El camí cap a la dessalinitzadora

5.100.000 m3. En aquesta darrera dècada, ha oscil·lat entre els 3.000.000 i els 3.500.000 m3 . L’aigua depurada s’envia amb un emissari al mar, i entre els anys 2003 i 2011 va servir també per recarregar l’aqüífer de la Tordera. Fins al 2013, a més, també es va utilitzar per regar camps agrícoles a la comunitat de Can Rabassa.

La sobreexplotació de l’aqüífer de la Tordera va tocar sostre durant la primera dècada d’aquest segle. El que ja era una evidència, es va fer insostenible a causa de la salinització de l’aqüífer, que va obligar Blanes a buscar pous nous a Palafolls, i el municipi veí de Malgrat va haver de deixar d’utilitzar els seus pous propis. Els alcaldes, pagesos i entitats ecologistes de la zona van exigir solucions a l’ACA, que es plantejava possibilitats com anar a buscar l’aigua per a l’abastament en altres punts del territori o fer una dessalinitzadora.

El juliol del 2000, la Generalitat va declarar l’aqüífer oficialment sobreexplotat i es va comprometre a protegir-lo, alhora que va admetre que les extraccions anuals eren molt superiors als recursos propis amb els quals es renovava. A l’octubre, una manifestació en què també van participar partits polítics de Blanes va tallar les carreteres d’accés a la Costa Brava sud, i la decisió final de la Generalitat per resoldre el problema va ser la construcció de la dessalinitzadora de Blanes, que havia d’abastir l’aigua dels municipis que fins aleshores l’agafaven de la Tordera. Es va inaugurar el 16 de gener del 2003 i va ser la primera gran infraestructura dedicada a la dessalinització d’aigua del país. Va costar més de 30 milions

Dessalinitzadora de Blanes, la primera gran infraestructura dedicada a la dessalinització d’aigua. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

Aiguamolls de la Tordera, a Blanes. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons Txús Sartorio Lorenzo (Txús Sartorio).

d’euros (pagats en un 85 % per la Unió Europea, i la resta finançada a través del rebut de l’aigua) i al llarg del primer any ja es va notar una millora de l’aqüífer. Al cap de tres anys, la salinització de l’aqüífer s’havia reduït en un 75 %.

Com a contrapartida, es va haver d’apujar el preu de l’aigua, ja que dessalinitzar-la suposava més despesa. Però Blanes no va acceptar el tracte, i va ser l’únic dels catorze pobles que se n’abastien que es va negar a pagar la nova tarifa. El motiu que esgrimien era que l’ACA no complia un conveni firmat amb l’Ajuntament amb compromisos com ara la creació d’una comunitat d’usuaris de la conca de la Tordera, però en el fons tots els municipis que estaven obligats a pagar el cost de la dessalinitzadora, que eren els que en rebien l’aigua per a l’abastament, no hi estaven conformes. El cost que els suposava, defensaven, era injust respecte d’altres municipis com Tordera o Sant Celoni, que també es beneficiarien de la millora de l’estat de l’aqüífer.

El juliol del 2006, i després que es reduís el preu de l’aigua dessalinitzada als abonats amb una nova tarifa per als pagesos i industrials de Palafolls, Malgrat i Blanes que tenien pous, Blanes va començar a pagar-la, si bé ja havia acumulat un deute de 2,7 milions d’euros. Al final, aquesta quantitat es va compensar amb inversions que havia fet l’Ajuntament i que podrien haver correspost a l’ACA, com ara algunes obres d’urbanització de la Riera Alta o despeses vinculades a la relació entre la dessalinitzadora i la xarxa. A més, l’Agència es va comprometre a finançar inversions amb un valor de 6,8 milions d’euros, per exemple,

Obres del tub de captació d’aigua destinades a l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, a Blanes. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Oriol Mas Lloret). per al nou abastament d’aigua potable o per reutilitzar les aigües de la depuradora. I per la seva banda, la Generalitat va impulsar reformes en la dessalinitzadora i va substituir els pous d’on s’extreia l’aigua de mar per una canonada, ja que es malmetien amb les llevantades i obligaven a aturar el servei. A més, es va ampliar la capacitat de la planta, que havia entrat en servei el 2010, i va passar de 10 hm3 a 20 hm3. De fet, es va anunciar la construcció d’una dessalinitzadora nova amb capacitat per produir 60 hm3/any per al 2015, però aquesta obra va quedar aparcada i no va reaparèixer públicament fins al 2019, després que una decisió judicial revoqués el concurs públic que havia servit per adjudicar una concessió d’Aigües Ter Llobregat. Actualment, la previsió és ampliar fins a 80 hm3/any la capacitat de dessalinització de la planta i convertir-la així en una part destacada de l’equació per reduir el transvasament del Ter cap a Barcelona. El nou calendari situa la finalització de les obres el 2025, si bé l’alt cost econòmic previst —uns 250 milions d’euros— podria frenar-les.

En tot cas, Blanes viu ara mateix una situació de tranquil·litat pel que fa a l’abastament i el sanejament de l’aigua, i l’últim gran conflicte va tornar a ser per un augment del preu de l’aigua el 2013. La depuradora és suficient per als habitants actuals —que l’any 2019 eren 39.000— i té prou capacitat per absorbir tots els creixements previstos en el Pla d’Ordenació

Urbanística Municipal (POUM). Així mateix, s’ha modernitzat amb una planta de cogeneració que va entrar en servei el 2010 i que produeix gairebé la meitat del consum energètic de la planta. Una instal·lació que es complementa amb la planta de compostatge de fangs que es va posar en marxa el 1997 i que no només tracta els fangs generats a la depuradora de Blanes, sinó que rep un terç dels fangs que surten de les depuradores de tot el litoral gironí i composta una quantitat de producte que aprofiten algunes empreses de jardineria de la zona. A banda, actualment la dessalinitzadora ha aportat una garantia total del recurs i ha deixat enrere els constants problemes de quantitat i qualitat de l’aigua que obligaven contínuament a cercar altres pous. De fet, Blanes consumeix el 20 % de l’aigua que s’hi produeix, i en rep uns 2 hm3/any. En total, però, la ciutat gasta uns 3,5 hm3/any, i la diferència entre les dues xifres se subministra a través dels pous de la Tordera. La combinació de les diverses fonts d’aigua s’hi ha mantingut fins avui, i això ha permès recuperar l’aqüífer i alhora disposar de més aigua en cas de necessitat, a través dels pous i també gràcies a l’ampliació de la dessalinitzadora del 2010.

Segons la Generalitat, les masses subterrànies d’aigua del delta de la Tordera estan en bon estat, també pel que fa al grau d’intrusió salina, malgrat la forta pressió que pateixen. La bona gestió ambiental es mantindrà com un dels reptes principals en el plantejament de futur de la gestió de l’aigua a Blanes, en un context en què es preveu que les grans avingudes siguin més recurrents. L’impacte del temporal Gloria del gener del 2020 va obligar a aturar la dessalinitzadora mentre es recuperaven les canonades danyades, però també va servir perquè entitats i científics ecologistes reclamessin una gestió més naturalitzada del final del riu i menys pressió sobre el recurs hídric.