El turisme hi va portar la xarxa d’aigües i les depuradores

Nucli d’Esclanyà. Font: Arxiu fotogràfic de l’Àrea de Promoció Econòmica i Turisme de Begur. Maria Espinàs. es filtra al terreny des de les zones elevades. Això va permetre que els habitants es poguessin sub· ministrar aigua per beure i cuinar. Per exemple, la font de la Cala d’Aiguafreda tenia molta ano· menada, i hi anava la gent de sa Tuna a omplir·ne garrafes. La font Toixona, la de sa Nau Perduda, la de sa Riera, la des Deglots o la d’Esclanyà són algunes altres de les més conegudes. Les fonts, juntament amb els pous particulars i l’aprofita· ment de l’aigua de pluja i la dels torrents, cobrien les necessitats de la població, que, com que vivia sobretot del mar i de la vinya, no requeria ni in· tervencions a les rieres ni quantitats importants d’aigua per als conreus. Només el nucli d’Escla· nyà, situat més cap a la plana del corredor de Pa· lafrugell, ha pogut aprofitar una agricultura més extensa, ja que és on hi ha precisament l’aqüífer més important del terme municipal.

El darrer gran canvi de Begur es va produir durant els anys cinquanta, en què va passar de 1.000 a 1.500 habitants entre el principi i el final de la dècada. Com a tota la Costa Brava, la causa va ser el turisme i la gent que hi arribava per cercar feina en aquest sector. Des de principis de segle havia sigut una zona d’estiueig on havia proliferat la gent adinerada, però a partir de la segona meitat es va anar massificant de mica en mica, tot i no perdre mai el ca· ràcter de poble singular i fins a un cert punt exclusiu. En tot cas, les construccions noves que s’anaven repartint per les cales i el massís, tant d’habitatges com d’hotels, requerien ja una gestió més professionalitzada de l’aigua. La proximitat amb Palafrugell i Regencós, que hi compartien problemes semblants quant a abastament, va fer que els tres municipis iniciessin converses amb l’Estat per dotar·se d’una solució conjunta, que va cristal·litzar més endavant en la creació de la Mancomunitat Intermunicipal d’Aigües de Palafrugell, Begur i Regencós.

El 1959 es van començar a redactar els primers projectes per garantir l’aigua a curt termini tant a Begur com a les seves platges, mentre es continuaven buscant les fonts d’abastament definitives. Els primers anys de la dècada dels seixanta van ser decisius per a Begur i la definició del seu futur hídric, ja que es va construir la conducció d’aigua potable i la xarxa de distribució. El 1964 es van enllestir els primers treballs d’abastament al municipi i es van fer les obres de l’emissari submarí de la platja de Fornells amb l’objectiu d’enviar mar endins les aigües residuals dels habitatges i dels hotels de la zona. El 1965 es van posar en servei alguns pous a Torrent i el 1966 es va crear formalment la Mancomunitat, l’organis· me que s’ha mantingut des d’aleshores com el gestor de l’abastament d’aigua en alta i que la hi va garantir, sobretot durant l’estiu, quan s’hi acumulava més població. A més, aquell any l’Ajuntament va atorgar la concessió de l’explotació i la gestió del servei a l’empresa

Sobre aquestes línies, obres d’instal·lació d’un emissari submarí a Begur. Font: Consorci d’Aigües Costa Brava Girona.

A la dreta, barques a sa Riera d’Aiguafreda. Font: Arxiu fotogràfic de l’Àrea de Promoció Econòmica i Turisme de Begur. Raquel Martínez. Saur. L’augment demogràfic dels municipis, afegit a l’entrada de Pals a la Mancomunitat el 1969, va obligar a obrir altres pous, i uns mesos després es va posar en servei el primer pou de Gualta, al Baix Ter, que va anar seguit d’un altre l’any 1974. Aleshores Begur ja superava els 2.200 habitants, i els pous nous oferien un cabal important per a les necessitats de tots els municipis inclosos a la Mancomunitat.

