Els problemes de ferro i manganès

pressupost del 100 % que va arribar fins als 120 milions de pessetes. Paral·lelament, s’anava construint la conducció d’aigua potable des de la Tordera. Després d’anys de treballar en els dos projectes, finalment van acabar confluint i es van inaugurar conjuntament el 30 de maig del 1980. La depuradora es va construir pensant en una capacitat de cap a 45.000 persones, de manera que no passés com a Blanes, on en pocs anys ja havia quedat superada per l’afluència de turistes. El projecte de la portada d’aigua des de la Tordera va consistir en dos pous, una canonada de 16 quilòmetres i dos dipòsits d’emmagatzemament a Tossa mateix. Així es garantia l’aigua per a la vila, sobretot a l’estiu, tot i que l’obra va representar una pujada de la factura. El juny del 1981, l’Ajuntament va delegar el servei d’aigües a una empresa externa, Saur, que és la que se n’encarrega des d’aleshores. El 2007 es va prorrogar la concessió a l’empresa (que avui es diu Sorea) fins al 2031.

La xarxa d’abastament es va anar ampliant progressivament cap a les urbanitzacions i el 1987 va caldre construir un altre dipòsit d’aigua, ja que l’estiu anterior la demanda havia arribat al límit de la capacitat. De fet, ja hi havia tres pous que extreien aigua de la Tordera, i va començar a aparèixer el problema del ferro i el manganès a les canonades. Com també passava a Lloret, a l’estiu l’aigua sortia d’un color fosc per la concentració d’aquests dos elements, sobretot de manganès en el cas de Tossa. En vista de les queixes dels veïns i del sector turístic, Tossa va afegir uns filtres als dipòsits de distribució per reduir al màxim l’impacte visual d’aquests dos components a l’aigua, però la solució definitiva era la construcció de la potabilitzadora, que reclamaven insistentment Lloret i Tossa. Els filtres no van evitar que l’aigua continués sortint bruta, i l’estiu del 1995 l’alcalde, Telm Zaragoza, va haver de fer un ban per reconèixer el cas, destacar que l’aigua era potable i explicar que el color terrós que tenia era per la presència de partícules de manganès a les canonades, que l’aigua arrossegava amb l’augment del consum i de la pressió de l’estiu. Davant d’això, no es podia fer res. Mentrestant, la Generalitat ajornava la construcció de la potabilitzadora que s’havia d’aixecar al costat dels pous de Tossa i Lloret, a Tordera, i des d’on es tractaria millor l’aigua abans d’enviar-la cap als municipis. Cada estiu es repetia la mateixa situació, fins que el juliol de l’any 2000 va entrar en servei la reclamada infraestructura, que va costar 700 milions de pessetes. Els van finançar entre la Generalitat i els ajuntaments de Tossa i Lloret a través del rebut de l’aigua. La gestió de l’equipament es va encomanar al Consorci de la Costa Brava.

Just després d’haver-se posat en marxa, va sorgir el problema de la sobreexplotació de l’aqüífer de la Tordera. La solució va ser la dessalinitzadora de Blanes, que es va estrenar el 2003, i de la qual s’abastia Tossa a través del Consorci de la Costa Brava, tot i que els seus pous ni estaven a prop del mar ni tenien excés de sal. Tossa i Lloret, també a través del Consorci, es van haver de repartir el 25 % de l’aigua que sortia de la dessalinitzadora —2.500.000 m3/any— i això va augmentar la garantia de subministrament, però també la factura de l’aigua. L’aigua de la dessalinitzadora va fins a la planta potabilitzadora, on es barreja amb l’aigua potabilitzada dels pous de la Tordera abans d’enviar-la cap al poble. L’aïllament geogràfic de Tossa, lluny de qualsevol font important per al subministrament d’aigua, fa que la portada d’aigua potable des de la Tordera i la dessalinitzadora requereixi un consum