Mont-ras, de les mines al turisme i els serveis

obres per 55 milions de pessetes. Es van acabar un any més tard i ja es va poder connectar la xarxa a l’estació de tractament d’aigües, des d’on la major part s’envia al mar a través de l’emissari de Castell.

Vall·llobrega ha tingut, doncs, pocs conflictes en la gestió de l’aigua. El més destacat va ser l’agost del 1992 i va afectar tan sols la urbanització del Mas Falquet, on després de diversos casos de gastroenteritis, unes anàlisis van demostrar que l’aigua de la xarxa de la urbanització no era potable a causa de la presència de coliformes fecals, uns organismes semblants a un bacteri que es transmeten a través dels excrements. L’aigua s’extreia d’un pou propi que no depenia de la xarxa municipal, ja que l’Ajuntament encara no havia recepcionat la urbanització. Arran del cas, es va obligar el propietari d’una granja de bestiar propera a les cases a retirar l’abocador de fems i es va denunciar l’encarregat de la urbanització perquè no sotmetia la xar· xa i l’aigua del pou als tractaments de desinfecció reglamentaris —es va descobrir que moltes vegades no s’hi posava ni clor. Tret d’això, la qualitat i la quantitat del subministrament a Vall· llobrega no han causat mai els conflictes que han sigut habituals a bona part de la Costa Bra· va. I amb la connexió a la canonada del Pasteral, sembla difícil que n’hi pugui arribar a haver.

El municipi de Mont·ras es va constituir el 1858, quan es va aconseguir independitzar de Pa· lafrugell. Se li va deixar una sortida al mar d’uns pocs metres a la part més sud de les mun· tanyes de Begur, entre els termes de Palafrugell i Palamós, que inclou bàsicament i com a element més destacat la cala del Crit, formada gràcies a la desembocadura d’un petit torrent.

Quan es va formar el municipi, hi vivien poc més de 500 de persones, una xifra que no va variar gaire fins a la dècada dels setanta. Aleshores la població es va duplicar i va passar al voltant de 1.000 habitants gràcies a l’arribada de la immigració per treballar en la indústria de Palafrugell i en el turisme. Abans d’això, la gent hi havia viscut principalment de treballar al bosc, amb masies construïdes en els últims pendents de les Gavarres i a la plana de conreu que formen el corredor de Palafrugell —via històrica de pas i comunicacions— i la riera d’Aubi. Tot i això, tradi· cionalment gran part del conreu era de secà, i la vinya i l’olivera destacaven per damunt de la res· ta, amb vins i olis d’una certa anomenada. També hi van ser importants les mines, que, tot i que eren d’origen romà, s’hi van desenvolupar d’una manera més intensiva a partir del segle xix, amb moltes explotacions repartides entre Mont·ras i Llofriu. La baritina —utilitzada per a productes químics i pous de petroli— i la galena —de la qual es treia plom— eren dos dels minerals que hi havia més, i la seva extracció va ser un dels motors econòmics de la zona fins abans de la Guerra Civil. A més, en moltes ocasions

Vista del municipi de Mont-ras. Font: Ajuntament de Mont-ras.

Església de Mont-ras. Font: Ajuntament de Mont-ras.

es van aprofitar els dolls d’aigua que sortien de les mines per afegir negoci a l’explotació i canalitzar l’aigua cap a Palafrugell, que a partir d’inicis del segle xx, sobretot, es va abastir gràcies a les mines de Mont·ras. Tot i això, la quantitat d’aigua que portaven mai va ser prou important per subministrar·ne a bastament i durant prou anys consecutius.

Actualment, el poble es divideix entre el nucli antic i diverses urbanitzacions com ara el Mas Solei, el Mas Roquer i Torre Simona, i la carretera C·31 parteix en dos el municipi. A banda i banda, però, s’hi han ubicat nombroses indústries i serveis, fins i tot turístics, que s’han convertit en el principal motor econòmic de la vila, que depèn en gran mesura dels equipaments i la vida social de Palafrugell. Avui en dia oscil·la al voltant dels 1.800 habitants, el doble dels que hi havia a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat.

