CURAR-SE EN SALUT Pay Dirt
Al 2007 s’havia establert al camp de la microbiologia, que alguns microbis tenien un sistema de defensa -adquirien immunitat- contra els virus que els feien malalts. Trocets de l’ADN dels virus vençuts s’havien trobat incorporats en forma d’un patró peculiar -descrit i anomenat Crisper- a l’ADN dels microbis guanyadors d’aquelles lluites similar a l'examen del con�ngut de l’estómac d’un difunt recent, pot revelar allò que havia menjat feia poc. S'havien descobert i desmuntat -enginyeria a l’inversa- una gran varietat de sistemes Crisper que els cien�fics podrien estudiar i veure les seves maneres variades de funcionar, o no funcionar remuntant les peces -enginyeria dels detalletscom si juguessin al LEGO. Els microbis havien destruït l’ADN? o ARN? dels virus vençuts i se l’havien incorporat al seu ADN propi que així s’havia modificat. A part de les aplicacions comercials immediates a industries alimentàries de la fermentació (formatges, iogurt i altres que hem mencionat anteriorment) els microbiòlegs i bioquímics es van adonar que estaven operant en un camp que oferia possibilitats propicies a troballes importants per la manipulació dels genomes (ADN) de les espècies en general incloent la humana. A l’anglès l’expressió “pay dirt” literalment terrossos/bru�cia que paga explica aquest concepte. Es veu que s'indroduí al llenguatge el segle XIX adoptada de la mineria i es referia a quan els miners s'adonaven de que treballaven en terreny certament dificultós però ben possiblement favorable a trobar el filó del material especial i valuós que buscaven. Aleshores es mul�plicaren les inves�gacions sobre el Crisper. Rudolph van der Ost a la Wegeninen University (Holanda) i el seu grup de cien�fics trobaren en un microbi una forma de Crisper de moltes peces desmuntables i la introduïren (2008) a un miEL FRANCOLÍ
crobi que no tenia defenses, no era immune, contra un cert virus. O sigui que actualment varen vacunar un microbi contra un virus semblant a quan ens vacunem per la grip. A con�nuació anaren traient una a una peces del Crisper i observaren l’efecte posi�u o nega�u que resultava i així aversbrinar detalladament, peça a peça, com funcionava aquell sistema Crisper en par�cular. Em fa recordar una escena inoblidable de la famosa pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai (1968, Stanley Kubrick) on el comandant humà de la nau espacial va desconnectant endolls de l’ordinador que s’havia revelat apropiant-se el control de la missió espacial; dramà�cament la veu sintè�ca de Hal va minvant tot i demanant al humà que és als controls que no el fes desaparèixer fins que Hal, l’ordinador, és ... “mort” i l’humà ha rescatat el control de la nau espacial. De l’experiment de Van der Ost es va pogué deduir que segons com, Crisper actuava controlant l’ARN -- que és procés, com executar la recepta de fer proteïnes (peces de la maquinària dels organismes vius) -i segons com podria també en efecte controlar directament sobre l’ADN- el codi mateix, els ingre-
dients de la recepta, molt més concret i directe -sense que calgués la mediació de l’ARN... i aquest és el filó, el mànec de la paella que tothom al món cien�fic -i al món mèdic-omercial!- volia tenir. Tornant al pay dirt de l’anglès m’ha semblat interessant llegir al diccionari que a les Balears hi ha l’expressió ha-
39
ver-hi cosa davall es terròs -tal com fan servir es per el- en el sen�t d'haver-hi una cosa oculta, misteri, intriga davall del terròs -- les dificultats -- i contrastar-ho amb com l’expressió en l’anglès que, reflec�nt una cultura d’ac�tud dis�nta, no solament és més concreta sinó també més posi�va. Per això és tan recomanable de veure de sor�r de la closca i experimentar altres maneres de fer, de viure, de veure, i de mirar... La marxa amunt de la inves�gació dels sistemes Crisper s’accelera i el següent esglaó s'escau a la Northwestwern U. de Chicago el mateix 2008. El bioquímic argen� Luciano Marrafini (Rosario, Arg. 1974) va obtenir el seu doctorat en l’especialitat (1998) a la U. de Chicago baix Malcom Casadaban, un expert mundial en la genè�ca dels virus bacteriòfags i tots dos varen compar�r la forta convicció de que hi havia d’haver un(s) sistema(-es) Crisper o altre(-s) d’alguns microbis que havien d'actuar directament sobre l’ADN de certs virus bacteriòfags (invasors de microbis) perquè ells veien que aquesta mena d’infeccions eren molt explosives i els microbis que les resis�en haurien de ser d’allò més eficients en les seves defenses (immunitat) i per tant haurien d’atacar l’ADN directament i no per intermediació de l’ARN ruta que seria massa laboriosa per les situacions extremes que coneixien d’experiència pròpia. Marrafini passà a la Northwestern U. que és també a Chicago i cooperant allí amb el bioquímic Erik Sontheimer varen trobar un dels sistemes Crisper que va demostrar sens dubte què atacava directament l’ADN dels virus bacteriòfags tal com havien proposat: 1/ tallava com amb una �sora l’ADN del virus atacant -i així desllorigava l’infecció viral del bacteri- amb un enzim (una proteïna) que és “una peça de mecanisme” biològic que estava codificat al Crisper -recordem que Crisper és una porció peculiar d’ADN- del BACTERI par�cular FEBRER
2020
