El camí cap al parc natural

Antic esquema de la conca del riu Daró. Font: Comunitat de Regants del Rec del Molí de Pals. Mancomunitat d’Aigües de Palafrugell, Begur i Regencós. De fet, inicialment la intenció era agafar l’aigua del Baix Ter, aprofitant els canals de reg existents per bombar aigua cap als dipòsits que després la repartirien pels municipis de la Mancomunitat. Al final, les cap· tacions es van acabar fent primer a Torrent, però quan Pals va entrar a l’agrupació es van començar a obrir els primers pous a Gualta, que proporcionaven més cabal. El sistema s’ha mantingut fins avui, i l’aigua es porta des dels pous fins a la potabilitzadora de Torrent, on es distribueix a un dipòsit de Regencós. Des d’allà, s’envia cap al di· pòsit regulador del municipi, que subministra l’aigua als nuclis de Pals, dels Masos de Pals i de la platja de Pals. Abans d’entrar a formar part de la Mancomu· nitat, l’Ajuntament va concedir l’explotació i la gestió del servei a l’empresa especialitzada Saur, el maig del 1968. Sorea, empresa hereva de Saur, és la que s’en· carrega avui de la gestió del subministrament de l’ai· gua potable.

En tot cas, en la dècada dels seixanta van coin· cidir també dos altres aspectes destacats. El primer, la canalització del darrer tram del Daró, des de Gualta cap al Ter, per evitar les destrosses que els desbordaments ocasionaven a tota la plana agrí· cola i als pobles de Gualta, Fontanilles i Pals mateix. Les obres es van acabar el 1970, i des d’aleshores els darrers quilòmetres del curs fluvial han estat ocupats només pel canal o rec del Molí de Pals. Això ha permès continuar alimentant d’aigua l’Espai d’Interès Natural de les Basses d’en Coll, juntament amb la desembocadura de la riera Grossa. D’altra banda, el 1966 es va inaugurar el camp de golf de la platja de Pals, el primer de Catalunya, que bus· cava captar nous turistes i oferir més possibilitats als que ja visitaven la zona. La iniciativa va ser de la família Parera, descendents de Pere Coll i convertits en els principals empre· saris turístics de la vila. El turisme era cada vegada més important i el municipi es va anar consolidant com una destinació amb una gran oferta de càmpings que afavorien el turisme estranger, alhora que s’hi desplegaven les segones residències.

El procés de millora i ampliació de la xarxa d’aigües va ser el protagonista dels anys setanta, una època en què Pals no va patir excessivament les construccions fora de mida destinades a segones residències que van ser habituals en altres pobles de la Costa Brava, en bona part gràcies a la presència de Radio Liberty. El bon comportament dels pous de la Mancomu· nitat només hi va fer necessària una ampliació el 1974 i una potabilitzadora per millorar la qualitat de l’aigua el 1985. A partir de la dècada dels vuitanta, els debats es van enfocar en l’aspecte ambiental de la gestió hídrica. Les protestes socials per la contaminació del Ter van ser el pròleg de les reivindicacions per protegir les zones d’aiguamolls que quedaven a l’Empordà, cada vegada més escasses i de més mala qualitat. Pals va ser un dels epicentres d’aquest moviment conservacionista dels espais naturals, que tenia com a objectiu preser·

La séquia del molí de Pals comença a la resclosa de Canet. Font: Comunitat de Regants del Rec del Molí de Pals. var els arrossars, les basses d’en Coll i altres zones inundables del municipi vinculades a les desembocadures del Ter i del Daró.

L’any 1983 tota la zona del Baix Ter va quedar exclosa del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i el 1985 es va publicar el Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) de Pals,

que preveia construir una marina residencial per a 6.000 persones a la zona dels aiguamolls i de les basses d’en Coll. La reacció no es va fer esperar i entitats socials, ecologistes, ci· entífiques i de tota mena van fer front comú contra el projecte, que malgrat tot van aprovar primer l’Ajuntament i després la Generalitat. Les manifestacions i els enfrontaments entre els partidaris i els detractors de la urbanització i les administracions van ser constants en· tre el 1985 i el 1990, fins que al febrer d’aquell any el Tribunal Superior de Justícia de Ca· talunya va dictaminar que les zones humides de Pals s’havien de classificar com a sòl no urbanitzable subjecte a protecció especial. El 1991, es va redactar un altre projecte per fer un port esportiu a la platja de Pals, davant els aiguamolls, i l’any 1992 es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEIN), que va incloure els aiguamolls del Baix Em· pordà. Inicialment en van quedar fora les basses d’en Coll, però el Govern català va rectificar i les hi va acabar incloent.

L’any 2000, aquest indret va ser pioner en la gestió privada d’un espai natural, mit· jançant un conveni entre el Departament de Medi Ambient i la propietat, fet que va generar moltes suspicàcies, en vista dels antecedents. Finalment, tots aquests espais d’aiguamolls i arrossars de Pals van passar a formar part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, que el Parlament de Catalunya va aprovar el 13 de maig del 2010. El procés no va