar deus subterrànies a l’aqüífer de la plana entre Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador i la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va presentar un projecte en ferm per fer-hi la captació i les canonades fins a Roses. Dos anys més tard el projecte ja era una realitat i, combinat amb la construcció de nous dipòsits elevats, l’aigua va arribar sense problemes a la vila, fins i tot als racons més elevats, i va deixar de dependre del brollador de Can Ponac, que només van continuar utilitzant alguns particulars i empreses del sector de la construcció. A més, a partir de l’any 1967 l’Ajuntament va decidir concedir la gestió del servei a una empresa privada, Saur, ja que la complexitat de la xarxa i de les captacions noves requeria una gestió més professionalitzada i externa.

Un cop resolt el gros de l’abastament, la xarxa de sanejament va passar a ser la prioritat municipal en gestió hídrica, alhora que es continuaven estenent les urbanitzacions arreu de la vila. Així mateix, ja es començava a parlar dels canals de Santa Margarida, semblants als de la veïna Empuriabrava, i que es van acabar de construir el 1974. Moltes d’aquestes urbanitzacions estaven massa allunyades del nucli per fer-hi arribar la xarxa d’aigua potable, i mentre no s’aconseguien els recursos per ampliar-la, s’havien d’abastir amb pous i xarxes pròpies o bé amb cisternes.

La creació del Consorci de la Costa Brava el 1971 va permetre desencallar temes pendents en la gestió de l’aigua, com per exemple fer arribar la xarxa a urbanitzacions com Mas Oliva i Mas Boscà i la zona de Salatà, gràcies a les subvencions i a unes millors condicions de finançament. Però amb el Consorci la principal obra que es va poder engegar va ser la de l’estació depuradora d’aigües residuals, que l’Ajuntament ja havia començat a planificar a finals dels anys seixanta per reduir la contaminació a les platges. Roses va entrar en el primer paquet d’equipaments que va adjudicar el Consorci, que incloïa també Blanes i tots els municipis del cap de Creus, amb un model d’estació senzill però amb capacitat per a uns 90.000 habitants, a fi de poder donar resposta a l’increment de població estival. Va costar 100 milions de pessetes i es va posar en servei el 1974. Es va connectar a tota la xarxa de clavegueram que hi havia aleshores i es van aprofitar els plans d’inversió estatal en infraestructura sanitària de la Costa Brava per ampliar progressivament la xarxa a zones que fins aleshores quedaven excloses del sanejament general, com la marina residencial de Santa Margarida.

En abastament, els pous de Castelló d’Empúries proporcionaven prou cabal per satisfer les necessitats dels 8.000 habitants que hi havia a finals dels anys setanta, i els milers de visitants que hi arribaven els mesos d’estiu. No obstant això, atès el creixement imparable

Les solucions definitives: la depuradora i la potabilitzadora

La depuradora de Roses, modernitzada el 1998. Font: Consorci de la Costa Brava. de la vila l’Ajuntament va adquirir més terrenys a Castelló mateix en cas que necessités altres recursos per a més endavant. De fet, el municipi era cada vegada més susceptible de patir sequeres a l’estiu, i per evitar-les i garantir un millor subministrament d’aigua es van fer algunes obres, com un dipòsit d’aigua a la Ciutadella en l’àmbit de l’abastament, i en el del sanejament, es va ampliar la xarxa a les zones de Canyelles i l’Almadrava, que encara abocaven les aigües negres en pous secs o directament al mar a través d’emissaris submarins.

El creixement s’hi mantenia, però les solucions als successius episodis de problemes que hi va haver amb l’abastament van ser puntuals. El gran conflicte en la gestió de l’aigua

va arribar el 1984 amb l’anomenada «guerra dels pous» entre Castelló d’Empúries, Roses i Cadaqués. La necessitat de disposar de més aigua va fer que l’Ajuntament de Roses demanés permís al de Castelló per obrir-hi un altre pou, però Castelló s’hi va negar per la sobreexplotació de l’aqüífer i les queixes dels pagesos per la salinització de l’aigua. A més, la zona dels Aiguamolls de l’Empordà havia estat declarada parc natural el 1983 per la Generalitat, i la direcció del parc i algunes entitats ecologistes també reclamaven una millor gestió hídrica de la zona, a fi de no perjudicar-ne els ecosistemes aquàtics. Per tant, l’enfrontament entre aquests sectors i ajuntaments va fer que Roses no tingués garantida la disponibilitat d’aigua per a l’estiu del 1985, davant la indignació d’un sector turístic que veia perillar tota la temporada si es produïen restriccions. Veient que la negativa de Castelló a fer més captacions s’allargava fins al maig del 1985, les administracions supramunicipals hi van intercedir contra rellotge per trobar una solució urgent que hi garantís aigua els mesos d’estiu. Al final, l’aigua hi havia d’arribar del rec del Molí de Castelló i de la construcció d’una planta potabilitzadora que havia d’estar a punt a partir de l’agost, però que presentava l’inconvenient que costava 150 milions de pessetes. I a principis de juny encara en va sorgir un altre, perquè els tècnics van advertir que la solució no era viable per a aquell mateix estiu, a part que no se’n pogués assumir el cost. Finalment, el 4 de juny tots els afectats van acabar firmant un protocol en què acceptaven la proposta que feia el Consorci de la Costa Brava, i que consistia a portar aigua de l’embassament de Boadella i construir una potabilitzadora a Empuriabrava en el mínim temps possible, a canvi de tancar els pous que hi havia a la plana agrícola quan funcionés la infraestructura. Com a solució d’urgència per a l’estiu, Castelló va permetre que Roses es connectés a uns pous nous de la zona del pont de Sant Francesc, a prop del rec del Molí i fora de l’aqüífer del Fluvià i la Muga. Les canonades es van construir ràpidament, i Roses va respirar alleujada.