Durant els anys setanta també es van construir les dues depuradores del municipi. La primera va ser la de Begur, que està situada abans de l’entrada al nucli i es va inaugurar el 1977. Amb una capacitat per a 7.300 habitants, és una instal·lació que posteriorment no ha rebut inversions destacades, ha quedat petita i l’aigua sortint no es reaprofita. L’altra va ser la del nucli d’Esclanyà, que es va estrenar l’any 1979 amb una previsió per tractar les aigües d’un màxim de 1.600 habitants. Aquesta depuradora, la més petita que es va fer a la Costa Brava, es va tancar a mitjan 2007, en el moment que es va decidir bombar les aigües brutes que hi arribaven cap a la depuradora de Palamós. La depuració de les aigües residuals va ser sempre un dels problemes més importants de la vila, ja que una gran part de les més de cinquanta urbanitzacions que hi havia a finals dels vuitanta les abocaven directament al mar a través d’emissaris submarins o bé tenien fosses sèptiques. Per això la intenció inicial era afegir tres estacions a les zones de sa Riera, Fornells i sa Tuna, i fins i tot que altres urbanitzacions disposessin d’una depuradora pròpia, de petit abast. Els problemes amb les canonades del col·lector d’aigües residuals, que es van rebentar diverses vegades seguides, van afegir més urgència a unes obres que finalment es van descartar l’any 1994, perquè es va decidir enviar les aigües de sa Riera a la depuradora de Pals i millorar els emissaris de les altres dues platges.

Tot i tenir tants projectes, el 2010 es va anunciar que l’estació de Begur seguiria els mateixos passos que la d’Esclanyà, i que connectaria les aigües cap a la depuradora de Pals, que ja s’havia preparat tenint en compte aquesta possibilitat. Dos anys més tard, aquest projecte —d’uns 2.000.000 d’euros— va quedar aturat i la depuradora de Begur es va man· tenir en funcionament tot i que no estava capacitada per assumir totes les aigües brutes del municipi. De fet, es calculava que la meitat de l’aigua no arribava a l’estació de tractament i s’abocava directament al mar a través dels emissaris submarins, a lleres de rieres o a

La depuradora de Begur. Font: Arxiu d’imatges de l’Ajuntament de Begur. Manel Ponce.

La depuradora de Begur, inaugurada el 1977. Font: Consorci de la Costa Brava. pous negres. Per evitar tot això es va redactar el Pla General de Sanejament de les Aigües Negres, a fi de planificar la connexió a la xarxa general tant de les urbanitzacions que encara aboquen fora del sistema, com també de futurs creixements residencials. El pla preveia dues prioritats: separar la xarxa de saneja· ment de la xarxa de pluvials, ja que per orografia una bona part d’aquesta xarxa va a parar directament al mar, i disposar d’estacions de bombament noves per portar aquestes aigües brutes a la depuradora.

Pel que fa a l’abastament, la gran inversió va ser la potabilitzadora que va inaugurar oficialment la Man· comunitat el gener del 1985, que va servir per millorar la qualitat de l’aigua, que contenia un excés de ferro i manganès. Així es va subministrar l’aigua fins que, com a la resta de muni· cipis de l’agrupació, les tradicionals captacions a Torrent i Gualta es van complementar amb la canonada provinent del Pasteral, que es va enllestir durant la segona meitat del 2010. La canonada va representar tenir més garanties per disposar del recurs i preservar els aqüífers des d’on s’extreu l’aigua.

Una altra particularitat local és el gran consum d’aigua, que l’any 2000 se situava en més de 700 litres per persona i dia, a causa d’un urbanisme basat en cases unifamiliars aï· llades amb molt de jardí. Reduir aquest consum i con· tinuar millorant una xarxa de distribució antiga —tot i que des del 1997 hi havia un pla per anar substituint les canonades—, amb moltes pèrdues i una capacitat insuficient, es plantejaven aleshores com els grans reptes de futur.

La darrera gran novetat en la gestió de l’aigua al municipi va ser el canvi d’empresa distribuïdora. Des· prés d’uns darrers anys de polèmica per l’augment anual constant del rebut de l’aigua, l’any 2016 l’Ajun· tament va treure a concurs la concessió del servei d’abastament d’aigua potable un cop exhaurit el con· tracte de cinquanta anys, i s’hi va afegir també la del clavegueram. Des del 1966 n’era responsable l’em· presa SAUR (posteriorment Sorea), però a diferèn· cia del que ha passat a la gran majoria de municipis del litoral gironí, en el cas de Begur el concurs el va guanyar una empresa diferent, la Companyia General d’Aigües de Catalunya. Aquest contracte nou va tenir com un dels punts principals la reducció de la tarifa.

3.4