Les vicissituds de les sequeres

litoral gironí. El març del 1972 en van començar els treballs previs, ja que es va haver d’habilitar la carretera per permetre-hi l’arribada de la maquinària, i la construcció es va dur a terme amb relativa rapidesa. El 17 de juliol del 1974 se’n van inaugurar les instal·lacions, que asseguraven 200 l/hab./dia, i que la convertien en l’únic pantà de tota la Costa Brava. Tot i que hi va haver altres municipis amb unes condicions orogràfiques semblants, com per exemple Llançà i Tossa, que es van plantejar solucions similars per assegurar-se l’aigua en diferents períodes, al final només Portbou disposa d’un embassament com a font de subministrament.

Paral·lelament a la construcció del pantà, el Consorci de la Costa Brava —creat el 1971 per gestionar el Pla d’Infraestructura Sanitària— va posar fil a l’agulla per resoldre el sanejament dels municipis mitjançant la construcció de depuradores. La primera va ser la de Blanes, però tot seguit es van executar les del nord del litoral. A Portbou es va construir entre el marge esquerre de la riera i la muntanya, on hi havia el dipòsit regulador de l’aigua potable, va costar 16 milions de pessetes i tenia una capacitat per a 15.000 habitants. Igual que la presa, es va estrenar el 1974. Així, aquell any es van resoldre d’una tacada el problema de l’abastament i el del sanejament, i es va garantir una gestió correcta del recurs a llarg termini. A més, la població va continuar amb unes xifres situades entorn dels 2.300 habitants, i havent passat ja la primera fase de l’expansió turística, no s’hi van desenvolupar els projectes urbanitzadors previstos només uns anys enrere. Al contrari, la pèrdua d’importància de les duanes en va fer disminuir la població a partir dels anys noranta.

El pantà va resoldre la garantia de subministrament, però hi va haver algunes ocasions excepcionals en què Portbou va continuar patint insuficiència hídrica. La primera va ser per les inundacions de l’octubre del 1987, en què unes esllavissades van malmetre la presa i la conducció fins als dipòsits municipals. Això va deixar el poble sense aigua potable durant una setmana i es van haver de recuperar els antics pous de subministrament i connectar la xarxa a la captació que tenia Renfe. La canonada va trigar mesos a reconstruir-se i, durant l’estiu del 1989, es va sumar als desperfectes una sequera que va afectar tota la Costa Brava. Els antics pous que s’havien recuperat ja tornaven a estar salinitzats, i de poc va servir que s’acabés la reparació de la canonada malmesa entre el poble i el pantà just a començament de la temporada turística, ja que l’embassament estava gairebé sense reserves. Davant d’aquesta situació

Vista de l’estació de tren i del municipi de Portbou. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Arthur Selbach.

Vista de la depuradora de Portbou, abans de la remodelació de finals dels anys noranta. Autor: Marian Roman. d’alerta, es va prohibir el consum d’aigua que no fos domèstic i l’alternativa que es va plantejar va ser anar a buscar-ne amb cisternes a Colera o a Cervera, que també es va oferir a portar-n’hi. La situació no millorava, i a l’estiu els habitants havien de fer cua a la font del Pi amb galledes, càntirs i garrafes per beure aigua potable, perquè la que els arribava per l’aixeta era terrosa. La Junta d’Aigües va començar a treballar llavors amb la hipòtesi a llarg termini de connectar Portbou amb la canonada que havia de portar aigua de la Muga a Llançà, si bé com a solució d’emergència es va proposar construir un decantador per treure el fang de l’aigua embassada, a fi que tingués una millor qualitat. Mentrestant, a finals d’octubre hi va arribar un camió cisterna des de Colera. Les pluges que hi va haver tot seguit van permetre que Portbou sortís de l’emergència, però els problemes s’hi van repetir més endavant.

Amb l’entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea el 1990, fet que va comportar una obertura permanent de la frontera i la supressió dels passos duaners el 1993, Portbou va començar a perdre població, i l’any 2000 ja s’havia situat en 1.500 habitants. Aquesta tònica va obligar a enfocar l’economia local més cap al turisme, i a l’estiu, l’oferta d’aigua

Vista actual de l’embassament de la riera de Portbou. Autor: Lluís Sala.

