El servei d’aigua, en mancomunitat

Les característiques orogràfiques i econòmiques de Palau-saverdera van fer que la construcció de la xarxa d’aigua potable no hi fos tan urgent com a la majoria de municipis. Hi ha nombroses deus repartides pel terme municipal que donen lloc a fonts com la de Dalt, dins el nucli urbà, i d’altres com la de Sant Onofre, ja fora de la trama urbana. La font de Dalt és un exemple de la concentració d’elements urbans per aprofitar l’aigua entre la població en paral·lel al creixement demogràfic i l’evolució de les activitats econòmiques. El que inicialment era una deu es va convertir —a partir del 1771 segons s’ha pogut documentar— en un conjunt format per la font i una bassa, que es va anar ampliant amb un abeurador i un safareig. La qüestió sobre la propietat de la deu va provocar diversos litigis, l’últim dels quals va tenir lloc entre els anys 1977 i 1979, i fins i tot es va arribar a crear una comissió popular per evitar-ne un intent de privatització. A més, de la font de Dalt es nodreixen tres fonts més del nucli urbà a través de connexions independents: a la plaça Major, la plaça de la Generalitat i al carrer de Roses. La font de Dalt i la font Mallola van ser els principals punts d’abastament d’aigua dels palauencs fins que la xarxa d’aigua va arribar als domicilis.

Entre les fonts, les cisternes i els pous, la població no va tenir problemes de manca d’aigua, però el creixement que havia experimentat Roses va fer preveure que un determinat turisme i també veïns de pobles propers es podien traslladar a la segona línia del litoral. Per tant, l’Estat va aprovar primer els projectes de sanejament i abastament de Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga i, tot seguit, de Garriguella.

El 1972 es va aprovar el projecte conjunt que preveia la construcció de les canonades i dels dipòsits per servir tots aquests municipis en alta. Les obres es van fer el 1973 a través de la Mancomunitat d’Aigües de Garriguella, Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera, l’organisme que s’havia creat el 1971 per dur a terme l’obra i gestionar el servei. En el cas de Palausaverdera, la instal·lació de la xarxa d’aigua potable i la de clavegueram va costar 7,7 milions de pessetes. S’hi van diferenciar dues zones: el nucli i la urbanització Mas Isaac, la més rellevant del municipi. Precisament aquesta urbanització tenia una depuradora pròpia, que tractava bona part de les aigües residuals abans d’abocar-les al rec de les Torroelles. Aquesta planta es va abandonar quan a mitjan dècada dels noranta es va tirar endavant un altre projecte per substituir-la perquè no funcionava bé, ja que obligava a llençar les aigües residuals sense tractament previ. Les noves instal·lacions, gestionades pel Consorci de la Costa Brava, es van fer al paratge de Mas Blanch i es van estrenar el 1995, amb una capacitat per tractar el cabal generat per 5.000 persones. Tot i ser modesta en comparació amb la majoria de les altres depuradores de la costa, és suficient per a les necessitats locals, tant a l’hivern com a l’estiu. De fet, és la depuradora més petita de les que gestiona el Consorci al llarg de tota la Costa Brava.

L’abastament d’aigua es va mantenir a Palau-saverdera com s’havia dissenyat en els anys setanta, sense gaires complicacions. Els únics problemes que hi va haver van ser referents a la gestió de la Mancomunitat, amb alguns malentesos burocràtics puntuals sobre el pagament de l’aigua que es van resoldre ràpidament. El subministrament va continuar fun-

Perspectiva de Palau-saverdera. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (autor desconegut).

cionant fins que a inicis dels anys noranta la xarxa de transport de la Mancomunitat va començar a fer-se petita i a patir avaries constantment. Això disminuïa la garantia de disponibilitat d’aigua, i es va tirar endavant la renovació de la xarxa i la construcció de dipòsits nous i d’un altre punt de captació a l’aqüífer de l’Orlina, a Peralada, per substituir les captacions d’aleshores. El preu de tot plegat era de 250 milions de pessetes, una xifra difícil d’assumir per als quatre municipis, i per no encallar les obres es va externalitzar la gestió del servei d’aigua potable. La concessió la va assumir Sorea, filial d’Agbar, a partir de l’1 d’agost del 1993, i el 2006 la va renovar fins al 2032. Un any més tard es van estrenar els nous dipòsits, el pou i les canonades, amb la qual cosa es va assegurar el subministrament d’aigua, a part de proporcionar un marge per al creixement urbanístic dels municipis.

Palau-saverdera ha continuat amb aquest abastament des d’aleshores, i actualment la Mancomunitat (a la qual es va afegir també el municipi de Pedret i Marzà) disposa de quatre pous en aquesta zona. La sequera del 2008 va afectar molt especialment la conca de la Muga, i els pobles de la Mancomunitat es van haver de connectar als pous que gestionava el Consell Comarcal a Peralada per subministrar aigua en alta a l’Albera. Aquesta obra va ser necessària i es va complementar amb l’aigua que Palau-saverdera rep cada any de la potabilitzadora d’Empuriabrava, que li subministra el Consorci de la Costa Brava i que permet assegurar-hi el servei sobretot durant els mesos d’estiu. Palau-saverdera, que el 2019 fregava els 1.500 habitants, ha seguit una política urbanística expansiva que ha obligat a augmentar les garanties de subministrament d’aigua i a plantejar solucions definitives als problemes d’abastament, com ara connectar de manera permanent el municipi —i per extensió, tota la Mancomunitat— a la canonada que porta aigua des de la potabilitzadora cap a Llançà. També s’han fet esforços quant a l’estalvi d’aigua, ja que s’ha construït un dipòsit nou per recollir aigües pluvials per regar les zones verdes del municipi i s’han destinat unes quantitats econòmiques importants a modernitzar les instal·lacions de clavegueram i d’abastament a tots els municipis que formen la Mancomunitat.

2.7