a la riuada del 2005

aleshores es van començar a construir masies també a la plana, entre Calonge i Sant Antoni, aprofitant uns terrenys que rarament s’havien habitat perquè eren una zona d’aiguamolls inundats pels desbordaments del rec Madral. Aquesta zona és el gran aqüífer de Calonge, que va servir per abastir d’aigua la població més endavant.

En tot cas, la crisi del sector surer i la davallada econòmica i demogràfica a causa de la Guerra Civil es van compensar, al cap d’uns anys i com a tota la Costa Brava, amb l’arribada del turisme. A inicis del segle xx, els primers visitants van començar a construir torres a Sant Antoni, davant del mar, on fins aleshores només hi havia algunes masies i barraques de pes· cadors. La gran icona d’aquest turisme primerenc a Calonge va ser Madeleine Carroll, l’ac· triu de Hollywood, que es va instal·lar en un castell fet a la seva mida a la zona de Treumal com a segona residència durant els anys trenta. Les dècades següents va continuar vivint a temporades en aquest racó fins que va marxar cap a la Costa del Sol, farta de la massificació turística a què s’estava arribant.

Aquesta arribada de visitants es va accentuar a partir dels anys cinquanta, i va ser el detonant de la planificació hidràulica i de la construcció de la xarxa d’abastament i saneja· ment. Els nous edificis, els càmpings i els hotels que anaven proliferant a Sant Antoni van obligar el consistori a dotar·se d’un sistema d’abastament que garantís l’aigua en el nou model urbanístic. La xarxa, tant de Calonge com de Sant Antoni, es va començar a construir el 1960, i dos anys més tard es va inaugurar la portada d’aigües. Els pous d’extracció eren al pla de Calonge, l’aigua es portava fins a uns dipòsits al barri del Pedró i des d’allà comen· çava la xarxa distribuïdora cap a Calonge i Sant Antoni. La resta de barris es van continuar abastint amb pous propis, però de mica en mica les canonades es van estendre, a mesura que es construïen edificis nous i augmentava tant la població com el turisme.

La xarxa d’abastament, impulsada i gestionada per l’Ajuntament, assegurava amb fonts prò· pies el subministrament dels 4.000 habitants que la vila tenia a finals dels seixanta, i que a l’estiu sobrepassaven els 20.000. A més, garantia l’aigua per als creixements urbanístics futurs, de manera que Calonge va poder viure sense preocupar·se’n excessivament, fent tan sols les ampliacions convenients tant a la xarxa d’aigua potable com a la de clavegueram. Fins que, com a la resta de la Costa Brava, els pous van començar a ser insuficients en anys de menys pluges, i a partir de finals dels setanta es va començar a detectar el descens del nivell freàtic i un augment de la salinització.

A finals del 1981, el problema va esclatar gràcies a unes anàlisis de la Generalitat que deixaven molt clar que hi havia augmentat el concentrat de clorur per sobre del que dictava el Codi Alimentari Espanyol. Es van presentar dues opcions: la companyia d’aigües que en tenia la concessió (Aguas y Saneamiento de la Costa Brava) va proposar fer una presa i una potabilitzadora, i un tècnic local, fer pous nous i interconnectar·los, una opció més barata i ràpida, mentre s’esperava que tirés endavant la intenció que tenia el Consorci de la Costa Brava de portar l’aigua del Ter. Finalment es van fer els pous, però cada estiu planava so·

De les sequeres dels vuitanta a la riuada del 2005

bre Calonge l’amenaça de les restriccions, i no es va descartar la idea de l’embassament. El 1985, aprofitant el concurs de la concessió del servei municipal d’abastament d’aigua, un dels requisits va ser presentar un projecte per fer una presa de 700.000 m3 a la riera de Calonge, a l’altura del pont Rodó, a prop de la carretera de Romanyà. Calonge gastava ales· hores uns 800.000 m3/any per servir els pocs més de 4.000 habitants i els 40.000 visitants de l’estiu, i la presa era una de les úniques solucions que es veien per frenar la progressiva salinització dels vuit pous del pla arran de les poques pluges. En paral·lel, també es va co· mençar a parlar de la necessitat de canalitzar la riera de Calonge per poder evitar danys en episodis de pluges torrencials.

Finalment, les gestions del Consorci per portar·hi aigua del Ter van tirar endavant, i no va caldre materialitzar una presa que, tot i el suport que va rebre dels sectors econòmics locals, els estudis deien que no tindria prou aigua per omplir·se. Però els problemes hi van continuar mentre no arribava l’aigua del Ter. Durant l’estiu del 1990, les associacions de co· merciants de Calonge i Sant Antoni van reclamar a la companyia subministradora que no els cobrés els últims rebuts a causa de la mala qualitat de l’aigua, que sortia salada i de vegades bruta, i van recollir vora 2.000 firmes. Es va estudiar fer·hi una petita dessalinitzadora, però es va descartar pel cost que suposava, i davant la insistència dels comerciants, es va bombar aigua de les rieres cap al pla per intentar frenar·hi la intrusió salina. Mentre l’Ajuntament es decantava per esperar la canonada del Pasteral, la Generalitat també va haver de prendre part en el conflicte, i es van buscar pous nous. Al final, el 1993 va arribar l’es· perada aigua del Ter, que va resoldre definitivament els problemes.

