161
El rec del Molí amb el portal de la Gallarda i la basílica de Santa Maria de fons. Font: Ajuntament de Castelló d’Empúries. Manel Puig.
ment ocupat per uns aiguamolls que havien resistit els processos de dessecació. La conseqüència més important d’aquest nou model econòmic i urbanístic va ser la construcció d’Empuriabrava, la marina residencial més gran d’Europa, formada per un entramat de carrers i canals navegables d’aigua salada que volien convertir l’Empordà en el Miami d’Europa. El projecte es va començar a perfilar a finals del 1964 com un aeròdrom amb una urbanització associada, i les obres van començar dos anys més tard. Ara ocupa 510 ha; és més de cinc vegades més gran que el nucli de Castelló. En tot cas, les conseqüències de la construcció d’Empuriabrava al municipi i en l’entorn no es van limitar només a la construcció dels canals i els blocs d’habitatges, sinó que van anar arribant amb el temps. En primer lloc, cal destacar el creixement demogràfic de Castelló d’Empúries, perquè si bé en un principi la marina estava formada gairebé exclusivament per segones residències, amb els anys molts propietaris s’hi van establir de manera definitiva. A partir dels anys vuitanta, el nombre de veïns de Castelló d’Empúries va sortir de l’estancament dels 2.000 que arrossegava des de feia cinquanta anys i en la dècada dels anys noranta es va anar multiplicant, fins que avui dia n’hi viuen més d’11.000, la majoria dels quals resideixen a Empuriabrava i són d’origen estranger, sobretot europeu. Tot això també va generar un impacte sobre el medi ambient i la gestió de l’aigua que va explotar en els anys vuitanta del segle passat.
Les lluites per l’aigua La primera de les grans lluites per l’aigua que es van produir a Castelló després de la urbanització d’Empuriabrava va ser de caràcter naturalista. El novembre del 1976 es va fundar el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, que, quan van aparèixer altres projectes similars al de la marina de Castelló, va llançar la campanya «Els últims aiguamolls de l’Empordà en perill», que va aconseguir molt de ressò a través de diversos canals de protesta, com l’acció directa i estudis científics. El grup es va reformular el 1980 dins la Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i la Defensa de la Natura (IAEDEN), i tot el seu esforç i la pressió popular van desembocar en la protecció dels Aiguamolls de l’Alt Empordà com a parc natural a finals de l’any 1983 per part de la Generalitat. La recuperació i el manteniment de les zones humides i dels estanys de les desembocadures del Fluvià i la Muga han permès con-
