193 canvis. El sanejament també avançava amb una xarxa cada vegada més eficient, i malgrat que les aigües negres s’abocaven al medi natural, a finals de la dècada ja es va començar a estudiar la construcció d’un emissari submarí.
La contaminació del Ter
L’Estartit i les illes Medes. Font: Centre de Documentació del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
Eres d’assecatge de fangs de la depuradora de l’Estartit (1983). Font: Centre de Documentació del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
Durant els anys setanta, la qualitat de l’aigua potable era cada vegada pitjor, ja que contenia molt de ferro i sortia de color marró. A més, s’hi va afegir l’obstacle que l’aqüífer d’on s’abas· tia el municipi s’anava salinitzant a causa de la sobreexplotació. Això va obligar a canviar els pous de captació de la llera del Ter, a Torroella, cap a Gualta, un municipi on ja feia les ex· traccions la Mancomunitat d’Aigües de Palafrugell, Begur, Pals i Regencós. Era l’any 1976, i amb els nous pous que es van posar en marxa la qualitat de l’aigua de seguida va millorar notablement, tot i que el problema es va repetir a mit· jan dècada dels vuitanta, sobretot amb l’augment de la demanda estiuenca. La complexitat de la gestió va obligar l’Ajuntament a cedir l’explotació del servei a una empresa especialitzada en l’aigua, Saur, que en va obtenir la concessió l’octubre del 1980, moment en què la vila ja superava els 5.500 habitants. Quant a sa· nejament, l’any 1975 es va posar en marxa la depura· dora de l’Estartit, amb capacitat per tractar les aigües brutes de fins a 25.000 habitants, que va representar un important pas endavant en la gestió de les aigües residuals i una reducció dels abocaments al medi na· tural, ja molt castigat a les zones d’aiguamolls. Però el gran problema de l’aigua a Torroella en aquells anys era un altre: la contaminació del Ter. La reducció del cabal d’ençà del transvasament a Barce· lona —amb l’aprovació de la Llei del Ter de 1959— es va combinar amb els abocaments de les indústries que hi havia a la part mitjana de la conca, sobretot al voltant de Girona. Això feia que l’aspecte i la qualitat de l’aigua superficial del riu fossin molt dolents, fins que el 16 de juliol del 1976 va caure la gota que va fer vessar el vas. Un vessament a l’altura de Sarrià de Ter —es va multar la paperera Torras Hostench, però els fets mai es van aclarir del tot— va deixar sense vida el riu fins a la desembocadura, i a l’altura de Torroella l’espectacle era «dantesc», tal com recullen les cròniques de l’època. Milers de peixos van morir en aquell episodi i es van anar amuntegant a les ribes del riu, i fins i tot endins dels canals de reg. La contaminació va arribar fins al mar, va afectar conreus i va espantar els turistes. Aleshores, la societat civil va dir prou, i el 7 d’agost es va organitzar una manifestació amb el lema «Salvem el Ter» que va reunir més de 2.000 persones. Aquell acte, tot just a l’inici de la transició del franquisme
