272
Del Ridaura al Ter Els pous van bastar per cobrir les necessitats hídriques de Santa Cristina fins als anys sei· xanta, en què l’embat del turisme se sentia cada vegada més a la Costa Brava. Malgrat que el municipi no tenia platges i l’única sortida al mar era en un tram poc apte per a la urbanit· zació, l’impacte turístic s’hi va notar amb ofertes com la del club de golf que s’hi va inaugurar el 1962, i a rebuf sobretot del que passava a Sant Feliu i a Platja d’Aro. La població s’hi va mantenir estable al voltant dels 1.000 habitants fins als anys setanta, però en els seixanta s’hi van començar a dissenyar les primeres grans urbanitzacions, i es va fer un pas endavant en els serveis bàsics de la població —per exemple, en la xarxa d’aigua potable i la de clave· gueram, que es van començar a desenvolupar a principis de la dècada. L’abastament va ser a càrrec de l’empresa Aguas Potables de San Feliu de Guíxols SA, que era la que explotava els pous de l’aqüífer del Ridaura i que va ser la font de subministrament de tota la vall d’Aro fins als anys noranta. Es tractava d’una concessió municipal, que després es va fer a l’em· presa Gerundense de Servicios SA (Gesesa), vinculada a tota la vall d’Aro. Amb el projecte de la construcció de la xarxa d’aigua potable, Santa Cristina s’assegurava recursos per consoli· dar el nucli urbà, mentre que les urbanitzacions disperses que es construïen a la falda de les Gavarres es proveïen majoritàriament de pous propis i a través de companyies privades que els prestaven el subministrament mitjançant un contracte amb la Gerundense de Servicios, com és el cas de la zona de la font Picant, Romanyà o Vall Repòs.
Vista de l’actual Golf d’Aro. Font: Arxiu Consorci de les Gavarres. O. Granyer.
A partir dels anys setanta, la població hi va co· mençar a augmentar lleugerament, amb una activi· tat econòmica cada vegada menys lligada a la terra i més enfocada cap al turisme. Tot i això, no hi va ha· ver problemes de subministrament perquè el Ridaura era suficient per als diversos usos. A principis dels vuitanta la situació ja va canviar, i va ser quan la vila va patir els primers problemes per l’esgotament de l’aqüífer i les sequeres, amb uns pous propis que no donaven l’abast. Quan plovia, l’aqüífer es recarregava molt ràpidament, però la major de· manda d’aigua que hi havia també el feia molt més vulnerable durant els llargs períodes sense precipitacions abundants. Això va obligar a buscar altres pous que tinguessin un cabal suficient, i que l’any 1985, després de dos anys de cerca, es van localitzar a la zona de Solius, al mateix aqüífer del Ridaura. Inicialment la intenció era trobar uns pous allunyats del riu, molt castigat tam· bé per l’abastament a Sant Feliu i Platja d’Aro, però al final no hi va haver més remei que tornar al Ridaura. Ja aleshores, la solució que semblava definitiva era la de portar aigua del Ter. Però mentre el projecte s’anava retardant, i per evitar qualsevol problema amb els recursos hidràulics propis, l’Ajuntament va intentar comprar pous privats de la companyia d’aigües Bell-lloc-Romanyà SA, una de les que tenien contracte amb Gesesa per subminis·