El pantà de Portbou el 2009, després de les pluges posteriors a la sequera del 2007-2008. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Manel Lladó Aliu). no podia cobrir l’augment de la demanda. L’aigua sortia d’un color terrós, i això va obligar a construir-hi una altra planta potabilitzadora. Però la situació va tornar a ser crítica a finals del 1993, perquè el dia 1 de novembre uns aiguats van tornar a destrossar la canonada que unia el poble amb el pantà. Es va haver de recórrer una altra vegada als antics pous, si bé en aquest cas només va ser durant un mes, ja que la reparació va ser més ràpida. Aquests episodis van obligar a buscar la manera d’incrementar l’abastament hídric. Amb aquesta intenció, Portbou va entrar dins un projecte gestionat pel Consorci de la Costa Brava i finançat per la Unió Europea per fomentar la reutilització de l’aigua. L’any 1997 es va estrenar la millora de la depuradora i s’hi va començar a tractar una part de l’aigua per tal que es pogués destinar a usos com ara regar la zona esportiva. Així s’estalviava aigua del pantà per a finalitats que no requerien una aigua de tanta qualitat i se’n podia destinar més als usos domèstics. La intenció era poder fer créixer aquesta opció en el futur i crear una xarxa específica d’aigua regenerada per al reg de jardineria de la vila.

Durant la primera dècada del nou mil·lenni, a Portbou es van alternar èpoques de sequera amb moments de grans precipitacions i de suficiència d’aigua. Per exemple, el 2005 el pantà tenia les reserves d’1 hm3 plenes, i fins i tot no es considerava necessari que se n’haguessin de tapar les esquerdes —per on s’escapaven cada dia 10.000 litres d’aigua— que hi havien provocat esllavissades a la muntanya aquell mateix any. La infraestructura era municipal, i la Generalitat creia que no calia subvencionar la reparació d’una presa que no era seva. Aquesta discussió sobre qui s’havia de fer càrrec del manteniment de la presa es va tornar a generar durant la sequera del 2008, en què des de Portbou es va demanar a l’Agència Catalana que aprofités el baix nivell del pantà per dragar-lo i tapar-ne les esquerdes. Aleshores, passat l’estiu del 2008, Portbou s’abastia novament dels pous, i va estar a punt d’haver-se de subministrar de cisternes.

Un cop superada aquesta crisi, es van adoptar mesures per no tornar a haver de patir les sequeres fins a aquest extrem. L’ACA hi va començar a instal·lar una planta d’osmosi inversa per dessalinitzar l’aigua d’un dels pous que podien abastir la vila, el de Renfe, i així poder garantir una altra font d’aigua en cas de sobreexplotació de l’aqüífer i que no n’hi hagués al pantà, una solució que també va aplicar a Colera. El setembre del 2009 ja estava a punt, però la normalització de la situació va evitar que s’hagués de fer servir de manera

Inici de la construcció de la planta d’osmosi inversa (dessalinitzadora) per a un pou municipal, al costat de l’estació de Renfe. Portbou (2009). Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Manel Lladó Aliu). immediata, ja que és una instal·lació que suposa una despesa energètica important i que, per tant, recórrer-hi faria encarir la factura. I tot i que la Generalitat insistia en el fet que arreglar la presa no portaria beneficis substancials a l’abastament local, entre finals del 2009 i inicis del 2010 finalment hi va fer les obres, que van tenir un cost de 275.000 euros i que van permetre segellar-ne les esquerdes, rehabilitar-ne la xarxa de drenatge i millorar-ne la seguretat. Entre la reparació del pantà i la construcció de la planta d’osmosi com a mesura complementària durant les sequeres, es confiava solucionar els possibles problemes de subministrament a Portbou. Mentrestant, el focus es va traslladar a la titularitat del pantà, tema en el qual no es va arribar a cap acord, perquè a canvi d’assumir-ne la gestió, l’ACA reclamava un cànon que hauria repercutit en un gran augment de la factura

de l’aigua, el qual l’Ajuntament de Portbou va rebutjar. El consistori, per tant, continua gestionant tant el pantà com l’estació potabilitzadora per garantir la qualitat de l’aigua corrent. Aquesta darrera tasca està externalitzada, juntament amb el servei de distribució, a l’empresa Sorea.

Malgrat l’aparent autosuficiència de Portbou pel que fa a l’abastament, des de mitjan segona dècada del segle xxi el Consorci de la Costa Brava va començar a plantejar la necessitat de sumar els municipis del cap de Creus al sistema d’abastament en alta que ja hi havia a la resta de la Costa Brava. Finalment, l’any 2017 es va aprovar iniciar aquest procés i fer arribar l’aigua del pantà de Boadella més enllà de Llançà, amb connexions al Port de la Selva i Colera. Portbou, de moment, queda fora d’aquest projecte d’ampliació, si bé no es podrà descartar en el futur si s’hi repeteixen episodis de sequera i de manca de subministrament.

2.2