102 litoral gironí. El març del 1972 en van començar els treballs previs, ja que es va haver d’habilitar la carretera per permetre-hi l’arribada de la maquinària, i la construcció es va dur a terme amb relativa rapidesa. El 17 de juliol del 1974 se’n van inaugurar les instal·lacions, que asseguraven 200 l/hab./dia, i que la convertien en l’únic pantà de tota la Costa Brava. Tot i que hi va haver altres municipis amb unes condicions orogràfiques semblants, com per exemple Llançà i Tossa, que es van plantejar solucions similars per assegurar-se l’aigua en diferents períodes, al final només Portbou disposa d’un embassament com a font de subministrament. Paral·lelament a la construcció del pantà, el Consorci de la Costa Brava —creat el 1971 per gestionar el Pla d’Infraestructura Sanitària— va posar fil a l’agulla per resoldre el sanejament dels municipis mitjançant la construcció de depuradores. La primera va ser la de Blanes, però tot seguit es van executar les del nord del litoral. A Portbou es va construir entre el marge esquerre de la riera i la muntanya, on hi havia el dipòsit regulador de l’aigua potable, va costar 16 milions de pessetes i tenia una capacitat per a 15.000 habitants. Igual que la presa, es va estrenar el 1974. Així, aquell any es van resoldre d’una tacada el problema de l’abastament i el del sanejament, i es va garantir una gestió correcta del recurs a llarg termini. A més, la població va continuar amb unes xifres situades entorn dels 2.300 habitants, i havent passat ja la primera fase de l’expansió turística, no s’hi van desenvolupar els projectes urbanitzadors previstos només uns anys enrere. Al contrari, la pèrdua d’importància de les duanes en va fer disminuir la població a partir dels anys noranta.
Les vicissituds de les sequeres
Vista de l’estació de tren i del municipi de Portbou. Font: Arxiu d’imatges del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Arthur Selbach.
El pantà va resoldre la garantia de subministrament, però hi va haver algunes ocasions excepcionals en què Portbou va continuar patint insuficiència hídrica. La primera va ser per les inundacions de l’octubre del 1987, en què unes esllavissades van malmetre la presa i la conducció fins als dipòsits municipals. Això va deixar el poble sense aigua potable durant una setmana i es van haver de recuperar els antics pous de subministrament i connectar la xarxa a la captació que tenia Renfe. La canonada va trigar mesos a reconstruir-se i, durant l’estiu del 1989, es va sumar als desperfectes una sequera que va afectar tota la Costa Brava. Els antics pous que s’havien recuperat ja tornaven a estar salinitzats, i de poc va servir que s’acabés la reparació de la canonada malmesa entre el poble i el pantà just a començament de la temporada turística, ja que l’embassament estava gairebé sense reserves. Davant d’aquesta situació
