235
Fàbrica de suro Bertran i Delibes (ca. 1911). Font: Arxiu Municipal de Palamós. Col·lecció Imatges Ajuntament (autor desconegut).
aquesta captació va ser tot un encert, perquè des d’aleshores va garantir sempre un cabal molt abundant a Palamós que li va permetre no dependre tant com fins aleshores de la riera d’Aubi, insuficient per als més de 12.000 habitants que tenia aleshores. El turisme s’havia convertit definitivament en el principal sector econòmic del municipi, però Palamós no vivia només a l’estiu: la pesca, l’empresa d’automoció Vincke o la cons· trucció hi mantenien l’activitat tot l’any, i la demanda que la companyia havia de satisfer a l’hivern també era considerable. Amb el pou de Llofriu tot va quedar cobert, fins al punt que mentre que a molts municipis els urgia accelerar la connexió amb el Ter per garantir-se l’aigua a causa de les contínues sequeres i de la salinització dels pous, a Palamós aquesta no era una necessitat tan imperiosa, sinó un complement per assegurar-se el subminis· trament. De fet, Palamós consumeix molta menys aigua del Ter que alguns municipis veïns amb menys habitants, com ara Calonge o Castell-Platja d’Aro, malgrat que ha continuat creixent i s’ha estabilitzat al voltant dels 18.000 habitants.
El repte pendent de l’ampliació de la depuradora A part de la posada en marxa de la captació de Llofriu, a principis de la dècada dels vui· tanta també es va definir el projecte de la depuradora conjunta amb Calonge, Palafrugell, Vall-llobrega i Mont-ras. L’abastament va quedar més o menys resolt, una vegada allunyat ja el risc de restriccions. Faltava, doncs, resoldre el sanejament, ja que Palamós abocava les aigües brutes directament al mar des de la zona del Pedró. La creació del Consorci de la Costa Brava el 1971 havia significat un salt endavant en aquesta matèria al litoral gironí, però les instal·lacions supramunicipals que s’havien de fer a Palamós van tardar més del previst. Segons la planificació, la depuradora només havia de donar servei a Palamós i Ca· longe, mentre que Palafrugell havia de tenir unes instal·lacions pròpies. Però el 1980 va ser quan es va decidir fer una depuradora conjunta, i la primera actuació va ser la construcció d’un emissari submarí a la platja de Castell que portava els residus un quilòmetre i mig mar endins. En aquella zona, amb la desembocadura de l’Aubi eren habituals els problemes d’aigües fecals perquè la riera rebia les aigües brutes de Palafrugell i Mont-ras, fins al punt que va caldre tancar la platja en diverses ocasions pels riscos sanitaris. L’emissari va entrar
