295 de la dessalinitzadora, enmig de crítiques entre les administracions. Fins al 2007 no se’n va poder començar a utilitzar la xarxa específica, després que el Departament de Medi Ambient hi instal·lés les bombes en el marc d’un projecte d’ampliació i millora dels serveis de la depuradora. La intenció és anar ampliant cada vegada més aquesta xarxa i destinar aigua depurada a altres usos com els horts urbans. Els altres dos grans projectes que es van executar a Lloret a finals dels anys noranta van ser la construcció de la potabilitzadora de la Tordera i, posteriorment, de la dessalinitzadora. El Consorci de la Costa Brava va assumir la gestió dels pous que abastien Lloret i Tossa, i tot i que no estaven salinitzats perquè l’aigua s’agafava de l’aqüífer a la zona del pla de Gelpí de Tordera, l’aigua presentava problemes de qualitat a causa del ferro i el manganès que contenia. Aquests elements, barrejats amb el clor, feien que l’aigua sortís d’un color marronós, tot i no ser dolenta per al consum humà. Això passava sobretot a l’estiu, i la solució va ser fer una altra planta potabilitzadora per tractar l’aigua i eliminar-ne aquests elements. El projecte, de vora 800 milions de pessetes, es va pagar entre la Generalitat i els dos ajuntaments a través del rebut de l’aigua, tot i que la gestió va correspondre al Consorci de la Costa Brava. Lloret es quedaria 32.000 m3 dels 54.000 m3 diaris que produiria, i la intenció era que pogués funcionar com a mínim parcialment durant l’estiu del 1996. Però com va passar amb la depuradora, els terminis es van incomplir i el projecte es va endarrerir. En aquest cas va ser per les limitacions pressupostàries de la Generalitat, i mentrestant continuaven les queixes dels veïns, que en els moments més crítics no podien fer servir l’aigua de l’aixeta per cuinar, dutxar-se o rentar. Finalment, el 1998 es va desencallar el projecte i es va començar a construir el 1999. Va costar 700 milions, i va entrar en servei el juliol de l’any 2000. Pocs mesos després es va començar a bastir la dessalinitzadora de Blanes amb l’objectiu de solucionar els problemes amb l’aqüífer de la zona baixa de la Tordera. Lloret i Tossa la van haver d’utilitzar per preservar l’aqüífer i amortitzar-la, i es van quedar el 25 % de l’aigua que s’hi produeix, o sigui, 2.500.000 m3/any. Aquesta aigua s’envia cap a la potabilitzadora de Tordera, on es barreja amb l’aigua ja tractada que s’extreu dels pous i després se subministra cap als dos municipis. Aquest abastament en alta el fa el Consorci de la Costa Brava, mentre que a partir dels dipòsits municipals és l’empresa local la que s’encarrega de distribuir-la.
La concessió de l’aigua Tradicionalment les tasques de distribució d’aigua les havien fet els serveis tècnics del mateix Ajuntament, fins que el maig del 2005 el consistori va decidir treure a concurs el servei d’aigües per 25 anys a canvi de 21 milions d’euros, que s’havien de destinar a diverses obres i a millorar les infraestructures de subministrament, sobretot a renovar les canonades velles. Una plataforma ciutadana s’hi va oposar i va aconseguir lliurar 1.700 firmes en contra de la decisió, amb la qual cosa el concurs es va ajornar uns mesos fins que es va aprovar definitivament, el desembre d’aquell any. La guanyadora va ser l’empresa Aqualia Gestió Integral de l’Aigua SA, que va vèncer Sorea, i que hi gestiona el servei des d’aleshores. Lloret