La hidrologia del municipi està dominada per la riera d’Aubi, que tot i néixer a Palafru· gell i desembocar a Palamós, fa bona part del recorregut en el terme de Mont·ras. A banda, hi ha altres cursos fluvials de menys envergadura que hi desemboquen. El més destacat és el torrent Bo, que recull gairebé tots els torrents que baixen de les Gavarres, i que, per tant, ha sigut el més perillós quan hi ha hagut grans aiguats. També hi ha altres rieres més peti· tes, com la del Mas Solei i la de la Ciutadella, que hi fan un recorregut més curt.

Tradicionalment, l’aqüífer de l’Aubi i les fonts i mines de les Gavarres n’han estat les grans fonts d’abastament i han estat suficients, atès el volum de població. De fet, la primera petició de l’Ajuntament per disposar d’un sistema d’abastament i de sanejament propi data

Interior d’una de les mines de Mont-ras. Font: Ajuntament de Mont-ras. de l’any 1969, quan tot just el govern franquista els començava a planifi· car. Tot i això, no va ser fins al 1977 que se’n van tornar a redactar alguns projectes més en ferm i, malgrat tot, van tenir l’oposició d’una part im· portant dels veïns, que consideraven que podien repercutir en els plans urbanístics dissenyats, que el sane· jament podria contaminar les rieres i que no estava clar quines repercus· sions tindria el servei d’abastament, sobretot de caràcter econòmic. Tot i això, a l’agost del 1978 el sanejament de Mont·ras va entrar dins el Pla d’Obres Públiques de l’Estat i se’n va començar a fer l’abastament per fa· ses, encara que les obres es va allar· gar uns anys. L’Ajuntament va ator· gar la gestió del servei a l’empresa d’aigües de Palamós, CAPPSA, que encara se n’encarrega avui dia. El motiu és que per Mont·ras hi passa la canonada que porta aigua a Palamós des d’un pou de Llofriu, que és el que principalment hi subministra el recurs, de manera que el municipi només es va haver de connectar a la canonada i no va ser necessari fer inversions més importants. Mentrestant, alguns pous van començar a patir problemes de qualitat de l’aigua. El cas més sonat va ser el del que servia l’escola, ja que l’aigua va provocar les intoxicacions d’alguns alumnes. Amb el pas dels anys, les diverses obres de millora de carrers que s’han fet als nuclis han servit per estendre aquestes xarxes, fins que han arribat a donar servei a tota la població, amb l’única excepció d’algun mas aïllat.

Pel que fa al sanejament, inicialment Mont·ras abocava les aigües brutes a la riera d’Aubi, però quan el 1985 es va estrenar la depuradora de Palamós —que s’ubica, en part, dins el terme de Mont·ras—, ja s’hi va connectar de seguida. Quant al subministrament, l’últim problema va tenir lloc el 2007, amb les obres de desdoblament de la carretera entre Palafrugell i Palamós, ja que la canalització a molta profunditat d’algunes de les rieres va deixar determinats barris amb els pous secs i algunes cases es van haver de connectar a la xarxa pública per tenir aigua.

En tot cas, Mont·ras va treballar per mantenir·se independent quant al subministra· ment d’aigua, i des de principis del 2000 disposa d’un gran hidrant a la pedrera Morena, una antiga zona d’extracció que gràcies a les deus d’aigua que hi van aflorar es va anar omplint fins que es va convertir en una bassa. Es tracta d’una gran reserva d’aigua que poden uti·

litzar els bombers, per exemple, en cas d’incendi, però que també s’ha arranjat per fer·hi recorreguts turístics naturalistes, que continuen cap a les antigues mines. Malgrat aquests recursos i la bona qualitat de l’aigua subterrània, que només s’ha alterat per algun episodi puntual de nitrats, l’Ajuntament va decidir finalment connectar el municipi amb la canonada provinent del Pasteral, aprofitant que el travessava en el recorregut que fa fins a l’estació potabilitzadora de la Mancomunitat de Palafrugell. El 2017 es va començar a parlar del pro· jecte i el 2021 es va completar. El consistori va dur a terme les obres de les instal·lacions i la xarxa de distribució, i el Consorci de la Costa Brava es va encarregar de la connexió final. D’aquesta manera, Mont·ras va disposar d’una font nova, va millorar la garantia d’abasta· ment i va obrir altres possibilitats en la gestió de l’aigua al municipi.

3.6