Una depuradora mancomunada

Així, al mes de novembre es va obrir un altre pou al Baix Ter, al terme municipal de Gualta, amb l’objectiu de comprovar quant cabal donava. El resultat va ser un èxit, ja que subministrava 350 m3/hora d’aigua, i ràpidament es va connectar a la Mancomunitat, sense descartar que es pogués portar l’aigua del Baix Ter cap a la resta de pobles turístics de la comarca: Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols. Al final no es va arribar a executar —tot i que es va tornar a plantejar seriosament a principis de la dècada dels vui· tanta—, de manera que la captació de Gualta va servir només per a Palafrugell, Regencós, Begur i Pals. A més, com que el turisme i la població continuaven augmentant, el 1974 es va obrir un segon pou que en va proporcionar 500 m3/hora suplementaris, i definitivament el Baix Ter es va convertir en el gran subministrador d’aigua d’aquesta zona del Baix Empordà.

Paral·lelament a la creació del Consorci de la Costa Brava, el 1971, es van fer obres com els pous de Gualta i la xarxa de transport fins a la vila. A més, les van aprofitar per refer bona part del sistema de clavegueram i ampliar·lo cap a zones on encara no arribava, i ja es va començar a parlar de construir la depuradora que havia de tractar les aigües de Palafru· gell, Calella i Llafranc, així com de fer un emissari a Tamariu. Durant els anys següents, les instal·lacions es van anar millorant amb nous dipòsits i canonades, però l’aigua sempre hi va estar garantida tot i que la població i el turisme no van parar de créixer. El 1980, Palafrugell va superar els 15.000 habitants, es va convertir en el segon municipi del Baix Empordà quant a població i el seu teixit social i econòmic estava plenament consolidat.

La dècada dels vuitanta va començar amb un acord sobre la depuradora, que finalment es va situar entre els termes municipals de Palamós, Vall·llobrega i Mont·ras, però que també havia de recollir les aigües brutes de Palafrugell i Calonge. Tot i que inicialment la vila havia de tenir una estació pròpia, ja a mitjan dècada dels setanta s’havia començat a parlar de la possibilitat que fos mancomunada, tal com es va concebre finalment. De fet, el problema més important de les aigües brutes de Palafrugell afectava Palamós, ja que una gran part s’abocava a la riera d’Aubi, que desembocava a la platja de Castell. Això hi va originar episo· dis d’insalubritat en què fins i tot es va haver de prohibir el bany, fins que el 1981 es va posar en servei un emissari per enviar els residus mar endins.

La depuradora es va començar a construir el 1982 i es va acabar el 1985, i tot i ser una obra necessària, l’augment de l’impost de sanejament va provocar algunes queixes per part de determinats sectors locals. De fet, el preu de l’aigua també va originar protestes a Tama· riu, Calella i Llafranc durant la primera meitat de la dècada, ja que els veïns es queixaven que en pagaven un preu més car tant de consum mínim com per metre cúbic. La companyia ho va atribuir al fet que l’elevat nombre de segones residències feia que l’ús de l’aigua —per a piscines, jardins...— no fos un recurs de primera necessitat. Finalment, l’any 1987 les tari· fes es van igualar en tots els sectors del municipi.

Pel que fa al subministrament, hi va haver un problema en la qualitat de l’aigua: con· tenia ferro i manganès. Això es feia més evident les èpoques en què sortia a més pressió.

Estació de tractament d’aigua potable de la Mancomunitat de Palafrugell, Begur, Pals, Regencós i Torrent. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Albert Vilar Massó). Tot i que no eren uns índexs alarmants ni perillosos per a la salut, ja a finals del 1983 es va redactar un primer projecte de potabilitzadora a Torrent, i a principis de febrer del 1985 es va inaugurar oficialment la planta, després d’alguns mesos ja en servei. El principal malde· cap, a partir d’aleshores, va tornar a ser garantir l’abastament. Després de molts anys de funcionament dels pous de Gualta, durant els quals no hi havia hagut cap contratemps, les sequeres i la manca de recàrrega de l’aqüífer del Ter per la regulació del riu amb els embas· saments feien que la companyia explotadora del servei de la Mancomunitat, Saur, hagués d’anar a buscar l’aigua cada vegada a més profunditat. El nivell freàtic baixava d’una manera alarmant, i l’aigua que abans s’anava a buscar a deu metres, a mitjan dècada dels vuitanta s’havia d’anar a buscar a més de vint. En les negociacions per assegurar el servei es va pro· posar de fer una canonada que connectés amb el Ter a Verges o bé portar l’aigua del Paste· ral. Al final, i com a solució provisional, l’estiu del 1989 es va obrir un altre pou a Gualta, en uns terrenys que eren propietat de la Mancomunitat, per assegurar la disponibilitat d’aigua durant els mesos de més afluència turística, si bé l’extracció del recurs —1.000.000 m3/any aleshores només a Gualta— continuava debilitant de mica en mica l’aqüífer.

Mentrestant, la modernització de la xarxa continuava, i el 1994 es va tirar endavant un projecte per millorar el gust de l’aigua. Se’n seguia agafant dels pous de Torrent i dels de