263
El turisme i les primeres restriccions Els pous a l’aqüífer del Ridaura eren els que abastien d’aigua la població mentre la compa· nyia d’aigües estenia cada vegada més el servei, millorava les infraestructures i els proble· mes elèctrics en el bombament d’aigua i aconseguia també uns bons resultats econòmics. A partir dels anys cinquanta la ciutat va recuperar un ritme de creixement important gràcies sobretot a la immigració que hi va arribar per treballar a les indústries locals i en el turisme, que progressivament prenia el relleu com a motor principal de l’economia. A principis dels seixanta la ciutat va tornar a assolir els 10.000 habitants, i una dècada després ja superava els 12.500. La transformació arran del turisme, però, no va ser proporcionalment tan espec· tacular a Sant Feliu com en altres ciutats com ara Lloret, Tossa o Roses.
D’esquerra a dreta, acte de constitució, el maig de 1971 a Sant Feliu de Guíxols, del Consorci de la Costa Brava. Discurs del ministre Tomás Garicano durant l’acte i vista dels assistents. Font: Ajuntament de Girona. CRDI. Fons Narcis Sans Prats (Narcís Sans Prats).
Per tot plegat, i també pel bon estat dels aqüífers, els problemes d’aigua van ser inexis· tents fins a partir de la segona meitat dels anys setanta, bastant més tard que a la majoria de nuclis on el turisme havia arribat amb força. Aguas Potables de San Feliu n’hi garantia el subministrament, i tenia prou capacitat econòmica per assumir el creixement de zones noves com Vilartagues, i fins i tot per expandir-se cap a les veïnes Platja d’Aro i Santa Cristina i in· tentar-ho a Calonge. Amb la voluntat d’anticipar-se als problemes que patien altres municipis de la Costa Brava, a finals de la dècada dels seixanta es va arribar a fer una proposta per as· segurar el subministrament d’aigua que consistia a construir una presa al Ridaura i crear una mancomunitat entre els municipis de Sant Feliu, Platja d’Aro i Santa Cristina. La idea no va prosperar, però a mitjan dècada dels setanta la companyia d’aigües va tornar a fer dues pro· postes: la primera, portar aigua del Ter, i l’altra, fer un embassament a l’Onyar que permetés desviar aigua cap al Ridaura i així recarregar-ne l’aqüífer. Tampoc es van arribar a estudiar seriosament, però la necessitat de disposar de més aigua es va fer evident uns anys més tard. Tot i que l’aigua arribava sense problemes a les cases i a les indústries, el principal maldecap de Sant Feliu era el sanejament de les aigües brutes, que anaven a parar al mar i que afectaven la bona imatge de les platges durant l’estiu. Com que aquest era un problema general de la Costa Brava, el dissabte 22 de maig de 1971 es va constituir a Sant Feliu el Consorci de la Costa Brava, l’organisme que gestionaria les obres de sanejament i millora
