D’una presa a la captació de la Tordera

El turisme de masses començava a picar a la porta, i dels 1.300 habitants que hi havia el 1950 es va passar a 1.800 deu anys després, i a 2.500 el 1970. El subministrament d’aigua, de competència municipal, s’anava adaptant a aquests canvis, però com a la resta de municipis que vivien l’explosió turística a l’estiu i el corresponent creixement urbanístic i demogràfic, els problemes hi havien d’arribar tard o d’hora.

A partir de mitjan dècada dels seixanta es va començar a comprovar que l’aqüífer de la riera de Tossa no era suficient per a les puntes de demanda de l’estiu. Malgrat que els creixements no van ser tan accentuats com a les veïnes Blanes i Lloret, que es van llançar de cap a satisfer tots els desitjos urbanitzadors vinculats al turisme, el problema de l’aigua hi començava a guanyar rellevància. Per resoldre’l, el 1970 es va proposar la construcció d’una presa a la vall de Can Samada —amb un projecte de 125 milions de pessetes—, que s’assegurava que aportaria tranquil·litat a la població. Immediatament es va descartar aquesta possibilitat i es va apostar per portar aigua de la Tordera, tal com havia fet Lloret uns anys abans.

Les autoritats locals definien el subministrament d’aigua com el problema principal de principis de la dècada a la vila, seguit del sanejament i la millora dels accessos per carretera. El juliol del 1971, doncs, es va posar a informació pública el projecte de la Tordera per 100 milions de pessetes. Mentre no es tirava endavant aquest projecte, es van construir més pous, alguns dels quals no es van ni poder fer servir perquè estaven massa a prop de la mar i tenien un excés de sal. Una de les alternatives va ser recuperar la font d’Aiguafina, que en dècades anteriors ja s’havia canalitzat cap a la Vila Vella, però que presentava el problema que a l’estiu no rajava aigua. Tant l’abastament com el sanejament limitaven enormement els projectes urbanístics que s’havien plantejat i en frenaven l’execució. El cas de Tossa és un dels que il·lustren més bé fins a quin punt l’accés a l’aigua va ser un element clau en el desenvolupament urbanístic de la Costa Brava: allà on n’hi havia en abundància la construcció s’accelerava sense fre, mentre que allà on mancaven fonts naturals de subministrament el ritme expansiu va ser més pausat i menys agressiu.

Mentre s’esperava que es desencallés el subministrament des de la Tordera, previst en la planificació de l’Estat per a la Costa Brava, es va començar a desenvolupar el projecte de millora i ampliació del sanejament, tant de la xarxa de clavegueram com de l’emissari submarí que tirava les aigües brutes a la zona de la platja des Codolar. La creació del Consorci de la Costa Brava era l’esperança per disposar d’una depuradora a curt termini. El 1974 en van començar les obres, si bé no van continuar fins al 1979, amb un increment del

Reparació dels pous per a l’abastament de Tossa de Mar a la Tordera. Font: Sorea Tossa de Mar.