El conflicte només s’havia resolt provisionalment, perquè quedava complir l’altra part del pacte: construir la potabilitzadora que havia de tractar les aigües provinents de Boadella i havia de servir Empuriabrava, Cadaqués i Roses. L’Administració va fer la feina ràpidament, i el febrer del 1986 se’n van adjudicar les obres per 209 milions de pessetes. Aquell mateix estiu ja se’n van començar a fer les primeres proves, però no va començar a funcionar a ple rendiment fins a la Setmana Santa del 1987. Es tractava de la primera fase del projecte, en què s’hi podien tractar 350 l/s, i tot seguit es va posar fil a l’agulla per adjudicar-ne la segona, que en doblaria la capacitat de tractament. D’aquesta manera, Roses i la resta de municipis s’asseguraven el subministrament d’aigua i es tancava una de les crisis més profundes al litoral alt-empordanès. Roses, a més, va aprofitar per recuperar la mina de Can Ponac tancant una pedrera que s’hi havia instal·lat, i d’aquesta manera va tornar a disposar d’uns pous tradicionals que s’havien deixat de fer servir, però que proporcionaven una aigua més barata que la de la potabilitzadora. Aquesta mina havia sigut la primera que s’havia utilitzat per donar aigua corrent a la vila, i el 1976 s’havien obert pous nous a causa de la salinització de l’aqüífer.

En depuració també es va fer un salt endavant, però ja durant els anys noranta. A principis de l’any 1994 va entrar en servei un emissari submarí d’1,5 quilòmetres de llarg que va substituir l’antiga conducció, que abocava l’aigua de la depuradora a només 150 metres de la platja. I el 1998 es va estrenar la remodelació de la depuradora, amb la qual es va adequar

a les necessitats d’una població que ja superava els 12.000 habitants i que continuava sent una de les destinacions turístiques preferides durant els mesos d’estiu. Des d’aleshores l’aigua residual surt molt més ben tractada, i des del 2008 fins i tot se’n reutilitza una part per a usos urbans no potables. Malgrat que representa un percentatge ínfim de tot el que es depura, com a mínim segueix els passos de moltes de les altres depuradores de la Costa Brava.

L’altre gran repte pendent en sanejament era normalitzar la situació als canals de Santa Margarida. A principis de la segona dècada d’aquest segle encara eren habituals els

problemes amb les aigües brutes, sobretot si hi havia episodis de pluges fortes o durant el pic de l’estiu, coincidint amb el moment de màxima afluència d’habitants, ja que les canalitzacions no eren capaces d’absorbir-ne les deixalles i anaven a parar als canals o en espais públics. El 2011 tot plegat es va agreujar perquè el trencament d’una canonada encara va posar més al descobert les deficiències de la xarxa. Per tant, el 2012 es va encarregar un col·lector nou per ampliar la capacitat de la xarxa de més de la meitat de la urbanització, de més d’un quilòmetre i amb un cost de gairebé 600.000 euros. Des d’aleshores, s’ha continuat invertint en la millora d’una xarxa de sanejament que en molts casos té més de quaranta anys i se n’han modernitzat algunes instal·lacions importants com ara l’estació de bombament central, que és clau per mantenir la qualitat de l’aigua depurada que s’aboca al mar.

Obres de cobriment de la riera Ginjolers, als anys noranta. Font: Ajuntament de Roses.

