La segona depuradora urbana de Catalunya

Obres de renovació del clavegueram de Blanes (1964). Font: Arxiu Municipal de Blanes. Fons Domènec Valls i Coll. Els problemes de sequera, sobretot a l’estiu, van fer decidir el Ple de l’Ajuntament a municipalitzar el servei i planificar i executar totes les obres necessàries per tenir una xarxa d’abastament d’aigua. Era el novembre de 1925, i es va obtenir una concessió de 3.183 l/s d’aigua de la Tordera, amb un pou i unes bombes d’impulsió per portar l’aigua a través d’una xarxa nova fins a un dipòsit de 1.000 m3 d’aigua que encara ara està en servei. Des d’aquí ja se’n feia la distribució cap als habitatges. Les obres van costar 260.000 pessetes, es van enllestir el 1927 i van donar servei a 500 abonats. Així va començar el servei públic d’abastament, que no es va haver de retocar excessivament fins als anys seixanta a causa de l’explosió del turisme,

que es va situar a partir d’aleshores com el gran motor econòmic de la ciutat. A més, com que també era una ciutat industrial, Blanes va rebre molta immigració i aquesta es va anar assentant en barris perifèrics, alhora que les segones residències s’estenien per les urbanitzacions. Si el 1950 la població tan sols hi havia augmentat fins als 7.000 habitants, el 1970 ja n’hi havia 16.000, i la ciutat ocupava la posició capdavantera en aquest aspecte a la Costa Brava. En tots aquests casos, els serveis eren mínims, i les xarxes d’abastament d’aigua, inexistents. Va ser aleshores que l’Ajuntament va apostar per ampliar el servei. Amb aquest objectiu, va comprar terrenys a prop de la Tordera per fer noves captacions i poder estendre la xarxa de distribució als barris amb què s’anava ampliant la ciutat.

La xarxa solucionava el problema de l’abastament, però n’havia sorgit un altre: el sanejament. Les aigües residuals s’abocaven directament al mar, i l’increment urbanístic, turístic i industrial tan accelerat de Blanes dificultava la convivència entre aquesta realitat i els usos recreatius de la platja a l’estiu. Entorn de sa Palomera s’ajuntaven les aigües residuals urbanes i també les procedents de la Safa, amb els consegüents problemes sanitaris que provocaven. A finals del 1963, l’Ajuntament va iniciar els tràmits per demanar ajuda econòmica a l’Estat per disposar d’una xarxa de clavegueram nova i d’una depuradora, amb el suport d’algunes entitats socials i ambientals locals que denunciaven les conseqüències que representava per al medi marí l’abocament indiscriminat de les aigües fecals i la mala imatge que donava al turisme.

El problema era generalitzat a tota la Costa Brava, però la pressió exercida des de Blanes va donar resultats, i el 1971 es va adjudicar la construcció de la depuradora coincidint amb la creació del Consorci de la Costa Brava, organisme que en va encarregar l’obra. El 21 d’agost del 1972, el ministre d’Obres Públiques, Fernández de la Mora, va beneir i posar en servei la primera estació de tractament d’aigües residuals urbanes de la Costa Brava —i la segona de Catalunya, ja que la del Bogatell, a Barcelona, s’havia inaugurat poques setmanes abans. Va costar 26,5 milions de pessetes i tenia capacitat per tractar uns 10.000 m3/dia d’aigua, que equivalien a cobrir les necessitats de 50.000 persones. Tot i això, al cap

de menys de quinze anys ja es buscava un altre espai per construir-ne una de nova, perquè aquesta havia quedat petita.

Al llarg dels anys setanta es van continuar ampliant els punts de captació i la xarxa de subministrament, però tot i la posada en marxa de la depuradora, la ciutat continuava patint problemes de contaminació a les platges per la brutícia que hi portava la Tordera a causa dels abocaments industrials riu amunt. Paral·lelament, l’ocupació urbanística continuava creixent, tant en la trama urbana com sobretot a les urbanitzacions, i això augmentava la pressió sobre la disponibilitat d’aigua. El 1981, davant l’amenaça de sequera, l’Ajuntament va haver de perforar d’urgència un pou nou a molta més profunditat de l’habitual per trobar aigua potable amb uns índexs baixos de ferro i manganès, uns elements que quan es dissolien amb el clor feien que l’aigua sortís amb un color vermellós i fes pudor. Aquest problema es va resoldre amb una potabilitzadora nova —que es va començar a construir a finals d’aquell any, però que no es va poder inaugurar fins quatre anys més tard— situada al costat dels dipòsits a la zona de Quatre Vents, i que tenia unes instal·lacions preparades per al pic de la demanda estival. El 1985 es va construir un altre pou per assegurar el subministrament a l’estiu, en què la ciutat passava de consumir uns 15.000.000 l/dia d’aigua, mentre que a l’hivern no sobrepassava els 7.000.000 l/dia. Els pous de la Tordera eren cada vegada més profunds, i les captacions superficials situades com a molt a quinze metres s’havien d’anar tancant per sobreexplotació i s’havien de substituir per unes altres que s’enfonsaven fins a 40 metres. Això demostra la sobreexplotació a què es veia sotmès l’aqüífer de la Tordera pels abastaments de l’Alt Maresme i la Selva marítima, els usos industrials i de regadiu i la

Inundació provocada per la riera de Blanes (1963). Font: Arxiu Municipal de Blanes. Fons Domènec Valls i Coll.

contaminació de l’aigua, que situava el riu als antípodes dels mínims criteris de sostenibilitat ambiental —que eren, alhora, una bomba de rellotgeria entre els interessos d’aquests diversos sectors.

