Contaminació i depuradores

Vista aèria d’un tram del riu Muga. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. El subministrament d’aigua va ser un dels dos conflictes relacionats amb la gestió de l’aigua que va provocar la construcció d’Empuriabrava en l’àmbit local. L’altre va ser la depuració de les aigües residuals. La urbanització disposava només d’una tercera part del clavegueram necessari per donar servei a tots els habitatges, i la resta anava a parar a les 3.700 fosses sèptiques construïdes. A més, les dues depuradores amb què s’havia dotat la marina des del 1973 eren insuficients i molt sovint el rec dels Salins patia abocaments a causa del mal funcionament de les instal·lacions i el buidatge de les fosses sèptiques. Aquest últim fet va obligar l’Ajuntament a regularitzar-ne el funcionament i a donar-ne la concessió de la neteja a Viasa, però el rec va continuar sent una claveguera, amb els consegüents riscos sanitaris i pudors a la zona de la platja on desembocava. Per millorar la qualitat de l’aigua, en un primer moment s’hi va desviar cabal de la Mugueta i després, aigua de mar. L’any 1988 es va anunciar un primer pla per ampliar la xarxa de clavegueram a la urbanització, que havia d’arribar a tots els apartaments en diverses fases.

Aquell mateix any entrava en servei la depuradora de Castelló, que funcionava amb un sistema de llacunatge amb quatre basses que aportaven l’espai suficient perquè amb el temps es produís una depuració natural de les aigües residuals del nucli històric. Aquest sistema, completament pioner a les comarques gironines, permetia una integració més bona en l’entorn i, sobretot, un estalvi important de costos. L’únic inconvenient eren les possibles filtracions als camps més propers, però el tema va quedar resolt ràpidament per part del Consorci de la Costa Brava. L’experiència es va aplicar també a la nova depuradora d’Empuriabrava. El 1990 el Consorci i la Generalitat es van posar d’acord per fer aquest nou equipament, que havia de substituir les antigues depuradores de la urbanització. L’any 1993 en van començar les obres, que van costar 450 milions de pessetes. Els treballs es van acabar el 1995 i van incorporar un sistema de depuració basat en el llacunatge natural que, amb l’augment d’habitants a l’estiu, es complementava amb els mètodes més tradicionals de tractament. Amb una capacitat inicial per a 35.000 persones, la innovació més important de la instal·lació va ser l’aprofitament de l’aigua un cop depurada, ja que es va decidir destinar-ne una bona part a crear estanys nous dins el parc natural, amb la voluntat de fomentar-hi la biodiversitat i de restaurar-ne els ecosistemes aquàtics. Aquest sistema d’aiguamolls construïts es va enllestir el 1998 i va ser pioner a Catalunya. A més, va

permetre que una altra part de l’aigua que sortia de la depuradora anés cap a la llacuna del Cortalet. Des que es va iniciar aquesta pràctica, anualment es reutilitzen al voltant d’un milió de metres cúbics d’aigua que provenen de la depuradora d’Empuriabrava i que es destinen al parc natural.

Van coincidir en funcionament les depuradores de Castelló i Empuriabrava, però l’objectiu era anar avançant en la connexió a la xarxa de tots els sectors d’Empuriabrava alhora que s’eliminaven les fosses sèptiques, un procés que es va acabar el 2008. Paral·lelament, la depuradora d’Empuriabrava es va adaptar per poder assumir tots aquests altres usuaris, i se’n va doblar la capacitat per poder arribar a tractar-hi les aigües residuals de 70.000 habitants, comptant els de la urbanització de Castelló Nou i del nucli antic de Castelló. L’estiu del 2010 se’n van enllestir les connexions definitives, es va tancar la depuradora de Castelló i només va quedar operativa la d’Empuriabrava, que ha sigut un exemple en la reutilització de l’aigua i que fins i tot el 2014 va entrar a formar part del projecte europeu R3Water per millorar l’eficiència dels sistemes de tractament d’aigua, amb una experiència amb nous models per controlar millor la despesa energètica.

