Les lluites per l’aigua

El rec del Molí amb el portal de la Gallarda i la basílica de Santa Maria de fons. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. ment ocupat per uns aiguamolls que havien resistit els processos de dessecació. La conseqüència més important d’aquest nou model econòmic i urbanístic va ser la construcció d’Empuriabrava, la marina residencial més gran d’Europa, formada per un entramat de carrers i canals navegables d’aigua salada que volien convertir l’Empordà en el Miami d’Europa. El projecte es va començar a perfilar a finals del 1964 com un aeròdrom amb una urbanització associada, i les obres van començar dos anys més tard. Ara ocupa 510 ha; és més de cinc vegades més gran que el nucli de Castelló. En tot cas, les conseqüències de la construcció d’Empuriabrava al municipi i en l’entorn no es van limitar només a la construcció dels canals i els blocs d’habitatges, sinó que van anar arribant amb el temps. En primer lloc, cal destacar el creixement demogràfic de Castelló d’Empúries, perquè si bé en un principi la marina estava formada gairebé exclusivament per segones residències, amb els anys molts propietaris s’hi van establir de manera definitiva. A partir dels anys vuitanta, el nombre de veïns de Castelló d’Empúries va sortir de l’estancament dels 2.000 que arrossegava des de feia cinquanta anys i en la dècada dels anys noranta es va anar multiplicant, fins que avui dia n’hi viuen més d’11.000, la majoria dels quals resideixen a Empuriabrava i són d’origen estranger, sobretot europeu. Tot això també va generar un impacte sobre el medi ambient i la gestió de l’aigua que va explotar en els anys vuitanta del segle passat.

La primera de les grans lluites per l’aigua que es van produir a Castelló després de la urbanització d’Empuriabrava va ser de caràcter naturalista. El novembre del 1976 es va fundar el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, que, quan van aparèixer altres projectes similars al de la marina de Castelló, va llançar la campanya «Els últims aiguamolls de l’Empordà en perill», que va aconseguir molt de ressò a través de diversos canals de protesta, com l’acció directa i estudis científics. El grup es va reformular el 1980 dins la Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i la Defensa de la Natura (IAEDEN), i tot el seu esforç i la pressió popular van desembocar en la protecció dels Aiguamolls de l’Alt Empordà com a parc natural a finals de l’any 1983 per part de la Generalitat. La recuperació i el manteniment de les zones humides i dels estanys de les desembocadures del Fluvià i la Muga han permès con-

Canals de navegació a Empuriabrava. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. vertir aquest àmbit, que s’ubica al 57 % dins el terme de Castelló d’Empúries, en un paradís natural i ornitològic amb la cigonya com a símbol. El 73 % de tot el terme municipal de Castelló està protegit pel parc, ja que hi ha nombrosos espais catalogats com a reserva natural pel seu valor ecològic. L’any 2010 es va aprovar el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatges dels Aiguamolls, que, després d’algunes altres polèmiques amb els agents locals, va servir per augmentar el grau de protecció dels espais ecològics més sensibles.

L’ecologisme, doncs, va ser el primer que va aconseguir una victòria en la gestió hídrica de la zona, protegint un territori sensible que tenia l’aigua com a gran element conductor. A més, la va aconseguir just en un moment en què els recursos hídrics començaven a ser un problema per al municipi, sobretot per l’alta demanda d’Empuriabrava. El 1983 hi va haver els primers problemes greus d’abastament a la urbanització a causa de la manca d’aigua i de la salinització dels pous en plena temporada turística. L’empresa Viasa, que tenia la concessió d’explotació dels serveis de Castelló, va cercar altres captacions, tot i que veia clar que la solució seria provisional, perquè el dèficit hídric del municipi es xifrava aleshores en 300 m3/dia. Aquest episodi va ser només un avís, el preludi d’un dels conflictes de més abast que ha viscut l’Alt Empordà en les últimes dècades, i que es va anomenar «la guerra dels pous» perquè va enfrontar molts sectors econòmics i municipis.

Castelló, Roses i Cadaqués s’abastien del mateix aqüífer i l’octubre del 1984 els tres alcaldes van plantejar al Consorci de la Costa Brava i a la Confederació Hidrogràfica del

Els Aiguamolls, parc natural des del 1983. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig. Pirineu Oriental els problemes que tenien amb els abastaments respectius. Paral·lelament, Viasa va demanar fer captacions noves per a Empuriabrava, i Roses també va sol·licitar obrir un altre pou arran de la falta de cabal que ja patia durant els mesos d’estiu. Aquests fets van ser el detonant dels enfrontaments. Automàticament va sorgir l’oposició dels castellonins, sobretot dels pagesos locals que, amb el suport de l’Ajuntament, es queixaven que el nivell freàtic era cada vegada més baix i que l’aigua que treien per regar estava salinitzada i els cremava les collites. La construcció dels pous es va congelar i la tensió va anar en augment a mesura que s’acostava la possibilitat que a l’estiu del 1985 hi hagués restriccions que perjudiquessin el turisme. El març del 1985, els ajuntaments afectats i la comunitat de regants de la Muga van acordar estudiar les possibilitats de l’aqüífer i també la de portar aigua del pantà de Boadella per assegurar-se el subministrament, però com que continuaven rebent peticions per obrir més pous, l’Ajuntament de Castelló va decidir, el mes d’abril, denegar qualsevol captació nova per a Roses o Cadaqués. La decisió va tenir el suport dels regants, de la Junta de Protecció dels Aiguamolls i també de la majoria de castellonins, que van presentar més d’un miler de firmes per secundar-la. A principis de juny d’aquell any, després d’haver-se plantejat algunes solucions com aprofitar l’aigua del rec del Molí de Castelló i d’haver-se dut a terme nombroses reunions tempestuoses entre polítics i tècnics dels ajuntaments i els organismes i les administracions superiors, es va firmar un conveni entre les parts que representava la solució del conflicte. Aquesta solució va servir per resoldre el problema més urgent de l’estiu d’una manera provisional, però també per definir el futur de l’aigua a la zona tenint en compte els interessos municipals, els ecològics, els del sector turístic i els de la pagesia. D’aquesta manera, Roses va aconseguir un pou per a l’estiu, i els regants van cedir aigua per a Empuriabrava i, mentrestant, primer la Confederació Hidrogràfica i després la Generalitat —amb la supervisió del Consorci i en ple procés de traspàs de competències— van tirar endavant el projecte per portar aigua del pantà de Boadella i fer una potabilitzadora al rec del Molí. Això posaria fi als problemes definitivament i permetria anar clausurant els pous, unes obres que s’havien de complementar amb algunes altres, com ara la millora de les canonades de transport per evitar pèrdues.

Per la Setmana Santa de l’any 1987 van començar les primeres proves de la potabilitzadora nova, i el 4 de juny es va inaugurar oficialment la primera fase del projecte, que permetia tractar 350 l/s d’aigua. Va quedar pendent una segona fase per arribar a 700 l/s, la quantitat amb la qual es considerava que es podia abastar sobradament tota la zona en època punta. Al cap de poc es va iniciar aquesta darrera part del projecte i Castelló, Roses i Cadaqués van poder deixar de patir per l’aigua.