Paral·lelament, es va millorar tot el sistema de sanejament, que anava connectat a la depuradora de Palamós, inaugurada el 1985. Aquest sistema es va construir amb un innovador sistema de gres vitrifi· cat, aleshores únic a l’Estat espanyol, de més qualitat i que permetia reduir·ne el manteniment i allargar·ne la vida útil. Amb la millora es van connectar a la xar· xa blocs d’apartaments que encara funcionaven amb fosses sèptiques, els càmpings que tenien un emissa· ri propi al mar i també urbanitzacions senceres. Les obres van començar el 1989 i van acabar el 1992, des· prés d’estar uns mesos parades per falta de finança· ment de l’Ajuntament (que en pagava una part, mentre que la resta corresponia al Consorci i a la Generalitat).

Amb el sanejament i l’abastament resolts, la màxima preocupació va esdevenir la canalització d’al· gunes de les rieres, sobretot del rec Madral, per evitar

A dalt, l’avinguda de Torre Valentina durant la inundació de 2005. Font: Ajuntament de Calonge.

A sota, efectes de la inundació a la platja de Torre Valentina. Font: Ajuntament de Calonge.

les seqüeles de les inundacions. Fins i tot els veïns alertaven, el 2004, del perill del projecte d’urbanització de Sant Antoni est quan encara no s’havia desviat el curs fluvial. Les inun· dacions van arribar el 13 d’octubre del 2005 amb una violència descomunal i van ocasio· nar·hi un dels desastres més grans que ha viscut la vila en les últimes dècades. Van caure 400 l/m2 entre el 13 i el 14 d’octubre (300 l/m2 en poques hores el dia 13), que és l’equivalent al 70 % de la pluja anual, i una dona va morir arrossegada per l’aigua. Sant Antoni va quedar negat pels desbordaments del rec Madral i la riera de Calonge, que van arrossegar vehicles i mobiliari de tota mena cap a la platja, van esfondrar el pàrquing d’un supermercat i es van endur una casa, entre molts altres desperfectes. Les pèrdues van sumar 13 milions d’euros

i van afectar 700 habitatges i 1.500 aparcaments. Arran d’aquell episodi, l’ACA va haver de redactar un projecte per ampliar els marges de la riera de Calonge, refer ponts i estructures que havien quedat danyats i canalitzar el rec Madral. Les obres van començar l’abril del 2009 amb el condicionament de la riera de Calonge i un cost de gairebé 13 milions d’euros. En el tram final de la desembocadura, la canalització es va fer amb murs de formigó, mentre que en el tram més proper al nucli de Calonge es va optar per talussos i una escullera. A finals del 2009, va començar també la canalització del tram final del rec Madral, que es va enllestir a mitjan 2010. Totes aquestes obres van haver de passar una prova de foc el gener del 2017, en què un temporal va portar pluges molt abundants i Calonge en va ser un dels llocs més afectats, amb un creixement sobtat dels cursos fluvials que, sortosament, no hi va

Obres de canalització de la riera de Calonge en el seu tram final, just abans d’arribar a la desembocadura. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Joan Sabater Brunet).

Platja de Sant Antoni de Calonge. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons El Punt (Joan Martí Linares).

comportar danys. Encara vinculades amb les inundacions, s’hi van continuar duent a terme diverses obres secundàries, com ara la connexió de la xarxa de recollida d’aigües pluvials amb la riera de Calonge en espais tradicionalment conflictius com Torre Valentina.

D’aquesta manera s’ha resolt una altra part important de la gestió de l’aigua a Calonge i Sant Antoni. Pel que fa al subministrament d’aigua potable, mai s’hi han deixat de fer obres de millora. Sorea, que pertany al grup Agbar, és l’empresa encarregada del servei d’aigües gràcies a la concessió municipal, i hi reparteix al voltant d’uns 2 hm3/any d’aigua, que es distribueixen en parts més o menys iguals entre els pous propis i l’aigua procedent del Ter per la canonada del Pasteral. De fet, aquests últims anys la demanda ha anat augmentant, i l’aigua del Ter ha servit per poder recuperar els aqüífers propis i fer·ne una explotació més sostenible, en una línia similar a la que s’ha seguit en altres municipis.

En canvi, un dels conflictes que encara es mantenen vius és el del subministrament a les urbanitzacions. Calonge en té moltes, i els dèficits quant a abastament i sanejament han continuat protagonitzant estira·i·arronses entre administracions i propietaris, sovint pel cost de les obres pendents i la fórmula del seu repartiment, com ha estat el cas de Mas Pere.

3.8