Introducció a la Costa Brava centre

El Ter defineix la gestió de l’aigua al Baix Empordà a través d’una doble espina que recorre la comarca: la natural i l’artificial. La natural és el curs del riu, que a partir de Verges crea el que coneixem com la plana del Baix Ter, amb recorreguts vinculats a la presència d’ai· guamolls i estanys que han canviat al llarg de la història. Es tracta d’un territori que sem· pre ha lligat la seva economia al Ter, secundat pel Daró. En el segle xv s’hi va començar a desenvolupar un complex sistema de regadiu que s’ha estructurat al voltant dels canals del rec de Sentmenat, al marge esquerre, i del rec del Molí de Pals, al marge dret, que servien per fer girar tota mena de molins i inundar els cultius. L’arròs n’és avui la principal marca gastronòmica.

A finals del segle xx, arran d’alguns episodis de contaminació greu del riu es va desper· tar una consciència ambiental que va servir per protegir espais d’alt interès natural, i que va culminar en la creació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter l’any 2010. També va representar l’impuls per re· clamar el retorn de cabal al riu, el gran i silent damnificat del transvasament a Barcelona iniciat en la dècada dels seixanta, després de la construcció del pantà de Susqueda. L’im· pacte que va tenir el transvasament sobre l’agricultura, el medi ambient o l’abastament urbà va exhaurir la paciència d’un territori que veia que, en ple context de canvi climà· tic, el riu baixava cada vegada més eixut, i les prioritats s’allunyaven cada vegada més de les dels sectors que vivien al riu. La signatura del pacte del Ter, l’estiu del 2017, ha de ser el gran punt i a part en la gestió del riu. El paisatge de la plana del Baix Ter di· fereix a bastament del de la resta de la co· marca, molt més abrupta i estructurada a partir de rieres litorals de poca importància. Només el Ridaura, que desemboca a Platja

Plantada tradicional de l’arròs a Mas Carles (2011), a Pals. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Lluís Serra Masferrer).

d’Aro, té unes dimensions una mica més considerables, seguit de la riera d’Aubi, entre Pala· frugell i Palamós, o la riera de Calonge. La proximitat amb les Gavarres i una presència molt més reduïda de l’aigua van encaminar la zona sud del Baix Empordà cap al comerç marítim, la pesca i la silvicultura, sense la preponderància agrícola que hi ha al nord de la comarca. Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Begur, Calonge i Palafrugell van esdevenir autèntiques ca· pitals del suro, una activitat que en va ser la gran dinamitzadora econòmica fins a l’explosió turística de mitjan segle xx.

I és en aquest territori on trobem aquesta segona espina del Ter, l’artificial: la cano· nada que des del Pasteral i fins a Palafrugell transporta l’aigua del riu per complementar l’abastament urbà d’uns municipis que van exhaurir la capacitat dels aqüífers locals amb els creixements demogràfics de les últimes dècades. L’activitat industrial va permetre que pobles com Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Palafrugell planifiquessin i construïssin les pri· meres xarxes d’aigua potable ja a principis del segle xx, molt abans que la resta. Però quan va arribar el turisme, els pous de les rieres van ser insuficients, i entre els finals dels setanta i els inicis dels vuitanta van arribar les restriccions a la conca del Ridaura. La solució va ser la canonada del Ter que va impulsar el Consorci de la Costa Brava i que es va inaugurar l’any 1993. Amb el temps s’ha allargat fins a Palafrugell, i d’aquesta manera garanteix l’abasta· ment a bona part de la comarca.

Canalització de la riera de Ridaura a Castell-Platja d’Aro. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Joan Sabater Brunet).

3.1