El 1985 també va ser el tret de sortida de tres actuacions de millora destacades: la de la xarxa d’abastament, la depuradora nova i el cobriment de les rieres urbanes. Quant a la primera, l’antiguitat de les conduccions obligava l’Ajuntament a replantejar-se la renovació de tota la xarxa en diverses fases i començant per la Plantera, un sector que s’estava urbanitzant. El projecte valia 150 milions de pessetes, i es va haver d’accelerar per les rebentades que s’havien anat detectant a la xarxa aquell mateix estiu per l’excés de pressió. Els nous dipòsits reguladors de Santa Bàrbara havien resolt les deficiències en la pressió de la xarxa que provocaven que l’aigua amb prou feines arribés als sectors més elevats de la ciutat, però en canvi van agreujar l’estat d’unes canonades que eren massa velles.

Pel que fa a la depuradora nova, es van comprar uns terrenys per ubicar l’equipament davant de la Safa, ja que la planta inaugurada el 1972 havia quedat petita. Durant els estius era incapaç de tractar totes les aigües residuals i, a més, l’emissari de la depuradora i de la Safa desguassaven darrere de sa Palomera i a poca profunditat, fet que portava la brutícia a la platja. El malestar es va traduir en una campanya que, com a curiositat, es va basar en un dibuix que es repartia pel poble on es veia un nen que des d’un vaixell preguntava: «Mare, on és Blanes?», i ella li responia: «L’ha enfonsat la merda, fill meu». Es van estudiar diverses solucions, i al final es va decidir allargar l’emissari 1,5 quilòmetres més mar endins. Se’n van estrenar els primers 700 metres el 1990, mentre s’esperava la construcció de la nova depuradora.

Pel que fa a les rieres, es van redactar els projectes per ampliar la canalització de la riera de Blanes en bona part del seu recorregut urbà i fer el mateix amb trams de la riera de la Vall de Burg, on es van començar les obres el 1991. A la resta de trams, el cobriment es va fer quatre anys més tard i va permetre fer-hi un passeig per unir els barris dels Pins i la Plantera. En el cas de la riera de Blanes, el cobriment no va començar fins al 2003, amb 100 metres entre els carrers de Mas Enlaire i de la Riera Alta i a càrrec de l’ACA. El cobriment de la resta de la riera depèn del Pla Parcial Costa Brava, un ambiciós projecte d’urbanització dividit en diverses fases i impulsat per una iniciativa privada. La crisi econòmica en va aturar el desenvolupament, la primera fase del qual es va reprendre el 2018 i va incloure el reivindicat cobriment restant de la riera i d’altres cursos fluvials menors.

Carta del director general d’Obres Hidràuliques, Manuel Gómez, a l’alcalde de Blanes sobre la construcció de la depuradora (1973). Font: Arxiu Municipal de Blanes. Fons Domènec Valls i Coll.

Depuradora de Blanes. Font: Consorci de la Costa Brava.

L’increment demogràfic i turístic durant els anys noranta va ser imparable. El 1991 Blanes es va consolidar com la primera ciutat de la Costa Brava amb 25.400 habitants, i la situació requeria més inversions en la xarxa d’aigua. Els costos i la gestió que fins aleshores havien d’assumir íntegrament el consistori van obligar-lo a adoptar la línia que ja s’havia establert en molts ajuntaments: cedir la gestió del subministrament d’aigua a una empresa privada. Així es va aprovar pel Ple l’octubre del 1991, i es va crear una societat mixta formada per l’Ajuntament en un 51 % i en un 49 % per Girona SA. La concessió, per a vint anys, estableix que l’empresa faci el cobrament de les taxes, però a canvi d’un cànon anual i de fer-se càrrec del manteniment de tota la xarxa, des dels pous d’extracció fins a les canonades. Des d’aleshores, l’empresa hi ha invertit prop de 10 milions d’euros, i n’ha destinat una tercera part a renovar i millorar la xarxa d’abastament i distribució. A més, ha dut a terme altres captacions i millores en el tractament per garantir la potabilitat de l’aigua, i ha ampliat els dipòsits de Santa Bàrbara fins als 8.000 m3, que reparteixen per gravetat l’aigua cap a les canonades que la porten fins als barris.

La dècada dels noranta va acabar amb la posada en servei de la nova depuradora com a fet més destacat. La va inaugurar el president de la Generalitat aleshores, Jordi Pujol, el 21 de febrer del 1998, tot i que funcionava des de mitjan 1997. Té una capacitat de 23.500 m3/dia i està preparada per atendre les necessitats d’un màxim de 110.000 habitants. Va costar més de 1.500 milions de pessetes, als quals se’n van haver d’afegir 700 més per a la planta de compostatge de fangs. Va ser la depuradora número 200 de Catalunya i des que es va crear, l’any que ha gestionat menys cabal va ser el 2002, amb 2,9 hm3, i el que més, el 1998, amb