Els problemes per aconseguir la depuradora

Vista aèria de la depuradora de l’Escala. Font: Consorci de la Costa Brava.

posposar qualsevol problema relacionat amb la disponibilitat d’aigua potable. Així, les obres es van poder concentrar a millorar el sistema de sanejament, mentre s’esperava que fructifiqués alguna de les propostes per fer una depuradora pròpia.

El 1984 l’Ajuntament va concedir la gestió del subministrament i la distribució d’aigua a una empresa, Saur, que ja controlava un bon grapat de municipis de la Costa Brava. Com ja s’ha esmentat, aleshores els problemes no estaven relacionats amb la quantitat d’aigua disponible, sinó amb la depuració i el sanejament. La manca de terrenys per construir la depuradora va obligar a cercar solucions alternatives a l’abocament de les aigües residuals. En aquell moment una conducció les abocava al mar, just darrere del port de la Clota Grossa, i la planificació preveia construir un emissari de gairebé 3 quilòmetres que arribés fins al bell mig de la badia de Roses, de manera que els residus no n’afectessin la qualitat del bany. En una primera fase s’hi havien de connectar el nucli urbà i altres barris, com el de Puig Sec, la Clota o Riells, mentre que més tard s’hi afegiria Montgó. Finalment, es volia construir una petita depuradora per a Empúries. Alguns problemes en la tramitació dels projectes a Madrid en van ajornar la materialització fins al 1986, i les obres de l’emissari no es van acabar fins al 1987. Les altres fases del sanejament encara van trigar uns anys a executar-se.

No va ser fins a la dècada dels noranta que es va aconseguir trobar una ubicació per a la depuradora dins el terme municipal d’Albons, que tractaria les seves aigües residuals, les

de l’Escala i Bellcaire, a les quals es van afegir finalment Sant Pere Pescador i l’Armentera. Tot i que s’havia plantejat fer-la al costat del port escalenc, es va escollir aquesta altra finca per poder connectar-hi més municipis. Malgrat que el 1999 es va anunciar que les obres s’acabarien a l’estiu del 2001, no va ser fins al 2005 que es va poder inaugurar la planta, després de diversos endarreriments perquè l’empresa constructora va fer suspensió de pagaments i perquè es van detectar fuites i altres problemes en les canonades, cosa que va obligar a revisar tot el projecte.

Aquesta era l’última depuradora que faltava per fer a la Costa Brava després de la creació del Consorci trenta-quatre anys abans —Blanes, per exemple, en aquell temps ja havia estrenat la segona. Es va preparar perquè pogués tractar les aigües de 70.000 persones, es va fer semisoterrada per disminuir l’impacte visual i va costar més de 12 milions d’euros. Tot i ser la depuradora més moderna del litoral gironí, la instal·lació inicial no va incorporar cap sistema per reutilitzar les aigües, tal com ja es feia en moltes altres plantes. Els promotors d’un camp de golf i una urbanització a Vilanera s’havien de fer càrrec del cost d’aquest procés per aprofitar l’aigua depurada per regar el camp, però l’oposició al projecte que hi va haver va fer que no es tirés endavant i, per tant, que no es materialitzés la inversió en reutilització, i l’aigua depurada al final es va llançar directament al mar. Actualment, la depuradora tracta al voltant d’uns 2.000.000 m3/any, i arran de la sequera del 2008, la Generalitat va projectar dotar-la dels sistemes de tractament adequats per reaprofitar l’aigua per a usos agrícoles o per a la recàrrega de l’aqüífer, un cop descartat el projecte de Vilanera.

Visita tècnica a l’estació depuradora de l’Escala, el 2010. Font: Lluís Sala.

Pel que fa a l’abastament, l’Escala va tornar a patir-ne problemes a partir del 2003, i llavors l’Ajuntament va començar a cercar captacions noves per augmentar el nivell de reserva. Albons s’havia afegit a la xarxa de l’Escala perquè els seus pous contenien nitrats i la població continuava creixent: l’any 2000 hi havia més de 6.200 habitants i tot just quatre anys més tard, ja superaven els 7.400. El mateix passava amb la construcció, perquè cada vegada s’hi anaven edificant més habitatges, molts dels quals seguien un model de ciutat jardí. Les advertències i els temors que fins i tot havia manifestat aquell any el síndic de greuges local arran de les poques garanties de reserva d’aigua —l’Escala no té cap sistema d’abastament en alta que li asseguri el recurs en cas que fallin els pous— es van complir l’estiu del 2003 arran d’una onada de calor. Els dipòsits van quedar buits i es van haver de posar més bombes per impulsar l’aigua dels pous, però per primera vegada hi va haver problemes de subministrament i de pressió. Es van buscar altres punts d’extracció, que van fructificar gràcies a una deu a la zona dels Comuns i, a més, es va projectar fer un altre dipòsit per emmagatzemar aigua. El 2006, una pròrroga de deu anys en la concessió del servei d’aigua a l’empresa Sorea —hereva de Saur— va permetre que l’empresa executés les obres amb caràcter d’urgència, que van servir per amortir els problemes.

Havent superat ja els 10.000 habitants el 2009, el consum anual d’aigua es va situar entorn dels 2.000.000 m3 —una quantitat bastant important per a una població com l’Escala—, a causa sobretot del turisme i de la proliferació de cases unifamiliars. Com que els pous propis sempre havien bastat i llavors la depuradora ja funcionava correctament, assegurar el subministrament per altres vies i així garantir-lo encara més va passar a ser l’assignatura pendent en la gestió hídrica de l’Escala. De retruc, també s’aconseguiria minvar l’explotació dels recursos dels aqüífers propis i, per tant, una millora ambiental. De fet, gràcies a la creació l’any 2010 del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, l’Escala és el passadís de connexió entre aquest espai protegit i el dels Aiguamolls de l’Empordà, les dues zones històricament humides de l’Empordà i dos dels parcs naturals més potents de Catalunya.

Aquestes millores en l’abastament també depenien, principalment, de la construcció d’una planta potabilitzadora per tractar l’excés de ferro i manganès que hi havia a l’aigua sobretot durant les puntes de demanda. Es van fer millores a la xarxa pública de l’aigua, renovant i ampliant canonades tant al centre de la vila com en zones més allunyades, i la potabilitzadora va passar a ser el tema candent. El 2013 ja se’n parlava, i també es va plantejar ben aviat la possibilitat d’unir amb una canonada a través de l’Escala i Torroella de Montgrí les infraestructures d’abastament del Baix Empordà i l’Alt Empordà. L’Escala era un dels municipis que impulsaven aquest projecte, perquè es volia connectar a les xarxes provinents del Ter i de la Muga a fi de garantir l’aigua per al municipi en cas que els pous propis no fossin suficients. Els anys següents, van fer front comú amb Torroella en aquest tema, mentre que el projecte seguia pendent d’execució. Pel que fa a la potabilitzadora, el 2019 se’n van licitar les obres, amb un valor d’uns 3,5 milions d’euros, i l’ACA es va comprometre a millorar la situació dels pous d’extracció de l’aigua. Finalment, el 2020 es va obrir un concurs per gestionar-hi l’aigua, vinculat inicialment als períodes d’execució de l’estació potabilitzadora abans de decidir la fórmula de gestió de manera definitiva.

3