Introducció a la Costa Brava nord

Aquesta zona és una terra de contrastos: en pocs quilòmetres, passa de la dolçor de la plana al·luvial del Fluvià i la Muga a la geologia feréstega del cap de Creus. El dia i la nit, hidrològicament parlant. Els aiguamolls del golf de Roses es transformen en aridesa als límits amb la Catalunya del Nord. Això n’ha marcat l’evolució urbana i econòmica al llarg de la història, perquè mentre que a la plana els nuclis habitats se situaven apartats de la costa i vivien d’una agricultura de regadiu —Castelló d’Empúries, l’Armentera, Sant Pere Pescador—, a la península final dels Pirineus els pobles estaven arran de mar i es dedicaven a la pesca, a la gestió forestal i a cultius de secà com l’olivera i la vinya —Cadaqués, Llançà, el Port de la Selva, Colera, Portbou. Enmig, Roses i l’Escala fan de xarnera entre la plana i els massissos muntanyencs de Rodes i el Montgrí, i han estat sempre una barreja dels dos ambients. Aquestes divergències en el medi físic han permès que l’Alt Empordà sigui l’única comarca amb tres parcs naturals: el dels Aiguamolls de l’Empordà, creat el 1983; el del Cap de Creus, aprovat el 1998; i el del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, vigent des del 2010.

A la plana, la gestió de l’aigua ha estat condicionada per la desembocadura del Fluvià i de la Muga —que són el segon i el tercer riu de les comarques gironines, respectivament—, que han definit un paisatge agrícola hereu dels antics estanys que inundaven tota la zona. Amb l’estany de Castelló al capdavant, l’explosió demogràfica del segle xviii va accelerar la culminació de la dessecació de totes aquestes llacunes, que convertien la plana empordanesa en una gran albufera. Així es van guanyar terres de conreu i es van modernitzar els sistemes de regadiu. En canvi, de Roses cap amunt no hi ha cap gran curs fluvial, només petites rieres de caràcter torrencial que han format les valls i les cales on s’han aixecat uns pobles aïllats per una orografia convertida en barrera natural, que els ha obligat a mirar més cap al mar que no pas terra endins.

L’abastament urbà ha de tenir en compte aquestes dues realitats. A la part nord de la comarca, els aqüífers són petits i l’aigua és intermitent, i el mateix aïllament hi ha limitat en bona part l’expansió turística durant la segona meitat del segle xx. Encara avui, garantir-hi l’aigua de beure continua sent un problema. A la part sud, les bondats del relleu i l’abundància del recurs hi van facilitar un desenvolupament urbanístic més indiscriminat, amb el consegüent augment desaforat de la demanda. En tot cas, la realitat és que, tant per un motiu com per l’altre, gran part del litoral alt-empordanès ha tingut problemes en

el subministrament d’aigua, ja des dels anys seixanta i fins avui: Roses, Cadaqués, Empuriabrava, el Port de la Selva, Colera o Portbou.

L’abús de l’aqüífer de la Muga va acabar amb una gran batalla política i social entre municipis i sectors econòmics durant la dècada dels vuitanta, que es va solucionar portant aigua des del pantà de Boadella. Una canonada que es vol estendre per abastir els municipis del cap de Creus que encara no hi estan connectats i que han continuat patint fins i tot més enllà de la sequera dels anys 2007 i 2008, que precisament es va allargar més a l’Alt Empordà que a la resta del país. La recuperació dels aqüífers de la Muga i del Fluvià són els reptes que ara es plantegen els diferents sectors, ja que els consideren imprescindibles des d’una òptica tant ambiental com econòmica.

A dalt, la cala Jonquet de Cadaqués. Font: Ajuntament de Cadaqués. Sobre aquestes línies, el pantà de Boadella amb els nivells baixos d’aigua. Font: Diputació de Girona. INSPAI, Centre de la Imatge. Fons Ruiz (Miquel Ruiz Avilés).

2.1