164
Contaminació i depuradores El subministrament d’aigua va ser un dels dos conflictes relacionats amb la gestió de l’aigua que va provocar la construcció d’Empuriabrava en l’àmbit local. L’altre va ser la depuració de les aigües residuals. La urbanització disposava només d’una tercera part del clavegueram necessari per donar servei a tots els habitatges, i la resta anava a parar a les 3.700 fosses sèptiques construïdes. A més, les dues depuradores amb què s’havia dotat la marina des del 1973 eren insuficients i molt sovint el rec dels Salins patia abocaments a causa del mal funcionament de les instal·lacions i el buidatge de les fosses sèptiques. Aquest últim fet va obligar l’Ajuntament a regularitzar-ne el funcionament i a donar-ne la concessió de la neteja a Viasa, però el rec va continuar sent una claveguera, amb els consegüents riscos sanitaris i pudors a la zona de la platja on desembocava. Per millorar la qualitat de l’aigua, en un primer moment s’hi va desviar cabal de la Mugueta i després, aigua de mar. L’any 1988 es va anunciar un primer pla per ampliar la xarxa de clavegueram a la urbanització, que havia d’arribar a tots els apartaments en diverses fases.
Vista aèria d’un tram del riu Muga. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig.
Aquell mateix any entrava en servei la depuradora de Castelló, que funcionava amb un sistema de llacunatge amb quatre basses que aportaven l’espai suficient perquè amb el temps es produís una depuració natural de les aigües residuals del nucli històric. Aquest sistema, completament pioner a les comarques gironines, permetia una integració més bona en l’entorn i, sobretot, un estalvi important de costos. L’únic inconvenient eren les possibles filtracions als camps més propers, però el tema va quedar resolt ràpidament per part del Consorci de la Costa Brava. L’experiència es va aplicar també a la nova depuradora d’Empuriabrava. El 1990 el Consorci i la Generalitat es van posar d’acord per fer aquest nou equipament, que havia de substituir les antigues depuradores de la urbanització. L’any 1993 en van començar les obres, que van costar 450 milions de pessetes. Els treballs es van acabar el 1995 i van incorporar un sistema de depuració basat en el llacunatge natural que, amb l’augment d’habitants a l’estiu, es complementava amb els mètodes més tradicionals de tractament. Amb una capacitat inicial per a 35.000 persones, la innovació més important de la instal·lació va ser l’aprofitament de l’aigua un cop depurada, ja que es va decidir destinar-ne una bona part a crear estanys nous dins el parc natural, amb la voluntat de fomentar-hi la biodiversitat i de restaurar-ne els ecosistemes aquàtics. Aquest sistema d’aiguamolls construïts es va enllestir el 1998 i va ser pioner a Catalunya. A més, va