A banda dels problemes ocasionats pel sanejament, un altre gran cavall de batalla dels anys vuitanta i noranta del segle passat va ser la contaminació de la Muga, que era molt evident en el tram final del riu. El clavegueram de molts municipis —amb Figueres al capdavant, però també de Pont de Molins, Vilatenim, Vilanova de la Muga, Peralada, Vilafant, Cabanes i molts més— s’abocava directament i sense tractament previ als afluents del riu i afectava la qualitat ambiental de la Muga. L’Ajuntament de Castelló va ser el que va alçar més la veu, ja que la depuradora de Figueres que es va estrenar el 1981 no va ser suficient per tractar totes les aigües negres de la ciutat ni les aigües residuals dels polígons industrials. Els episodis de mortaldat de peixos eren habituals, sobretot quan des de l’embassament de Boadella no es deixava anar prou aigua i el riu es quedava sense oxigen. Les queixes de Castelló van anar en augment perquè era el municipi que patia més els efectes de la contaminació i la mala imatge del riu, i l’alcalde, Esteve Ripoll, va protagonitzar una de les protestes més insòlites, ja que la nit dels Reis del 1987 va portar un cistell amb peixos mort fins a la porta de l’Ajuntament de Figueres com a regal nadalenc per denunciar la situació. El 1988, més de 400 castellonins, amb tots els grups polítics municipals al capdavant, van demanar al Consell Comarcal que prengués mesures per erradicar-hi la contaminació, però l’octubre del mateix any hi va haver l’enèsim desastre: un abocament industrial va tornar a matar més de 10.000 peixos a la Muga, a l’altura de Castelló d’Empúries. El 1993 es va estrenar l’ampliació de la depuradora de Figueres, i això va millorar l’estat del riu, tot i que continuava rebent les aigües residuals de la resta dels municipis. L’Ajuntament, el Consell Comarcal i l’IAEDEN van iniciar una campanya reivindicativa el 1998 per aconseguir un sanejament integral a la conca i recuperar el riu per a usos socials i ambientals, un objectiu que es va anar complint a mesura que passaven els anys i tots els municipis disposaven d’una planta de tractament pròpia.

La gestió de l’aigua a partir del nou mil·lenni ha estat influïda bàsicament per les sequeres. La ubicació del pantà de Boadella no facilita que s’ompli, i els pagesos de la conca

de la Muga han patit en diverses ocasions la priorització de l’aigua per a usos d’abastament urbà. Fer més pantans, crear comunitats d’usuaris de l’aqüífer i construir una dessalinitzadora van ser algunes de les propostes que es van succeir per garantir que tots els sectors i

tots els municipis disposessin de prou aigua. A Castelló, la salinització dels aqüífers en època de sequera i la incidència que podia tenir sobre els pous propis, l’espai protegit dels Aiguamolls i la pagesia es va convertir en el principal risc. I més quan des del 2015 Castelló va deixar de formar part de les zones vulnerables per presència de nitrats de Catalunya. En tot cas, l’impacte de la construcció d’Empuriabrava i la sobreexplotació dels aqüífers durant les dècades dels setanta i vuitanta encara tenia conseqüències ben entrat el segle xxi, sobretot a la part més propera a la desembocadura de la Muga. Per això va prendre força la creació d’una comunitat d’usuaris en la qual tots els particulars i els organismes amb interessos en la gestió de l’aigua fossin presents i es debatessin les actuacions de futur per preservar la qualitat de l’aqüífer, en la línia del que es feia també al Ter i al Fluvià. Finalment, a finals del 2015 es va constituir a Castelló d’Empúries la Comunitat d’Usuaris d’Aigües de la Plana Litoral de la Muga, que va incloure també els usuaris de Fortià i Riumors.

Pel que fa al subministrament, Empuriabrava continua servint-se de l’aigua provinent de Boadella, que es tracta a la potabilitzadora situada a prop de la depuradora del nucli, i des d’on es distribueix també cap a Roses, Cadaqués i Llançà. El servei de subministrament i la gestió del sanejament d’Empuriabrava els ofereix l’empresa Aqualia, si bé des del consistori s’havia plantejat l’opció de municipalitzar-los, tal com es fa a Castelló. A Castelló l’abastament depèn en exclusiva dels seus pous propis, i l’any 2001 la gestió va passar a dependre

Depuradora d’Empuriabrava, inaugurada el 1995. Font: Consorci de la Costa Brava.

Sistema de llacunatge de l’estació depuradora d’Empuriabrava. Font: Consorci de la Costa Brava. Lluís Sala. d’una empresa de capital íntegrament públic, Castelló d’Empúries 2000, que va crear l’Ajuntament per agrupar sota un mateix paraigua tots els serveis municipals. El manteniment dels aqüífers continua sent el principal repte en la gestió de l’aigua, si bé això no tanca la

porta a recuperar antics pous a la Gallinera per garantir el subministrament a Roses i als municipis del cap de Creus, on el recurs és molt més escàs. Un acord de l’any 2019 entre els diversos municipis afectats i el Consorci de la Costa Brava va solucionar l’abastament en alta al cap de Creus, sense les polèmiques que havien sorgit en els anys vuitanta entre els mateixos protagonistes, a través dels pous de la Gallinera com a recurs suplementari. A més, les obres inclouen la connexió de la xarxa de Castelló amb la del Consorci que subministra a Empuriabrava, per millorar la garantia d’abastament al nucli antic.

2.9