Un municipi de rieres

perquè molts edificis es van enderrocar durant l’expansió turística per fer lloc a hotels i apartaments.

Des de finals del segle xix s’hi va començar a viure una petita davallada en l’activitat i el desenvolupament local, tot i l’arribada dels primers turistes. A partir dels anys seixanta, la tendència va canviar i Lloret va ser el punt de la Costa Brava que es va adaptar més a les necessitats d’un turisme de masses indiscriminat, de proporcions industrials, però que va portar un creixement econòmic exponencial a la vila. Les platges, un entorn geogràfic paisatgísticament atractiu, una capacitat hotelera extraordinària i una gran oferta d’oci diürn i nocturn n’han sigut la bandera. Poc en queda, del Lloret dels primers estiuejants de Barcelona o fins i tot dels primers estrangers que hi van arribar durant els anys cinquanta. Aleshores hi havia 8 hotels, i el 1990 ja se n’hi comptaven 215. Els càmpings, apartaments i serveis de restauració que en viuen hi van afegir milers d’estiuejants més, i tenir tot això en compte és fonamental per entendre els problemes que Lloret s’ha anat trobant en la gestió de l’aigua.

El terme municipal de Lloret no té grans cursos d’aigua. El més important és la riera de Lloret, que neix a les muntanyes del nord del municipi i que rep diversos afluents, com el torrent de Montbarbat i la riera de Can Sota. No va ser fins ben entrat el segle xx que les construccions van anar més enllà de la riera, que fins aleshores havia sigut el límit natural del nucli urbà per la banda de ponent. També hi ha altres rieres, com la d’en Passapera, que desemboca més al sud que la de Lloret, a Fenals, i petits torrents de curt recorregut que van a parar a les platges i cales de menors dimensions. Les característiques orogràfiques del municipi, situat a la part més sud del massís de l’Ardenya, hi han facilitat la formació d’aquests diversos cursos fluvials de petit abast i règim torrencial. En tot cas, són els que han servit per abastar d’aigua el municipi fins fa ben poques dècades.

Històricament, Lloret havia disposat de moltes mines d’aigua que aprofitava com a font d’abastament i que, juntament amb els pous, bastaven per satisfer els 4.000 habitants que havia arribat a assolir a mitjan segle xix. L’aigua potable es portava fins a les fonts del poble, com les de Sant Josep o de Loret, i la població l’agafava d’allà.

Fins i tot es van començar a constituir associacions de propietaris que canalitzaven l’aigua cap al nucli urbà i la distribuïen als domicilis de les famílies benestants, les úniques que es podien permetre el luxe de tenir-ne a casa. La primera societat de què es té constància és la promoguda per Joan Tort entre el 1879 i el 1880, que va demanar permís a l’Ajuntament per explotar la mina de la font Trobada, situada al puig d’en Pla, i portar l’aigua al centre de la vila. Se li va atorgar a canvi de la cessió del 10 % del cabal per als usos municipals. Posteriorment, es van anar obrint més mines, com la d’en Cua, que sortia de Rocagrossa, o la de la Riera, que venia de les Alegries, entre d’altres. L’aigua es feia baixar a través de canalitzacions de ceràmica fins al poble, on es repartia per les fonts i cap als domicilis, que contractaven el servei cada vegada més. Pel que fa al sanejament,

les comunes es van començar a canviar per pous negres a partir de la segona meitat del segle xix, i més endavant ja es van començant a veure els primers col·lectors per portar les

aigües brutes fora del municipi, probablement cap a les rieres o els punts on es deixava anar l’aigua sobrant de les fonts.

L’estancament que van viure l’economia i la societat lloretenques des d’aleshores i fins a mitjan segle xx no hi van fer urgents grans infraestructures per disposar d’un sistema d’abastament d’aigua més bo, tot i que cada vegada hi havia més incomoditats. El 1933 hi havia 500 cases que encara no tenien connexió d’aigua, i es calculava que calien 1,7 l/s més per satisfer tota la demanda del poble i la dels turistes, que ja hi havien esdevingut una font de riquesa important. Tot i que la població gairebé no havia crescut, cada vegada es requeria aigua per a més usos, i se n’estimava un consum de 300 litres per casa entre vàter, safareig i cambra de bany, «factor aquest ben important per atreure estiuejants», tal com es deia. Amb els anys, la combinació de pous i mines era cada vegada més insuficient i tot sovint s’havia d’estar pendent de l’arribada de les cisternes que hi portaven l’aigua que faltava, però cara i de mala qualitat.

Cales a Lloret de Mar. Font: Associació de Turisme la Selva, Comarca de l’Aigua.