Capital d'Europa

REFLEXIONS

L’enterrament pròpiament dit amb el difunt el portava el carruatge del qual parlava el Jordi, el manava el Julian, que era, també, l’enterramorts. Depenent de la importància del difunt l’acompanyaven un o més capellans i els escolans. El seguici dels familiars i amics anava darrera dels clergues que cantaven les absoltes fi ns arribar a la Plaça de la Vila. Davant de la casa del Poble es donava el condol a la família, que a l’Espluga en dèiem el “pèsem”. La meva innocència de nen em feia pensar que aquest mot tenia relació amb la bàscula municipal que hi havia davant de la Casa de la Vila, lloc on es donava el condol. Allí s’acomiadava el dol i el carruatge amb el Julian i el difunt anaven cap al cemen� ri de les planes. *Túmul: és un cadafal cobert de draps negres sobre el qual es col·loca un taüt on fi gura que hi ha el difunt del qual se celebren les exèquies. ■

un cop d’ull

Capital d'Europa

ANDREU MORTA

Europa és olla barrejada: llengües, històries, religions, costums... La capital d’aquest “melti ng pot”, quina és? Als reculats temps de la meva infància cantàvem els noms a l’escola. Sabíem la del país propi i les dels veïns. I la versió ofi - cial –immersos com estàvem en l’obscur franquisme del racionament i l’estraperlo– era que la “reserva espiritual de Europa” i, per tant, la capitalitat con� nental i del món sencer era... el Madrid cas� s de “xulapa”, gorra, xo- � s, “cocidito”, xurros i fl amenc. El «Brexit» de fa poc, però, ha posat el tema sobre la taula cruament. Pròfuga per desig propi la City londinenca, que n’era capital fi nancera, què ens queda? Quina ciutat pot, avui, optar a ser capital de la vella Europa? Esbrinem-ho.

La grandària? Segons els quilòmetres quadrats de cadascuna, la cosa està clara: la tria recauria en el Londres britànic. Però com que s’ha escapolit, cal trobar-ne una altra. ¿Istambul, que és enorme? Mmmm... l’europeisme de la gran urbs turca no és gaire clara: l’antiga Bizanci imperial sembla més asiàtica que occidental, no? Roma? Moscou? Estan frec a frec. Triem la “ciutat eterna” i tan amics. Però... I si mirem la població? Hi hauria un triple empat Istambul, París i Moscou –sumant-hi l’entorn, no tan sols l’àrea urbana estricta–. Jo triaria París, la capital cultural que ha acollit ar� stes com Picasso, Giacome� , Monet, Miró, Rodin, Víctor Hugo, Voltaire o els grans genis de l’alta costura. Si es mira la brutícia la palma se l’enduria, sens dubte, la Barcelona dels gargots en persianes, parets, portes, bús� es, fanals, etc. Passejar pel Raval és acabar amb mal d’ulls. No exagero: ahir ho vaig fer amb els cunyats i vam quedar esgarrifats. Un fàs- � c. I no compto les omnipresents cagarades de gos a les voreres que t’obliguen a caminar cap cot, que llavors... Que hi ha l’an� guitat, ei! Roma, quasi tres mil anys. A prop, Bizanci; Londres (ui, aquesta no, que no vol) i París. Doncs no, senyores meves (i senyors). La més an� ga, la més vella, la de més llonga vellúria és... (¡Bingo!) ...l’Espluga de Francolí! Fa unes setmanes la premsa mundial esventava la troballa a la cova d’un “Vati càavant la lett re” de... quinze mil anys! Els envejosos diran que són petroglifs com els d’Atapuerca o Al� mira. ¡Bah, que allò són descampats! ¡I l’Espluga és una vila com cal! Es pot afi rmar, doncs, que la cova ja capitalitzava Europa quan els neandertals rentaven parracs i vaixella en aquest tram del Francolí. Molt, i molt, i molt abans que la imperial Tàrraco ni somniés que podia presumir de capital de la Hispània Citerior. Comparada amb l’Espluga rupestre, “peccata minuta”. Ja en plena tenebra prehistòrica, en Gorg i na Spluc, prou que es devien esbatussar a codolades amb els de la balma “vimbòdica” pel “populetum” del riu Sec que ha estat font de gresca entre les dues tribus pels segles dels segles. Com que nyanyos i trencadures devien ser el pa de cada dia, és lògic que invoquessin l’ajut de les divinitats arcanes, els uns a la catedral rupestre del “pre Poblet” de la Font Major i els altres en la foguera màgica on amollaven fl ascons i can� rets vítrics. Els grafi ts, que la paleografi a situa més enllà de la fosca foscor dels temps foscos, cer� fi quen la capitalitat espluguina, però (¡Música, mestre, sisplau!).

Ep, escolteu: ser la capital vol dir estar al candeler, ser el mirall on s’emmirallaran tant europees com europeus. Cosa seriosa, a fe. Així que a comportar-se, xiquets i xiquetes, que el món sencer ens contempla. I cal que també ens admiri. Amén. ■