La xarxa d’aigua potable

Rubiés del Port de la Selva. Això fa que porti aigua tot l’any fins al tram mitjà, i es garanteix així un bon estat ecològic de tota la riera.

En cas d’aiguats, la Valleta ha desbordat sempre amb facilitat i ha protagonitzat les inundacions més recordades a la vila, amb uns episodis que es van repetint quan hi ha grans precipitacions o llevantades i que en diverses ocasions han obligat fins i tot a tallar la carretera N-260. De fet, aquesta carretera n’aprofita el traçat per entrar al municipi. A continuació, la riera travessa el nucli de la Valleta i deixa a la dreta la part vella de Llançà abans de desembocar al nord de la platja del Port, la més important del poble. Es considera un dels connectors naturals més importants del municipi, ja que uneix amb els seus ambients aquàtics els dos espais protegits del Cap de Creus i l’Albera. Fora del seu abast hi ha altres recs i torrents, el més important dels quals és el rec del Boquer, i també n’hi ha alguns de dimensions més petites que acaben formant les cales que hi ha al llarg de la costa i que es van repetint constantment al cap de Creus.

La població de Llançà no va créixer d’una manera destacada fins al segle xviii, en què es va multiplicar per tres i va passar de 500 habitants a gairebé 1.500 gràcies a la vinya, la pesca i també l’explotació de mines, com les de carbó. La xifra va continuar augmentat i va superar els 2.000 habitants al llarg del segle xix, fins que a finals d’aquella centúria la fil·loxera va arrasar la vinya i la població hi va disminuir fins a 1.800 habitants. La davallada no va ser tan

important com en altres municipis de l’entorn gràcies a l’arribada del tren l’any 1878, en què es va inaugurar el tram ferroviari entre Figueres i Portbou. Aquest fet hi va obrir un horitzó social i econòmic nou, i a partir de llavors Llançà es va mantenir entorn dels 2.000 habitants. A més, el ferrocarril hi va afavorir també l’arribada de visitants i turistes, que es van anar incrementar a mesura que avançava el segle xx, i de mica en mica es va consolidar també la trama urbana des del nucli cap a un barri del Port cada cop més residencial.

L’abastament d’aigua era primari, amb pous particulars per a les necessitats domiciliàries i fonts públiques que proporcionaven aigua potable. L’orografia i la riera de Valleta

A l’esquerra, vista de l’antic port de Llançà. Font: Arxiu Municipal de Llançà.

A la dreta, antic port de Llançà. Font: Arxiu Municipal de Llançà.

Planta depuradora de Llançà el 1974, quan va entrar en servei. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons Narcís Sans Prats (Narcís Sans Prats).

van facilitar el servei d’aquest recurs, amb fonts al nucli mateix com la de la plaça Major o la d’en Falcó. El terreny era ric en aigua potable i en aquest sentit no va representar un límit per al creixement turístic i residencial que s’hi va donar a partir dels anys seixanta, època en què la població va fer una altra gran estirada i va superar els 2.600 habitants. Pel que fa a l’abastament, Llançà es va avançar als possibles problemes futurs i va desenvolupar una xarxa d’aigua potable local pròpia abans que s’originés cap conflicte veïnal o turístic. El 1959 el Ministeri d’Obres Públiques en va adjudicar les obres a Marcial Adroher, amb un import de 2,3 milions de pessetes, i al cap de poc temps ja estaven acabades, amb la qual cosa els esforços es van poder concentrar en el sanejament. No obstant això, no estaven connectades a aquesta xarxa algunes urbanitzacions de segones residències que s’anaven escampant a primera línia de costa, com la dels Estanys, la de la Coma o la de la platja del Cau del Llop, que tenien un sistema d’abastament propi amb pous que gestionaven empreses particulars com ara Aigües Fané. A l’estiu, Llançà ja superava les 8.000 persones. Malgrat això, l’aigua que s’extreia de l’aqüífer de la riera de Valleta era suficient per abastir el consum, i les obres s’encaminaven cap a altres objectius, com ara l’endegament del tram final de la riera per evitar danys provocats per inundacions.

El pas següent va ser la construcció de la depuradora, ja a la dècada dels setanta, que es va dur a terme juntament amb la millora i l’ampliació de la xarxa d’abastament. L’empenta que va permetre posar en marxa aquestes actuacions va ser la creació del Consorci de la Costa Brava, l’ens que aglutinava tots els municipis del litoral gironí contra l’impacte de les aigües residuals a les platges. La depuradora de Llançà es va inaugurar el 1974 i es