La primera experiència en regeneració

solució immediata va ser l’arribada d’alguns camions cisterna que servissin per omplir els dipòsits d’aigua. També es va fer un altre pou al port d’Aro, que va servir per garantir el cabal necessari durant aquells dies de màxima demanda, fins que el descens turístic va permetre recuperar la normalitat. En tot cas, el que va quedar clar va ser que les fonts estrictament locals eren insuficients, i fins i tot es va arribar a plantejar portar aigua del Baix Ter negoci· ant amb la Mancomunitat de Palafrugell.

En vista de la situació i la pressió que van exercir els ajuntaments, la decisió de portar l’aigua del Ter des del Pasteral va ser la solució que es va plantejar conjuntament entre la Generalitat, el Consorci de la Costa Brava i els municipis. Però entre l’acord i la inauguració de la canonada, el 1993, l’abastament d’aigua al llarg de l’estiu era sempre un interrogant abans de començar la temporada. El 1989 hi va tornar a haver un altre episodi important de restriccions tot i algunes mesures que s’havien pres per assegurar·ne encara més el sub· ministrament, com un dipòsit nou que s’havia posat en servei el 1985 a la zona de Fenals. Però la manca de pluges del 1989 va fer que ja a principis d’estiu l’Ajuntament prohibís regar o netejar carrers a la nit, per guardar provisions per a la temporada alta. Al final no n’hi va haver prou amb això i abans d’acabar el juliol ja se’n va haver de prohibir qualsevol ús que no fos l’estrictament humà, sota sanció econòmica i de tall del subministrament a qui ho in· complís. El resultat d’aquestes restriccions va retallar tant la demanda, que només uns dies més tard ja es va tornar a permetre un reg mínim dels jardins, malgrat que l’ús normalitzat del recurs encara va trigar uns dies a restablir·se.

Tot plegat va fer que es reprengués la cerca de solucions entre l’Ajuntament i la compa· nyia d’aigües, i es va tornar a plantejar portar aigua del Baix Ter mentre no hi arribés la del Pasteral, una obra que acumulava retards. Fins i tot l’empresa concessionària va recomanar en un estudi que es paralitzés tot el creixement urbà fins que no es garantís l’aigua amb la nova canonada.

Tot i el Pla d’Infraestructures de Sanejament que havia aprovat l’Estat el 1971, la depuradora de Castell·Platja d’Aro no es va estrenar fins al 1983, perquè va seguir una tramitació més lenta a causa que s’havia de compartir amb Santa Cristina d’Aro i Sant Feliu de Guíxols. Les puntes de consum a l’estiu van fer dissenyar la infraestructura pensant en una població màxima de 175.000 persones i a evitar que se n’aboquessin les aigües residuals directament al mar, com passava fins aleshores. Les obres van costar 600 milions de pessetes, havien començat el 1981 i la depuradora es va inaugurar oficialment el juliol del 1983. A banda de la qüestió estrictament sanitària del tractament de les aigües, de seguida es va aprofitar la depuradora com a nou recurs hídric: primer, se’n va utilitzar l’aigua per recarregar l’aqüífer del Ridaura, molt sobreexplotat; més endavant, perquè els pagesos hi reguessin els camps i per regar els camps de golf.

De fet, la depuradora de Castell·Platja d’Aro va ser pionera en la regeneració d’aigües a la Costa Brava i a Catalunya. L’embrió d’aquesta experiència van ser les Jornades Tècni·