El cap de Norfeu i la punta Falconera, a Roses. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Miquel Ruiz Avilés). L’altra gran obra iniciada a finals dels noranta va ser l’endegament de la riera Ginjolers i el cobriment del seu tram final. Aquest projecte havia estat molt reclamat en l’àmbit local pels desperfectes que ocasionava el desbordament de la riera quan hi havia aiguats, motiu

pel qual fins i tot s’havia plantejat construir una presa de laminació a la capçalera del curs fluvial. El cobriment dels 260 metres finals va fer guanyar una rambla a la vila, on es van reduir les inundacions i també es van millorar les connexions internes, ja que la riera sempre havia dividit el poble en dos. Des de sempre, més enllà de ser un curs hídric també havia tingut una funció social i econòmica, atès que al llarg del seu recorregut s’havien anat aixecant habitatges, fàbriques i locals. L’any 1868 s’hi havia construït una font i al començament de la Segona República s’hi van fer els safaretjos públics per a les famílies més desafavorides que no tenien accés a aigua corrent al domicili, que van continuar funcionant fins als anys seixanta del segle passat i es van reformar el 2001. Amb els anys, s’ha anat avançant en el cobriment d’altres trams de la riera i l’espai s’ha convertit en una rambla. Així mateix, s’han endegat dels trams que en queden al descobert, una de les obres més importants que ha assumit el municipi.

A l’altre costat de la balança, les sequeres han sigut també un motiu de preocupació a Roses, perquè tot i tenir el subministrament d’aigua ben resolt, els diversos episodis d’escassetat de precipitacions a la capçalera de la Muga de vegades han fet témer que s’apliquessin restriccions a tota la conca. Els anys 1998 i 1999 hi van ser especialment delicats, però al final es van poder resoldre sense conseqüències per al consum domèstic, i la sequera del 2007 i el 2008 va afectar especialment la conca de la Muga, que no es va veure beneficiada per les pluges de la primavera del 2008 i es va mantenir en fase d’excepcionalitat

2 durant tot l’estiu. Això va obligar a mantenir-hi restriccions en usos com el reg agrícola durant l’estiu, i el mes de novembre el pantà de Boadella ja havia baixat fins al 23 % de la capacitat. Arran de la situació d’alarma, Roses es va oferir per acollir la construcció d’una dessalinitzadora que solucionés a llarg termini el problema de l’aigua, que reapareixia amb força gairebé vint-i-cinc anys després de la guerra dels pous. El sector agrícola es va tornar a sentir discriminat davant la priorització del consum domèstic, i la mateixa Agència Catalana de l’Aigua va apostar per la dessalinitzadora com una de les opcions, fins que a finals d’any una llevantada es va endur tots els fantasmes i va servir per recuperar el pantà i sortir de la sequera. Avui en dia, Roses té més de 19.000 habitants i consumeix de manera regular al voltant de 3 hm3/any d’aigua, que s’agafen gairebé exclusivament del pantà de Boadella. La fiabilitat d’aquest recurs, doncs, és bàsica per evitar altres problemes de subministrament en el futur.

Pel que fa a l’abastament, s’han fet algunes inversions per modernitzar i ampliar la xarxa d’aigües, tant dins el nucli urbà com a les urbanitzacions. La gestió del servei es va regular amb l’aprovació del Reglament del servei de proveïment d’aigua potable i de clavegueram a finals del 2016, i s’ha treballat amb el Consorci de la Costa Brava i altres ajuntaments veïns la recuperació i la cessió dels pous que el consistori té a la Gallinera, dins el terme municipal de Castelló d’Empúries, i que n’havien sigut la principal font de subministrament abans de la guerra dels pous dels anys vuitanta. Es preveu que aquests pous, en desús des del 1988 i amb les instal·lacions en mal estat, passin a ser propietat del Consorci, que hi fa obres amb l’objectiu de recuperar-los i disposar d’una font de subministrament alternativa per a Castelló i els municipis del cap de Creus. D’aquesta manera es vol millorar la garantia de subministrament i també reduir la pressió sobre l’embassament de Darnius-Boadella en moments de punta de demanda més enllà de l’època estival. Amb el conveni entre totes les parts, que incloïa també altres obres de renovació i modernització de les infraestructures d’abastament en alta, es va fer un pas més en la reducció del risc d’una hipotètica manca d’aigua provocada bàsicament per sequeres.

De fet, segons recollia el mateix POUM de Roses —aprovat l’any 2010 i anul·lat pels tribunals el 2016, precisament perquè van considerar que hi mancaven estudis d’inundabilitat, tal com havien denunciat les associacions de veïns de Santa Margarida—, els pous de la Gallinera ja eren considerats l’opció idònia per garantir l’abastament amb vista a creixements futurs, sobretot durant l’estiu. Per a la resta de l’any, es considerava que n’hi havia prou amb recuperar els pous del Pení a la cubeta de la Trencada i alhora obrir pous nous al sector de les Garrigues, entre algunes altres mesures de menys impacte. Amb el conveni signat amb el Consorci l’any 2019, el municipi va ampliar les garanties de futur en un context climàtic també cada vegada més incert.

2.8